De Salt al món
La vila de Salt té uns dels barris vells més bonics de la regió gironina. Les primeres referències documentals, datades al segle IX, i el mateix origen etimològic de ‘Salt’ (del llatí ‘saltus’: zona agrària), denoten uns inicis prou reculats de la seva existència. Avui es coneix relativament bé el procés d’industrialització dels segles XIX i XX, però al mig deu segles d’història romanen en l’oblit més absolut.
El camí ral d’Amer (actual carrer Llarg) i els usos de l’aigua derivats de la sèquia Monar aniran formant durant l’edat Mitjana un tipus de poblament dispers, basat en uns quants masos que es van fortificant i en els entorns del temple parroquial de Sant Cugat. Serà a partir del segle XVIII, tal i com testimonia algun viatger, que Salt comença a edificar la seva trama urbana. D’una vintena de famílies es passa a 182 veïns el 1817, que vivien en una quarantena de cases. Aquestes es van alineant pel camí ral i bifurcant-se pel carrer de la Processó, formant sense voler la plaça de la Vila, espai ocupat per un cementiri medieval.
Just abans de la primera fàbrica tèxtil, la Ramió i Cia, a l’entorn de 1845, el municipi sobrepassa els 400 habitants segons les fonts parroquials. El 1861 les fàbriques instal·lades seguint el curs del Ter ja són tres i es projecta el barri del Veïnat a l’entorn de la Coma i Cros, avui difunta, a un quilòmetre del nucli originari. Salt no disposava aleshores d’una infraestructura adequada per absorbir la mà d’obra necessària, que procedirà de les comarques properes. Els 1.316 habitants dels cens de 1857 revelen que la població s’havia més que triplicat en un període molt breu de temps. L’origen del proletariat industrial i la seva concentració urbana en els primers centres fabrils catalans s’observa bé en el cas saltenc, que arran d’aquest fenomen edifica el que avui és el barri vell. Comença una segona història de Salt.
De la setantena de cases de la dècada dels quaranta es passa a 233 en el cens de 1860, i a 450 en el de 1900. Molts d’aquests habitatges es construeixen en terrenys establerts per velles famílies rurals que en conservaran el domini directe. És una mena d’emfiteusi urbana. No és estrany en la documentació de l’època trobar aquestes famílies assimilades a la noblesa, quan de fet són vells senyors útils, antics pagesos de mas que des de finals del segle XVIII defineixen un nou grup social. No és una categoria d’Antic Règim, és la formació d’un grup social propietari de base agrària, que després d’un lent procés de diferenciació social ha acumulat terra i s’ha enriquit. En pocs anys, en les escriptures notarials passaran a autoqualificar-se com a Hisendats.
Els nous vilatans que s’hi assenten, una quarantena de famílies d’origen jornaler i menestral, procedeixen en part de Salt mateix (unes divuit), mentre que la resta són originàries de Riudellots de la Selva, Sant Dalmai, Vilablareix, Llambilles, Vulpellac, Fornells de la Selva, Girona, Estanyol, Olot, Aiguaviva, Sant Gregori, Salitja, Sant Martí Vell i Canet d’Adri. És l’inici d’un procés que continua fins als nostres dies en progressió aritmètica. És l’aliment de l’evolució saltenca.
La vila de Salt és un dels municipis de Catalunya que més exemplifica l’evolució històrica de la nostra societat. La seva història dels darrers dos segles és la de tot el país. Un petit poble agrícola que durant centúries constituïa un grapat de masos aïllats, es va transformar demogràfica i urbanísticament durant la segona part del segle XIX gràcies al procés d’industrialització, amb la implantació de les fàbriques tèxtils i el ferrocarril. S’establia un nou model econòmic.
El processos migratoris que va comportar la postguerra i la plena integració capitalista marcaren la segona part del segle XX. Llavors ja no va ser el tren, sinó l’autopista, i la construcció massiva i desordenada d’edificis que van deformar la vila. Amb la recuperació de la democràcia, es fa un esforç per dignificar els carrers i resoldre la manca d’equipaments, tot i que l’impuls constructiu continua en el marc d’una economia poc sostenible i especulativa.
Després d’arribar operaris de les comarques gironines, en venen d’arreu del nostre país i de la resta de l’estat. Acabats els anys seixanta i setanta, la població arriba als vint mil. Actualment emigren de qualsevol indret del planeta, especialment del Tercer Món. En poc més de dos segles Salt s’apropa als trenta mil habitants, amb més d'un 40% de població emigrada. Si fa unes dècades eren de Puente Genil, Baeza o Valle de Abadalajís, ara són de Tegucigalpa, Nador o Bamako. El món a Salt.