La història no s’ha acabat

     Són molts els que s’oposen des de diverses orientacions al sistema. Però pocs ofereixen alternatives viables i pacífiques que evitin repetir els tràgics errors del passat. El més complicat és articular un sistema de relacions que faci compatible la llibertat individual i la justícia social. Certament, dos sistemes antagònics marquen durant el segle XX l’evolució del món: el capitalisme i el comunisme.

     El primer, basat en el règim democràtic, ha primat al màxim d’individualisme i ha deixat a les forces del mercat la regulació de tots els aspectes de la vida, inclosos els essencials per viure amb dignitat. El resultat n’ha estat un món corrupte, inhumà i polaritzat entre rics i pobres. El segon, basat en un règim totalitari i de planificació econòmica, ha esdevingut un sistema repressiu a tots nivells i econòmicament desastrós.

     Després de la II Guerra Mundial, a l’Europa Occidental, destruïda per l’enfrontament triple entre liberalisme, feixisme i comunisme, s’enceta una tercera via per resoldre aquesta divisió tràgica. Es tracta d’adoptar el sistema capitalista però amb intervenció estatal per tal de regular-lo. És en els països nòrdics on més es va desenvolupar i on més va reeixir l’anomenat ‘estat del benestar’.

     Després de l’esfondrament del sistema comunista i en plena globalització, es considera insostenible aquest model i s’imposa la progressiva desaparició del qualsevol força reguladora del mercat. És el neoliberalisme. Així una classe mitjana en procés d’ampliació ara resulta que disminueix, en un acte de retrocés. Alguns esdevenen rics i uns pocs molt rics, i molts esdevenen pobres i cada cop més pobres. Hi ha molta gent que no pot seguir i que va quedant al marge del progrés i el benestar assolits.

     Una tercera via tracta de compaginar l’esperit emprenedor i la lliure iniciativa amb la igualtat d’oportunitats, la justícia social i el dret de subsistir dels que no volen jugar aquest partit. Que l’èxit, el treball, la sort o els mitjans d’uns no signifiqui el fracàs, la dissort i l’empobriment dels altres, i a la inversa.

     En primer lloc caldria radicar a nivell planetari els paradisos fiscals i limitar per llei a índexs raonables les fortunes personals. És una perversió que hi hagi multinacionals més poderoses que algunes nacions i que el sistema produeixi individus que no tinguin prou vides per gastar-se el patrimoni acumulat. Una riquesa que els confereix un poder inigualable.

     Un únic món demanda un únic mercat i una única moneda, on totes les societats del globus hi accedeixin amb els mateixos mitjans. Això ho han de garantir unes veritables institucions mundials representatives de totes les sensibilitats humanes. Una ONU que imposi la declaració dels drets humans i una justícia universal efectiva, una adequada distribució dels recursos, la preservació de tots els ecosistemes i un nou model energètic que ens alliberi de l’energia atòmica i de l’explotació petrolífera. Un nou ordre mundial basat en únic exèrcit que impossibiliti règims corruptes i totalitaris i que asseguri la pau, la seguretat i el dret d’autodeterminació de tots els pobles.

     L’estat ha de basar-se en una nou concepte de democràcia. Un sistema paritari i de llistes obertes que limiti la duració de tots els mandats, un sistema que impossibiliti i penalitzi la corrupció i l’enriquiment il·lícit. Un sistema que comporti el diàleg social i la plena participació en la gestió pública dels ciutadans, inclosa la dels pressupostos. Un poder polític independent del judicial però amb capacitat de controlar i distribuir l’excedent econòmic.

     Un poder que proporcioni vivenda, treball, sanitat, educació i serveis socials i que limiti l’ambició, l’egoisme i la manipulació dels que volen imposar la seva visió particular i interessada del món. Un sistema de producció que estableixi una relació proporcionada entre salari, preus i benefici. Una societat que s’obligui a si mateixa a tractar-se amb igualtat de condicions. Una societat que s’eduqui en la importància dels sentiments i la justícia, no només en la vanitat i el materialisme.

     Els Estats Units han aconseguit imposar el seu model econòmic, social i cultural, però a l’igual que a principis de segle XX aquests van desbancar Anglaterra, ara és possible que els substitueixin a ells com a principal potència mundial. Per articular un mercat cal seguretat i estabilitat jurídiques, unes mínimes infraestructures, una quantitat important de recursos naturals i quants més consumidors potencials millor. Anglaterra i la resta d’estats europeus van necessitar crear imperis durant el segle XIX per aconseguir-ho. Quan aquests van davallar, Europa s’ha vist en la necessitat d’unir-se. Els Estats Units van conquerir l’Oest i llavors, més subtilment, la resta del continent.

     Però grans estats com l’Índia, Xina o el Brasil, i un cop superats obstacles de tipus culturals o ideològics, ja tenen dins el seu interior els recursos suficients per articular amb èxit els seus propis mercats. I un cop aquests estan constituïts, res de liberalisme a ultrança com van creure molts països llatinoamericans als anys vuitanta. Es tracta de protegir la pròpia indústria de la competència estrangera, de copiar el que fan els altres, d’importar coneixement i tecnologia, de produir més barat per a conquerir els mercats oberts, de consolidar les eines per a lluitar fora amb garanties.

    El pas intermedi, pel que sembla, és la creació de grans zones econòmiques: Amèrica del Nord (Canadà, EEUU i Mèxic), Amèrica del Sud i Brasil (Mercosur), Europa, Rússia, Índia, Xina, Japó i els estats satèl·lits d’aquestes grans potències. Resten tanmateix dues grans àrees per constituir: la de l’Àfrica Negra, que comença a fer les seves primeres passes, i el conjunt de països islàmics, de moment els més reticents i endarrerits i en l’actualitat escudats en la religió. Però els diners no hi entenen de fronteres culturals i religioses, i els polítics i els exèrcits resten al servei del sistema.

     Serà quan aquestes gran zones estiguin consolidades que culminarà la globalització, o dit d’una altra manera, el pensament únic. Si el model és el neoliberal, les desigualtats i les injustícies no desapareixeran pas i el planeta serà molt menys sostenible. Si no s’impulsen amb èxit les energies renovables i un canvi en les tendències consumistes, difícilment el món podrà suportar l’extracció actual de recursos i set mil milions de consumidors.          

     Un altre conflicte per resoldre serà el del repartiment del poder. Les noves grans potències reclamaran el protagonisme polític i militar que els pertoca. Aquesta mena de tensions i les curses d’armaments ja van causar diverses guerres a Europa, entre França i Alemanya, també a Àsia, entre el Japó i els seus veïns, i va estar a punt de causar-la entre els EEUU i l’antiga Unió Soviètica, abans que aquesta s’esfondrés pel fracàs del sistema econòmic socialista.

      Caldrà veure si en un món multipolar s’imposarà la pau i la col·laboració, amb unes Nacions Unides que s’han de reformar per a ser veritablement representatives, i si els que fins ara ho han controlat tot tindran la cintura necessària per renunciar a part del seu domini i a la seva cada cop més discutible superioritat. Esperem que la història, que no descansa mai, ens sigui útil per evitar cometre els mateixos errors de sempre.

El temps dels somnis

      Després de la dimissió del general Primo de Rivera, el 1930, el rei Alfons XIII va encarregar primer al general Berenguer i després a l’almirall Aznar la formació d’un nou govern. Aquest havia d’intentar transformar la dictadura en un règim constitucional garantint la continuïtat de la monarquia, molt desacreditada.

     El primer pas consistia en la celebració d’unes eleccions municipals el dia 12 d’abril de 1931. Però en el fons es tractava d’un referèndum entre monarquia i república. La Lliga Regionalista va voler aprofitar la desorganització dels partits dinàstics, conservadors i liberals, per intentar intervenir de nou en la política espanyola. Va crear un partit d’àmbit estatal i defensà la permanència de la monarquia.

      Acció Catalana, que es postulava com l’alternativa de la Lliga, era partidària del règim republicà. Però es negà a col·laborar amb una naixent Esquerra Republicana. Per altra banda, el partit radical d’Alejandro Lerroux es manté fidel a la seva ideologia republicana i espanyolista i s’uneix a la conjunció republicano-socialista, junt el PSOE i l’Alianza Republicana de Manuel Azaña.

     ERC, que poques setmanes abans dubtava entre presentar-se o no, preparà a corre-cuita les candidatures i organitzà la campanya amb més il·lusió que mitjans. I davant la sorpresa de tothom guanyà les eleccions. El carisma del seu líder, Francesc Macià, fou determinant.

     El triomf de les candidatures republicanes causen una onada d’entusiasme popular i és proclamada la II República. Alfons XIII s’exilia sense abdicar. Al saber-se els resultats electorals, Lluís Companys ocupa l’Ajuntament de Barcelona i proclama la República. Poc després, Francesc Macià, contrariat amb Companys, proclama primer des de l’Ajuntament i després al balcó del Palau de la Generalitat la Republicana Catalana.

     Després d’uns dies desconcert i dures negociacions, i al bell mig de tensions militars, la Generalitat és provisionalment reinstaurada. Els polítics madrilenys convencen als republicans catalans que la màxima prioritat és l’èxit i l’estabilitat del nou estat naixent. Descartada la Mancomunitat, creada el 1914, i després de debatre com ha de ser i com s’ha dir la cosa que estructuri l’autogovern català, algú pensa en la Generalitat, abolida després dels fets de 1714. I es recupera a l’espera de l’aprovació d’una constitució republicana per a l’Estat i d’un estatut d’autonomia per a Catalunya.

     Els fets situen a Francesc Macià com al pare polític de la Catalunya moderna. I les seves paraules, la guia i l’objecte dels polítics catalans des d’aleshores.ç
    L’Estatut de Núria fou aprovat el 2 d’agost d’aquell 1931 pel poble català per referèndum, amb un alt percentatge de vots favorables i de participació. El debat a les Corts fou llarg i tens, i el pronunciament del general Sanjurjo, l’agost de 1932, precipità els esdeveniments. L’Estatut és aprovat però retallat. Catalunya passa de constituir un estat autònom a ser considerada una regió. Només es podrien celebrar unes eleccions al Parlament de Catalunya, el 1936, a causa de l’esclat de la guerra.

     El president Macià, l’avi, moria el dia de Nadal de 1933, estimat i respectat pel poble. L’home es converteix en mite i el fet en llegenda. Després la capacitat humana per destruir s’imposa. La barbàrie venç i el temps no ens ho perdona. El mirall es trenca, s’esmicola. El silenci es confon amb el terror i una creu s’alça espantosa al cel. Que queda del somni?.

     Temps de guanyar i de perdre, temps d’il·lusions frustrades i temps de vides escapçades, però temps de persones exultants d’emocions sinceres. Avui tot és tenir i el futur s’escola per la història. Però si ens aturem uns instants, tanquem els ulls i escoltem el vent, el record d’aquells fets ens culminen d’esperança.

Organitzar el territori

A l’Edat Mitjana Catalunya s’organitza en comtats, i des del segle XIV en vegueries, que perduren fins que es substitueixen pels corregiments castellans, després del Decret de Nova Planta de 1716.

     La invasió napoleònica, el 1808, va comportar una reformulació de la divisió política i administrativa tant del regne d’Espanya com del Principat. S’intenta articular una divisió departamental tal com s’havia efectuat a França, però és intranscendent per la manca d’una ocupació real del territori.

      De cares a preparar l’annexió de Catalunya a l‘Imperi francès, el 1812, Napoleó dividia el nostre país en quatre departaments: el del Ter amb capital a Girona, el del Segre amb capital a Puigcerdà, el de Montserrat amb capital a Barcelona i el de les Boques de l’Ebre, amb capital a Lleida. Josep I havia decretat una divisió del regne espanyol en 38 prefectures, confeccionada pel matemàtic basc José de Lanz.

    Paral·lelament, les Corts de Cadis aprovaren una nova divisió del territori en províncies i Diputacions provincials, que haurien de substituir les Juntes que s’havien format per organitzar l’aixecament contra els invasors. Primer, de forma transitòria, serien províncies els vells territoris que conformaven les Espanyes.

    Així, Catalunya constituïa el 1812 una sola província amb una única Diputació. El 1813 es projectà la divisió del país en dues demarcacions marítimes, les de Barcelona i Tarragona, i una d’interior amb capital a la Seu d’Urgell. La regió gironina quedava dins de la província barcelonina.

     El retorn de Ferran VII i de l’absolutisme, després de la Guerra del Francès, significava l’anul·lació de la reforma. S’implantava de nou l’administració territorial corregimental castellana. Amb el Trienni Constitucional i el restabliment de la Constitució, les Diputacions es reinstauraven el març de 1820.

     La Diputació única catalana acabaria les seves sessions el 1822 per la nova divisió. Un projecte de Felip Bauzà, junt amb l’enginyer José Agustín de Larramendi, dibuixava les províncies de Barcelona, Tarragona, la Seu d’Urgell i la creació de la de Girona, inicialment també inserida a Barcelona, respectant així la seva tradicional capitalitat.

     Ara que està en debat l’organització territorial de Catalunya, amb l’objectiu d’eliminar les províncies i substituir-les per les vegueries, és un bon moment per veure com va anar tot plegat fins que la ciutat Girona aconseguí una província amb el seu nom, el 1822.

     La capitalitat de Girona no fou un gran motiu de discussió, si bé les seves autoritats municipals en procuraren l’elecció. L’Ajuntament dirigia un escrit a les Corts per tal de sol·licitar la capital provincial per raons històriques, per l’heroisme mostrat durant la Guerra del Francès -l’argument principal- i pel seu esperit obedient i constitucional:

     “Que colocada esta ciudad en un País central y ameno, se reputó siempre por la mas á proposito de ser destinada á ser cabeza de un vasto Partido, que ha comprehendido por una serie de siglos desde los Pirineos hasta una muy interesante y dilatada parte de la Costa de Mar”.

     “Salga de la tumba ese heroe jamas bastante elogiado Dn Mariano Alvarez de Castro, y dirá senzillamente que los Gerundenses, laboriosos y obedientes en tiempos de paz, supieron manifestar en el de Marte embravecido, que su valor y heroismo en nada cedió al de los mas valientes satelites de un tirano agigantado y opresor: la fama postuma hará con más imparcialidad su apologia y recordará á las generaciones futuras que hubo tambien saguntinos modernos, que con su constancia y desmiedo, supieron burlar detras de muy debiles muros su orgullo y despotismo”.

   “Sus virtudes cívicas lo elevan á un grado indecible de superioridad: docil por naturaleza, obediente en quanto emana del Gobierno, se presta gustoso á sus ordenes, obedeciendolas ciegamente, sin alterarlas ni tergiversarlas, y gloriandose de haber sido uno de los primeros de la Provincia que, á la par con su capital, se declaró por nuestro actual y sabio sistema, que su marcha magestuosa por todos los medios que le dicta su honradez y docilidad”.      

  

    No s’hagué d’esperar gaire per saber la designació de la ciutat com a capital. Un diputat a les Corts de l’antiga província de Catalunya, Genís Quintana, transmetia oficiosament la notícia al consistori gironí, “sin que nadie se haya atrevido a disputarle este honor”. L’Ajuntament agrairia a Quintana, artífex de la resolució, els seus serveis:

     “Con mui particular satisfaccion ha rezivido el Aiunt. el oficio de V.S. de 10 del actual en que se le felicita por haberse servido el Soberano Congreso decretar en el proposito dia, sin la menor oposicion, que esta ciudad de Gerona sea la capital de la Provincia de su nombre, cuia plausible noticia le ha llenado de contento pues conoce desde luego los resultados ventajosos y felices que han de seguirse á todos los habitantes de esta ciudad luego que exerza las funciones que le pertenecen por el rango á que se la ha elevado”.

     La divisió provincial de 1822, la primera de l’estat espanyol, posaria les bases de la definitiva divisió de 1833. La segona restauració de Ferran VII, el 1823, significà de nou el retorn de l’antic sistema. Però després de la seva mort, i en plena guerra carlina, els governs de la regent Maria Cristina de Borbó endegaren la reforma.

     Així, el novembre de 1833 el secretari d’estat de Foment, Javier de Burgos, creava un estat centralitzat dividit en 49 províncies. Aquestes rebrien el nom de les seves capitals, excepte Navarra, Alava, Guipúscoa i Vizcaya. El projecte era pràcticament el de 1822 amb alguns retocs, i el mateix decret agrupava les províncies en regions històriques, però sense cap nivell administratiu superior al provincial.

     Aquestes regions seran la base de les comunitats autònomes consagrades per la Constitució de 1978, però les províncies són pràcticament les mateixes. Encara ara aquestes són les peces bàsiques de l’organització territorial espanyola, la base de les circumscripcions electorals (nombre de diputats i senadors) i les unitats a partir de les quals es componen les autonomies.

      El 1914 les províncies catalanes es mancomunaren i l’Estatut de 1932 establia una primera divisió comarcal i regional. Fou formulada el 1936 per Pau Vila, que creava 38 comarques agrupades en 9 vegueries. La seva validesa fou efímera, atès que el decret de 1938 que suprimia l’Estatut i la Generalitat ens retornava al model de 1833.

      Els estatuts d’autonomia de Catalunya de 1979 i 2006 preveuen una estructuració territorial pròpia. Des de la llei de 1988 Catalunya es divideix en 41 comarques, que esdevenen la unitat bàsica de divisió territorial. Però des de principis del segle XX es cerca un model d’organització adequat a la realitat física i socioeconòmica del país.

     En aquests moments no hem tingut encara la capacitat política de perfilar un model definitiu. La reivindicació de les vegueries és un clam social, però el debat del seu nombre i límits, a més de la davallada de les finances públiques, han causat fortes tensions territorials i la paralització de diverses iniciatives legislatives.

     En tot cas, seria un error analitzar la instal·lació provincial només com un exercici administratiu d’un estat centralista. Les Diputacions han estat unes plataformes polítiques considerables. La seva importància rau en el protagonisme que adquireixen en el model d’estat, el tipus de polítiques que el centre imposa a la perifèria i en el fet d’esdevenir un objectiu a controlar per a diferents grups socials i polítics.

     És un misteri com els polítics es posaran d’acord per repartir funcions, competències i recursos entre els ajuntaments, les comarques i els consells comarcals, les vegueries i els consells de vegueries, la comunitat autònoma, l’administració de l’estat i la província o províncies resultants de la reforma. Tanmateix, ja toca que ens organitzin el territori d’acord amb el que som, el que hem estat i el que hem de ser.

Gust de Xocolata 

     La xocolata és un producte obtingut mitjançant la barreja de pasta de cacau i sucre. També es pot veure dissolta i cuita amb aigua o llet. Xocolata de tots els percentatges, xocolata negre, blanca o amb llet, xocolata amb ametlles, avellanes o arròs, xocolata amb cafè, fruita o licor, i xocolata en totes les presentacions possibles: en forma de teula, de bombó, de torró, de galeta, de pastís, de batut, en pols, gelada, desfeta, calenta o freda. I acompanyant a tota mena de menges. Senzillament, exquisida. Assaborir-la lentament, a qualsevol hora, en qualsevol lloc. Insuperable. Sempre hi ha un moment per evadir-se de l’entorn i endinsar-se en aquest senzill plaer. I sucumbir a la temptació.

     Els asteques foren els primers de consumir cacau. El mesclaven amb farina de blat de moro, espècies i mel. Els espanyols el van descobrir i van començar a barrejar-hi canya de sucre per endolcir-lo. I fins el segle XVIII tingueren el monopoli de la seva importació al continent europeu. Llavors, durant el segle XIX, el seu cultiu s’intensificà. I al mateix temps que esclavitzà a molts éssers humans, la xocolata trastornà el món.

     Les llavors de cacau es torren i es trituren a diferents temperatures per obtenir la pasta amb la qual es fabricarà. El sucre i la llet s’incorporen en estat líquid i després es remena enèrgicament per aconseguir l’aroma i la textura desitjades. Seguidament la pasta es posa en motlles per a que se solidifiqui. Depenent de la quantitat de cacau, mantega de cacau, llet o sucre que s’hi afegeixi, se n’establiran els diversos tipus.

     El producte, també, es considera una gran font d’energia. És ric en greixos, carbohidrats, proteïnes, vitamines i minerals. Però com tot el que és bo, fa mal. Pot engreixar i embrutar la sang. I en el rostre, i en l’alè, es manifesta abruptament. També pot esventrellar o provocar insomni. Per alguns té efectes al·lucinògens, fins i tot afrodisíacs, substitutius d’altres necessitats primàries.

    Cert o no, en tot cas fa la vida més justa i agradable. I quan ens ofereixen quelcom per a degustar, els ulls ens espurnegen. I llavors, sense poder reprimir-nos, un dubte increïble ens supera sempre: que té xocolata?.

Escapar de l’animalitat

     El cervell és un quilo i escaig de cèl·lules i sucs neuronals tres vegades més gran que el dels nostres cosins evolutius, els primats. La seva regió més primitiva, el tronc del cervell, la compartim amb totes les espècies que tenen un sistema nerviós rudimentari i es troba a la part superior de la medul·la espinal.

     Aquesta àrea no pensa ni aprèn, regula només les funcions vitals bàsiques com la respiració o les reaccions automàtiques que asseguren la simple supervivència. És el cervell dels rèptils.

     Del tronc del cervell van sorgir els centres emocionals. L’arrel més primitiva de la nostra vida emocional radica en el lòbul olfactori. Fou un òrgan clau per a la supervivència. Un pocs estrats neuronals analitzaven les olors per a classificar-les (comestible o tòxic, sexualment disponible, enemic, aliment) i per ordenar al cos les accions a efectuar mitjançant el sistema nerviós (menjar, vomitar, aproximar-se, allunyar-se, caçar).

     Amb l’aparició dels mamífers apareixen nous estrats neuronals que van envoltant el tronc del cervell. Aquesta part es denomina sistema límbic (del llatí limbus, que significa anell) i és el responsable del desig i de la ràbia, de l’amor o la por. L’evolució del sistema límbic proporciona dues eines revolucionàries: la memòria i l’aprenentatge, fet que afavoreix una presa de decisions més exitosa.

     Fa uns cent milions d’anys el cervell dels mamífers fa un pas extraordinari, el desenvolupament del neocòrtex, uns nous estrats de cèl·lules del cervell que seran la base del pensament i dels centres que processen les dades registrades pels sentits. Es tracta d’un bulb de teixits replegats sobre si mateixos que configuren l’estrat superior del sistema nerviós. Apareix la consciència d’existència, la reflexió vers el sentiment, els sentiments sobre les idees, l’art, la cultura i la civilització.

     Si les estructures límbiques generen sentiments com el plaer o el desig sexual, el neocòrtex i les seves connexions amb el sistema límbic estableixen, per exemple, el vincle entre la mare i el fill i el compromís de criar-lo. En les espècies sense neocòrtex, com els rèptils, l’afecte matern no existeix i els nounats poden ser devorats per sa mare.

     La massa neta de neocòrtex en els humans anirà augmentant fent possibles més i més interconnexions neuronals entre el sistema límbic i el neocòrtex, més que qualsevol altre primat, fet que explica perquè som capaços de desplegar un ampli ventall de reaccions.

     Però aquests centres superiors no governen la totalitat de la vida emocional, perquè els fets emocionals decisius apareixen en el sistema límbic. Això confereix als centres de l’emoció el poder de dominar el pensament i fins i tot d’actuar independentment. Així disposem de dues ments, la que pensa i la que sent, i actuen conjuntament. Les emocions alimenten les operacions racionals i aquestes ajusten les primeres.

     Les emocions, doncs, són importants per a l’exercici de la raó. En la dansa entre els fets de sentir i pensar, l’emoció limita les nostres decisions. Així disposem de dos cervells i dues intel·ligències, la racional i l’emocional. Llavors el coeficient d’intel·ligència no és l’únic a tenir en compte, sinó també la intel·ligència emocional.

      Característiques com la capacitat de motivar-nos, de controlar els impulsos, de regular els nostres estats d’ànim, d’evitar que l’angoixa o les fòbies interfereixin les nostres facultats racionals, o l’empatia, són aptituds importants en la societat d’avui.

     Les persones educades emocionalment, les que governen adequadament els seus sentiments i els dels altres, gaudeixen d’una posició avantatjosa en tots els camps de la vida. Aquells, en canvi, que no saben controlar la seva vida emocional, es debaten en lluites internes constants que limiten les seves possibilitats d’èxit i felicitat.

     Els educadors s’han preocupat per les deficients qualificacions dels alumnes i millorar el seu rendiment acadèmic, però no de l’analfabetisme emocional. Després els adults no tenen la capacitat de controlar els seus enuigs, d’escoltar, d’atendre, de comprendre, de reprimir els seus impulsos, de sentir-se responsables.

     I es produeix una tendència a l’aïllament i al mal humor, la insatisfacció, la dependència, la solitud, l’angoixa, la manca d’afectivitat, la manca de concentració, el baix rendiment, els pensaments obsessius, els trastorns alimentaris, l’ús de la mentida, l’excés de justificació, la desconfiança. I augmenten la violència i la delinqüència, els homicidis, les violacions, els embarassos no desitjats, els suïcidis o la depressió.

     La capacitat de no considerar exclusivament els nostres interessos obre camí a l’empatia, l’assumpció del punt de vista de l’altre. L’empatia ens acosta al respecte, l’altruisme i la compassió. Veure les coses des del punt de vista de l’altre ens permet transcendir els estereotips i esperona l’acceptació de les diferències i la tolerància.

     La capacitat d’identificar, expressar i controlar els sentiments, l’habilitat de controlar els impulsos i posposar la gratificació, treballar la voluntat, la capacitat de manejar les sensacions de tensió i angoixa, aprendre a adoptar les millors decisions emocionals, identificar les diferents alternatives d’acció i les possibles conseqüències, o resistir les influències negatives, són habilitats indispensables per a la vida que esdevenen una vacuna universal per a tota mena de problemes.

Més que una Festa

     Arreu del Mediterrani són molts els municipis que aprofiten la calidesa de l’estiu per celebrar, any darrera any i en honor d’alguna santedat, la seva festa major. Per les mateixes dates es repeteix el ritual. Totes les viles elegeixen unes dates significatives del seu calendari, que tradicionalment s’associen al santoral, per declarar oficialment que s’està de festa. Així, fins i tot s’institucionalitza quan toca divertir-se.

     Aquesta tradició, d’arrels paganes mil·lenàries i que proporciona alegria al cos i a l’esperit de forma col·lectiva, ha servit històricament per afirmar un sentit de comunitat. Els vilatans vivien aquests dies amb una intensitat que el pas del temps i la modernitat han diluït. Era una de les poques ocasions anuals en que les famílies i els amics es retrobaven a l’entorn d’un bon àpat i el so de la música en viu. Però era quelcom més. Els actes lúdics i religiosos populars feien que la gent participés d’un sentit de germanor que ha desaparegut, d’un sentiment de pertànyer a una col·lectivitat que es reconeixia a si mateixa com a tal i que es projectava al llarg del temps.

     Això temps ençà tenia sentit. La festa major era el motiu per reunir a les famílies i per a menjar molt. Evidentment els poders polítics i eclesiàstics aprofitaven l’ocasió per fer patent un determinat estil de vida i de comunicació, els comerços feien l’agost i es creava l’àmbit ideal per a festejar. Però avui dia té sentit una festa oficial municipal?. L’oferta és rica i variada, per a tots els públics. Les famílies i els amics si no es troben és perquè no ho desitgen de debò. El progrés de les comunicacions ha facilitat les relacions de les persones que volen retrobar-se, que per cert són cada dia menys, el concepte de família s’ha diversificat i la despersonalització defineix la nostra societat. I més que atipar-se el que es porta amb el bon temps és aprimar-se per entrar al bikini.

     Tota mena de festes populars, incloses les de barris i carrers, un cop passada la febrada de la seva recuperació, es dilueixen. I és què per a molts, especialment els joves, cansen i avorreixen. A poc a poc es deixen de fer per la manca de civisme, de consciència social i fins i tot de negoci. Encara que sembli impossible, per alguns vilatans la festa passa com si res. Tanmateix, no es tracta només de quatre orquestres llogades per l’Ajuntament, millors o pitjors, ni de barraques associatives que intenten finançar les seves activitats, ni de pesats dinars familiars, ni de misses per a difunts que s’omplen de gent gran. Hauria de ser quelcom més profund en la nostra existència quotidiana. És sentir-se part d’una societat viva i engrescada que té al davant uns reptes impressionants com a col·lectivitat.

     La festa major ha de ser útil per a potenciar la relació i la coneixença entre els veïns, els de tota la vida i que estan mesos sense veure’s, i els nous habitants que d’una forma massiva i descontrolada han decidit conviure amb nosaltres. Participar i col·laborar és lluitar contra la despersonalització i d’altra banda facilitar mecanismes d’integració, que bona falta ens fa. El cert és que cada dia costa més trobar personal disposat a col·laborar no només amb la festa, sinó amb qualsevol iniciativa que ens ajudi a sentir-nos poble. Vivim en una societat on tot el que no comporti una remuneració econòmica o una promoció personal està en franca i lamentable decadència. És temps de reflexionar vers el que som i el que volem ser.

Out of Africa (Memòries d’Àfrica)

    Hi ha una relació entre la expansió colonial europea del segle XIX al continent africà i el procés d’industrialització. Aquesta és una de les causes del subdesenvolupament contemporani. Unes societats que encara no havien superat problemes bàsics de subsistència es veuen especialitzades en l’exportació de matèries primeres i metalls preciosos, després de la deportació massiva de població per a usos esclavistes. Així es destrueixen les possibilitats autòctones d’un continent que ha estat i és, a l’inici del tercer mil·lenni, el gran oblidat de la història. El problema deriva del pas en poc temps de formes de vida primitives a inserir-se en el vagó de cua del capitalisme.

     L’any 1885 es reuneix a Berlin una conferència internacional que ordena el procés de colonització, per evitar tensions entre les potències disposades a repartir-se el pastís. S’estableix que la possessió d’un sector de la costa dóna dret a l’ocupació interior, que es reconeixerà quan s’hi conformi un control real. La penetració s’efectua seguint els cursos dels grans rius, les conques dels quals esdevindran els límits administratius de les colònies. Amb escaire i cartabó es dissenya un trencaclosques de múltiples entitats que poc tenen a veure amb la distribució de la població existent, unint i disgregant ètnies en un procés de tràgiques conseqüències.

     Els mecanismes d’explotació de les metròpolis poc s’assimilen a una mentalitat d’esperit col·lectivista. Es marginen les societats caçadores i recol·lectores, es desorganitzen les rutes del nomadisme tradicional i es malmet l’equilibri ecològic. A diferència de les colònies americanes, que duren tres segles, les africanes a penes en duren un (1850-1950). El nou ordre sorgit de la II Guerra Mundial fa inviable la pervivència d’aquestes tal i com s’han estructurat. Però un nou sistema de relacions és a punt: el neocolonialisme, impulsat per les potències vencedores. D’aquí la brevetat de la descolonització, que en la majoria de casos no passa de vint anys. Tant els EEUU com l’antiga URSS, junt amb l’ONU, recolzen l’emancipació africana i Europa ha de transigir. Però les independències adopten les fronteres de la distribució colonial. I aquest és el problema.

     La població indígena no està exempta de responsabilitats, tant en les tensions actuals com en les passades. L’imperialisme requeria la formació d’una classe dirigent africana educada en principis europeus, adoptant ideologies com el liberalisme, el socialisme o el nacionalisme. Aquestes elits instrumentalitzaran moviments populars d’alliberament per independitzar-se. Així apareixen una munió de noves nacions artificials amb notables diferències socials tant externes com internes, amb el denominador comú de l’origen colonial i la dependència econòmica.

     Per tal de reeixir s’endeuten fins a les celles per a fer viables uns estats que no tenen capacitat d’autogestionar-se. Les metròpolis estableixen institucions democràtiques i parlamentàries en societats no preparades. Així en la dècada dels seixanta es produeixen més de cinquanta cops d’estats. En els casos on es manté el règim legal, s’abandona el pluripartidisme a favor de partits únics d’ideologia africanista i anticolonial, alguns d’orientació liberal i altres de socialistes. Això fa que esdevinguin un tauler d’escacs per les dues grans potències de la guerra freda, que amb excuses estratègiques estaran al darrera de conflictes permanents que agreujaran la destrossa del continent.

     Després de la desaparició de l’URSS i del fracàs de les receptes econòmiques del Banc Mundial, Àfrica s’obsessiona en la recerca d’arrels pre-colonials i en els aspectes religiosos i culturals que els defineixen i els enfronten, com l’islam, el cristianisme, l’animisme, l’africanisme, la negritud. S’ha intentat sense èxit enfortir institucions supranacionals com la Organització per a la Unitat Africana o la Lliga Àrab.

     Una de les causes que defineix aquesta crisi secular rau en les relacions econòmiques del continent establertes amb la resta del món. El neocolonialisme protagonitzat per les empreses multinacionals, el tràfic d’armes i de pedres precioses, el petroli i altres recursos naturals, com l’urani, i els negocis dels estats, plantegen a principis del segle XXI un desafiament per al conjunt de la humanitat. I és què ens afecta a tots. Ara que l’Àsia s’ha integrat en el sistema internacional de comerç, Àfrica continua immersa en la dependència colonitzada ara per la Xina. Una Xina que va de cara al gra i sense delicadeses.

     La fragilitat dels règims democràtics sorgits de sagnants guerres civils, els enfrontaments ètnics i religiosos, els desastres naturals, la destrucció dels ecosistemes, pandèmies com la Sida i la fam intolerable, demanden un major recolzament de les potències que l’exploten i que es lamenten, al mateix temps, dels efectes negatius de les grans onades migratòries. I les fronteres apareixen i desapareixen, al bell mig de guerres cruentes i estats fallits.

     Cal inventar polítiques originals i fins ara desconegudes que superin el model estatal, repensar la mateixa existència de fronteres, assolir un sistema impulsat pel conjunt de les nacions de la humanitat per a que l’Àfrica, continent bressol de la nostra espècie, conegui per fi la pau i el benestar, salvaguardant els seus sistemes culturals i ambientals. I que això sigui compatible amb l’educació, la sanitat i un desenvolupament econòmic autònom i sostenible. És un tema de clara responsabilitat històrica. És molt fàcil dir-ho, és molt fàcil imaginar-ho, tanmateix implica un canvi de model, d’interessos i de relacions. Però possible ho és.

L’assalt contra l’altar

  El discurs de l’opressió secular del catolicisme abundava en tertúlies, periòdics i texts impresos, el que s’interpretava des de l’Església com una desviació negativa del règim liberal instaurat el 1820. Un mal ús que transgredia terrenys que sempre foren seus, com els de la moral, la conducta i l’opinió. 
     Una mostra d’aquesta rèplica l’exemplifica l’homilia que el 24 de setembre d’aquell any, diada de la Mercè, pronuncià el pare Manuel Cúndaro, que després escriuria la història de Girona durant la Guerra del Francès. Superior dels franciscans, Cúndaro havia comandat el batalló de religiosos durant el setge de 1809 i havia estat empresonat a Barcelona amb tota la seva comunitat el novembre de 1822, per contrarevolucionari. Allí aconseguí un passaport per exiliar-se a Roma, però desembarcà a Marsella i retornà a Catalunya amb els francesos el 1823, quan els Cent Mil Fills de Sant Lluís retornaren a Ferran VII i l’absolutisme. 
     Tot i els esforços ministerials de predicar la Constitució, seran freqüents les homilies on s’esperonarà un imaginari d’assimilació del nou ordre amb la destrucció de la societat. Hi juga un paper essencial la llibertat d’impremta i d’expressió, i un nou concepte d’educació, filla de la Il•lustració, no acceptat per una institució que secularment gaudia del monopoli de la cultura i l’educació:

     “Diré que todas estas y otras muchas proposiciones del escrito intitulado: Educacion del ciudadano libre, compendio del Emilio Rosseau, en las cuales se califican de mentiras los mas de los milagros, de ridiculas en exceso las ceremonias del culto, y de pretestos para asesinarse los hombres nacidos de una enseñanza apasionada, la constancia y fortaleza de los martires; diré vuelvo à decir que estas y semejantes proposiciones son injuriosas á Dios y á la revelacion, á la Iglesia y á sus ministros, á las corporaciones regulares tan beneméritas de la religion y del estado, incendarias, alarmantes, subversivas del orden social, contrarias á la religion-catolico-apostolico-romana, y á la Constitucion política de la Monarquia: diré en fin que los autores de semejantes escritos anticatólicos, los que los imprimen, leen y defienden incurren á no escusarlos la ignorancia en escomunion reservada á Su Santidad”.

     “Señores Diputados de Cortes, Jueces de censura, si quereis consolidar el sistema constitucional que ha de hacer la felicidad de la nacion, exterminad de la faz del orbe español estos corruptores, y subversivos escritos. El pueblo rustico é ignorante que no sabe distinguir entre el uso legítimo y el torpe abuso de las instituciones sabias achacará quizá á la Constitucion y libertad de imprenta la culpa de lo que es evidente infraccion de la primera y un detestable abuso de la segunda. De aqui es bien claro de ver quanfacil será que se encienda la tea de la discordia y revolucion en un pueblo tan amartelado y zeloso de conservar la fé y religion de sus padres”.

     “Ilustrisimos Prelados, que como pastores segun el corazon de Dios debeis conducir vuestras ovejas por los saludables pastos de la ciencia y la doctrina sana y desviarlas de los que le son nocivos, y perjudiciales: señores obispos como sucesores que soys de los Apostoles, depositarios y jueces de la fé, fulminad el formidable rayo de anantema contra los perversos escritos de estos dogmatizantes para que no llegue á contagiarse con su lectura vuestro catolico rebaño. Prohibidsela á vuestros diocesanos con la zelosa interminacion de censuras y otras penas graves”.

     “Y tu pueblo docil, vosotros nobles ciudadanos que amais de veras la religion-catolico-apostolico-romana, que heredasteis de vuestros mayores, unica verdadera en que se apoya vuestra eterna felicidad, si dais con alguno de estos impios dogmatizantes, que intente pervertiros con la falsa doctrina, no querais recibirlos (...) Si han llegado á vuestras manos los pestiferos escritos: el bosquejo, la educacion del ciudadano libre, y otros de semejante ralea entregadlos al punto á vuestro Pastor, y Prelado para que los condene á las llamas, y los reduzca á cenizas”. 

(Arxiu Diocesà, Impresos Gironins de la Biblioteca del Seminari, nº 364, any 1820)

Els temps difícils 

         On va senyoreta?, va dir el tartaner que hi havia a finals del carrer Nou de Girona. Cap a Salt, si us plau!, digué la Mercè sense saber ben bé allà on anava. Era a mitjans dels anys vint del segle passat. L’estiu de 2004, amb noranta-set anys fets, ens deixava una saltenca d’excepció que fou testimoni d’una època, d’un poble i d’una gent que han marxat amb ella. Aquesta és la seva història.

     Filla de Fontcoberta, una desgràcia marca la seva vida ben d’hora: la mort de sa mare quan tenia tres anyets. Un record difús li resta a la memòria: la mare filant. Res més. Sempre deia amb gran tristesa que és el pitjor que li pot succeir a un infant. És com créixer a cops de puny. I és que el pare, incapaç de fer-se càrrec de la situació, reparteix els germans per la família. I a ella li toca el pitjor: el convent d’una tia monja enclaustrada a Figueres. Pels seu origen humil només feia d’escarràs: pelar patates, fregar de genolls i veure les joguines passar de llarg, a diferència de les internes que pagaven.

     Cansat de la situació, el pare es trasllada a Juià i reagrupa la família. Treballa al camp i al bosc i amb nou anys la Mercè participa de les tasques agràries tradicionals, com el segar i el batre. El germà gran entra a Can Pagans, la fàbrica de Celrà, on sobreviu a les agitacions dels anys vint. Entossudida que vol anar a aprendre de lletra, l’accepta 'doña Gertrudis' (Gertrudis Moret), a canvi d’escalfar el dinar pels altres nens. Anys després es retrobarà amb la reconeguda docent quan aquesta exerceixi a Salt. És ella mateixa qui li aconsegueix als dotze anys la primera feina: noia d’encàrrecs a ciutat. El pare s’hi oposa, però cansada d’aquella precarietat no l’escolta. Compra un ‘mundu’ i a Girona hi falta gent.

     Durant els anys que vindrien va acabar servint en les millors cases de la capital, amb un munt d’anècdotes relacionades amb senyors arrogants, mestresses que feien passar prim al servei i senyorets impertinents. Fins que una veïna de Salt, de can Padrosa, li feu notícia d’una botiga de la vila que necessitava una aprenent. L’establiment, ca l’Adroguer, era propietat de doña Clotilde, que acabà per convertir-se en la mare que no havia tingut. Li ensenyà a comptar i a despatxar, i la Mercè la serví fins que es va casar.

    Es veu que la cosa va anar així: un xicot de la vila, anomenat Ramon, que acaba de tornar de la llarga guerra d’Àfrica, es fixa en ella un dia que fan circ a plaça. De tant anar a comprar caramels la mestressa el convida a dinar, i a partir d’aquí s’inicia el festeig. De sobte, un dia qualsevol, després de regalar-li un vano que havien vist a la rambla de Girona (i que fou el primer regal de la Mercè), en Ramon li fa: No tinc res, només dues mans per treballar, però vull que ens casem. I ella li contesta, simplement: Doncs ja m’està bé. Doña Clotilde li feu el vestit i el 1930 es diuen el sí, un sí ple de esperança, a Sant Cugat.

     La Mercè entra a la Gassol, la fàbrica de filatures on el marit i els sogres treballen, i ambdós s’hi estan durant diverses dècades, fins a la jubilació. Instal·lats al carrer Llarg i després de la guerra al carrer de la Processó, durant més de cinquanta anys, veuen créixer els fills, i temps després els nets, formant amb els veïns i els companys de feina una gran família en uns temps convulsos però solidaris.

     Viuen el sistema productiu dels anys trenta, la proclamació de la República, les vagues, els mítings al Centre Republicà del Veïnat, la col·lectivització i el duríssim comitè, la revolta social, el racionament (les maleïdes cartilles), la guerra. Recorda les llargues xerrades de doña Gertrudis a casa, amb en Ramon, i com van a votar, per primera vegada, a can Tarrés (les Bernardes), i la conversió de la fàbrica en indústria de material de guerra, en exhaustes jornades nocturnes, mentre els homes són al front. Recorda les germanes Frigolé, revolucionàries, o el Capità dels lladres, penjat en estranyes circumstàncies.

     En Ramon fou cridat a files molt al final de la guerra. La Mercè, després d’enterrar les minses pertinences al pati de casa, inclosa una ràdio (hi havia l’ordre de requisar-les) fugí amb altres veïnes i les criatures durant la temuda entrada dels nacionals. S’ocultaren en un mas al bosc a Montfullà, on atipaven de farro a un munt de refugiats d’un exèrcit en franca retirada. Els marits retornaven com podien tot seguint els pals de la llum. Les dones foren bombardejades pel camí quan un caça feixista va confondre un carro alçat amb una metralladora.

     I després la repressió franquista, l’estraperlo per la manca d’aliments (espardenyes casolanes a canvi d’oli, que bescanviaven a la frontera) i la mainada per pujar, i la llarga, la llarguíssima dictadura, superant les enormes dificultats que comportà la represa de la producció. En fi, la seva història, senzilla com ella mateixa, és una mica la història de tots. Li agradava dir que de la seva vida se’n podria escriure un llibre, i no s’explicava com la seva generació superà aquells temps difícils.

     Aquí va l’homenatge i l’agraïment a tota aquella gent, i a una dona valenta i treballadora, d’una dignitat extrema, esposa, mare i àvia per damunt de tot. El seu record i el seu exemple ens acompanyaran fins al final dels nostres dies. Gràcies per estimar-nos tant i per tot el que vas ser i fer. Gràcies, iaia. 

El cotxe de línia

     Quan era infant i havíem d’anar a Girona sempre frisava per viatjar en aquells monstres blaus que em deixaven embadalit. Certament la canalla és impressionable. Però aquells anys no érem conscients de la història secular d’aquell trajecte i del que significava per a Salt i Girona en el fons del seus caràcters. Aquestes dues poblacions conformen una munió de vivències i sentiments confosos emocionalment inseparables tot i les singularitats d’ambdues realitats.

     Els saltencs no acceptàrem l’annexió de les darreries del franquisme ni la nefasta política urbanística dels anys seixanta i setanta, que han diluït la nostra identitat i desfigurat la nostra vila. Tanmateix, aquest acte feixista i d’imperialisme polític no ens fa exempts de responsabilitats, residu d’una fabulosa expansió de conseqüències veïnals fatals. Aquesta convivència es pot resoldre satisfactòriament amb respecte mutu i col·laboració afectuosa, i ens uneix molt més que simples carrers de personalitat dubtosa. Però manca generositat política i consciència històrica.

     En aquells anys seixanta i setanta els nens ja no es parien a casa i a Salt no hi havia instal·lacions hospitalàries. Així que a la vila no hi ha nascut ningú durant una generació, tot i que val entendre que els qui s’hi han batejat és com s’hi ho fossin, a l’igual que tothom que se n’ha volgut sentir. La nacionalitat es tria i pot ser transversal, com la sèquia Monar i el senyorívol riu Ter, responsable de la verdor de la nostra plana i del moviment de les grans indústries saltenques.

    A Girona hi va néixer ma mare i tota la seva família, originària de Can Gobe, de Palau, una de les cases més fortes anys ençà. La meva àvia, rossa i d’ulls blaus, era la més bonica, i explicava com la ciutat s’esglaiava quan els veia en el Ford-T, únic, irrepetible. Quan passejo pel carrer Ciutadans, sembla que la veig, adolescent, amagada en una escala durant els bombardeigs dels nacionals. Hi tenim molts morts a Girona, com també el tenim a Salt.

     A finals de segle XIX el meus besavis paterns, fugint de la misèria finisecular, abandonaren un mas empordanès per a treballar en el tèxtil, com tants d’altres camperols. Sovint m’imagino el poble d’abans, sense pisos, sense cotxes, amb el tren petit d’Olot fumejant pels nostres camps. I veig les peripècies de la nostra gent en els temps dolents.

     Quants records dels amics saltencs de l’escola que no s’esborren, i dels professors del seu institut, i de la facultat de la capital gironina, i d’aquells carrers de somnis impossibles. Quantes vegades he passejat entre les seves pedres velles, colpidores. Quantes vegades, agafant apunts, imaginava els nostres ancestres en les muralles, imponents, defensant histèricament la memòria del passat, orgull d’una existència secular, d’una presència rica i mil·lenària que una arquitectura aspre i capritxosa delata pretensiosament.

      M’imagino la meva àvia materna i la resta de la seva família en aquella cua dramàtica d’exiliats, creuant la frontera, metrallats. Llavors la imagino servint en una fonda al carrer de Santa Clara, després de la guerra. M’imagino la meva altra àvia, la paterna, pocs anys abans, servint en una casa de senyors a la rambla de la Llibertat. Sola, òrfena, nena. Temps després despatxaria a Salt, on s’hi havia traslladat, seguint aquell mateix trajecte en sentit invers, encara en una tartana.

     Quantes històries del meu avi a l’Àfrica, i quantes després al front, del qual tornà sol seguint els pals de l’electricitat, afamat, abatut. Al cementiri centenari saltenc hi ha tombes de marquesos i tombes de soldats, i una creu al cel, testimoni dels crims del temps, i una creu al terra, on jau la besàvia, i no gaire lluny els seus fills. I algun dia els fills d’aquests fills.  

     No em digueu només d’un sóc, també què som i d’on venim. Som fills del passat, de la història, dels records, dels homes i les dones que han forjat amb la seva existència el sentit de la nostra vida, de la nostra manera d’ésser i de la nostra mort, inevitable però desvetlladora, com el pas del temps.

Terra, poder i propietat    

     La història local i regional pot ser determinant a l’hora d’analitzar la implantació del règim liberal durant el segle XIX. Les noves institucions serviran de plataforma política dels agents socials que dirigiran el procés revolucionari. En la construcció de l’estat liberal, la formulació d’una divisió provincial, la creació de les Diputacions i la figura del seu cap polític, en seran elements clau.

     És durant el Trienni Liberal (1820-1823) que l’experiment es prova durant un curt espai de temps. En paraules de Borja de Riquer, les Diputacions han estat unes de les plataformes polítiques més importants durant un segle i mig, a excepció del període de la Mancomunitat i de la Generalitat. La seva importància rau en com diferents grups socials catalans accediran al seu control per tal de materialitzar les seves ambicions.

      Aquests sectors propietaris experimenten una gran desconfiança vers l’aparell polític i administratiu de l’Antic Règim, incapaç d’oferir alternatives a la greu crisi econòmica, política i social. A més, els interessos econòmics d’una noblesa d’origen feudal no tenen perquè coincidir amb la d’aquests terratinents, titulats com a hisendats. Els seus ingressos provenen de l’explotació dels dominis útils, mentre que els dels veritables nobles deriven dels seus drets jurisdiccionals d’origen feudal.

    A aquests grans senyors útils els interessa l’abolició de la propietat jurisdiccional -els delmes, per exemple-. Recordem que la família Camps, l’any 1858, va satisfer 68 censos a 42 senyors diferents. És possible doncs que no els convingués una reforma agrària que els hi comportés el reconeixement dels seus dominis directes. Proposaven una alternativa revolucionària no basada en la petita propietat però sí en l’eliminació de les traves jurídiques que impedien la propietat plena i el mercat lliure de terra.

      Francesc de Camps i Font encetarà una tradició de participació de la família en diverses institucions polítiques i econòmiques. Durant el anys del Trienni fou membre de la Diputació provincial fins que es va dissoldre i alcalde de Girona el 1821. Ja havia estat regidor del consistori gironí el 1814, en el primer Ajuntament constitucional. Només apareix en experiències revolucionàries, perquè de 1814 a 1820 i després de 1823 desapareix d’escena. Més tard seran els seus hereus els que participaran de la vida política i econòmica del país.

     Els Camps són una nissaga que ha viscut un procés d’acumulació de terres, portant a terme una política familiar d’aliances. Francesc de Camps i Font era fill de Llàtzer Anton de Camps i Rosselló i de Narcisa Camps i Font, la seva primera muller. El 1817 fa un inventari de béns a casa del notari Joaquim Ribot, de Girona, després de la mort del pare. Vidu de Marianna de Camps i d’Avinyó, és l’hereu d’una desena de masos a les comarques gironines i diverses cases a Girona ciutat.  

     En l’inventari hi destaquen els rebuts de les quantitats de plata i joies d’or que entregaren a la Junta Governativa durant el darrer setge francès, el 1809. Aquella guerra havia causat importants desperfectes en força masos, especialment els de Montfullà, Palol i Vilablareix. També es relacionen els censos que cobraven, uns 35, pràcticament tots monetaris i bona part a Salt. És allà on s’alça el casalot familiar, el mas Ribot, el centre de les seves possessions. El 1991 Felip de Camps va cedir a l’Ajuntament de Salt l’arxiu patrimonial del llinatge.

     Josep Ramon de Camps, el primogènit de Francesc de Camps, apareix en el primer lloc de la relació dels majors contribuents de la província el 1836, amb 12.578 rals. El patrimoni Camps constava, a mitjans de segle, de 27 masos en 18 pobles. Pelagi de Camps (1828-1889), l’hereu i el primer marquès, serà diputat i senador pel partit conservador i president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. El títol de Marquès de Camps és un títol pontifici atorgat pel papa Pius IX el 1876.

     El seu successor, Carles de Camps i d’Olzinelles (1860-1939), fou diputat i senador per la Lliga Regionalista, director general d’Agricultura, president de la Federació Agrícola Catalano-Balear, de la Unió de Vinyaters, de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i finalment, també, president de la Diputació de Girona, com el seu antecessor.  

     La conclusió de la instal·lació de les Diputacions és que han estat emprades com a plataforma política de les oligarquies locals i comarcals. Uns nous actors socials que partidaris de la llibertat, però sobretot de l’ordre i la propietat, han utilitzat la revolució política per consolidar la seva influència social i econòmica a nivell regional. És l’origen del caciquisme decimonònic a les nostres contrades.

De Salt al món

     La vila de Salt té uns dels barris vells més bonics de la regió gironina. Les primeres referències documentals, datades al segle IX, i el mateix origen etimològic de ‘Salt’ (del llatí ‘saltus’: zona agrària), denoten uns inicis prou reculats de la seva existència. Avui es coneix relativament bé el procés d’industrialització dels segles XIX i XX, però al mig deu segles d’història romanen en l’oblit més absolut.

     El camí ral d’Amer (actual carrer Llarg) i els usos de l’aigua derivats de la sèquia Monar aniran formant durant l’edat Mitjana un tipus de poblament dispers, basat en uns quants masos que es van fortificant i en els entorns del temple parroquial de Sant Cugat. Serà a partir del segle XVIII, tal i com testimonia algun viatger, que Salt comença a edificar la seva trama urbana. D’una vintena de famílies es passa a 182 veïns el 1817, que vivien en una quarantena de cases. Aquestes es van alineant pel camí ral i bifurcant-se pel carrer de la Processó, formant sense voler la plaça de la Vila, espai ocupat per un cementiri medieval. 

     Just abans de la primera fàbrica tèxtil, la Ramió i Cia, a l’entorn de 1845, el municipi sobrepassa els 400 habitants segons les fonts parroquials. El 1861 les fàbriques instal·lades seguint el curs del Ter ja són tres i es projecta el barri del Veïnat a l’entorn de la Coma i Cros, avui difunta, a un quilòmetre del nucli originari. Salt no disposava aleshores d’una infraestructura adequada per absorbir la mà d’obra necessària, que procedirà de les comarques properes. Els 1.316 habitants dels cens de 1857 revelen que la població s’havia més que triplicat en un període molt breu de temps. L’origen del proletariat industrial i la seva concentració urbana en els primers centres fabrils catalans s’observa bé en el cas saltenc, que arran d’aquest fenomen edifica el que avui és el barri vell. Comença una segona història de Salt.

     De la setantena de cases de la dècada dels quaranta es passa a 233 en el cens de 1860, i a 450 en el de 1900. Molts d’aquests habitatges es construeixen en terrenys establerts per velles famílies rurals que en conservaran el domini directe. És una mena d’emfiteusi urbana. No és estrany en la documentació de l’època trobar aquestes famílies assimilades a la noblesa, quan de fet són vells senyors útils, antics pagesos de mas que des de finals del segle XVIII defineixen un nou grup social. No és una categoria d’Antic Règim, és la formació d’un grup social propietari de base agrària, que després d’un lent procés de diferenciació social ha acumulat terra i s’ha enriquit. En pocs anys, en les escriptures notarials passaran a autoqualificar-se com a Hisendats.

     Els nous vilatans que s’hi assenten, una quarantena de famílies d’origen jornaler i menestral, procedeixen en part de Salt mateix (unes divuit), mentre que la resta són originàries de Riudellots de la Selva, Sant Dalmai, Vilablareix, Llambilles, Vulpellac, Fornells de la Selva, Girona, Estanyol, Olot, Aiguaviva, Sant Gregori, Salitja, Sant Martí Vell i Canet d’Adri. És l’inici d’un procés que continua fins als nostres dies en progressió aritmètica. És l’aliment de l’evolució saltenca.

     La vila de Salt és un dels municipis de Catalunya que més exemplifica l’evolució històrica de la nostra societat. La seva història dels darrers dos segles és la de tot el país. Un petit poble agrícola que durant centúries constituïa un grapat de masos aïllats, es va transformar demogràfica i urbanísticament durant la segona part del segle XIX gràcies al procés d’industrialització, amb la implantació de les fàbriques tèxtils i el ferrocarril. S’establia un nou model econòmic.

     El processos migratoris que va comportar la postguerra i la plena integració capitalista marcaren la segona part del segle XX. Llavors ja no va ser el tren, sinó l’autopista, i la construcció massiva i desordenada d’edificis que van deformar la vila. Amb la recuperació de la democràcia, es fa un esforç per dignificar els carrers i resoldre la manca d’equipaments, tot i que l’impuls constructiu continua en el marc d’una economia poc sostenible i especulativa.  

     Després d’arribar operaris de les comarques gironines, en venen d’arreu del nostre país i de la resta de l’estat. Acabats els anys seixanta i setanta, la població arriba als vint mil. Actualment emigren de qualsevol indret del planeta, especialment del Tercer Món. En poc més de dos segles Salt s’apropa als trenta mil habitants, amb més d'un 40% de població emigrada. Si fa unes dècades eren de Puente Genil, Baeza o Valle de Abadalajís, ara són de Tegucigalpa, Nador o Bamako. El món a Salt.