Els temps difícils 

         On va senyoreta?, va dir el tartaner que hi havia a finals del carrer Nou de Girona. Cap a Salt, si us plau!, digué la Mercè sense saber ben bé allà on anava. Era a mitjans dels anys vint del segle passat. L’estiu de 2004, amb noranta-set anys fets, ens deixava una saltenca d’excepció que fou testimoni d’una època, d’un poble i d’una gent que han marxat amb ella. Aquesta és la seva història.

     Filla de Fontcoberta, una desgràcia marca la seva vida ben d’hora: la mort de sa mare quan tenia tres anyets. Un record difús li resta a la memòria: la mare filant. Res més. Sempre deia amb gran tristesa que és el pitjor que li pot succeir a un infant. És com créixer a cops de puny. I és que el pare, incapaç de fer-se càrrec de la situació, reparteix els germans per la família. I a ella li toca el pitjor: el convent d’una tia monja enclaustrada a Figueres. Pels seu origen humil només feia d’escarràs: pelar patates, fregar de genolls i veure les joguines passar de llarg, a diferència de les internes que pagaven.

     Cansat de la situació, el pare es trasllada a Juià i reagrupa la família. Treballa al camp i al bosc i amb nou anys la Mercè participa de les tasques agràries tradicionals, com el segar i el batre. El germà gran entra a Can Pagans, la fàbrica de Celrà, on sobreviu a les agitacions dels anys vint. Entossudida que vol anar a aprendre de lletra, l’accepta 'doña Gertrudis' (Gertrudis Moret), a canvi d’escalfar el dinar pels altres nens. Anys després es retrobarà amb la reconeguda docent quan aquesta exerceixi a Salt. És ella mateixa qui li aconsegueix als dotze anys la primera feina: noia d’encàrrecs a ciutat. El pare s’hi oposa, però cansada d’aquella precarietat no l’escolta. Compra un ‘mundu’ i a Girona hi falta gent.

     Durant els anys que vindrien va acabar servint en les millors cases de la capital, amb un munt d’anècdotes relacionades amb senyors arrogants, mestresses que feien passar prim al servei i senyorets impertinents. Fins que una veïna de Salt, de can Padrosa, li feu notícia d’una botiga de la vila que necessitava una aprenent. L’establiment, ca l’Adroguer, era propietat de doña Clotilde, que acabà per convertir-se en la mare que no havia tingut. Li ensenyà a comptar i a despatxar, i la Mercè la serví fins que es va casar.

    Es veu que la cosa va anar així: un xicot de la vila, anomenat Ramon, que acaba de tornar de la llarga guerra d’Àfrica, es fixa en ella un dia que fan circ a plaça. De tant anar a comprar caramels la mestressa el convida a dinar, i a partir d’aquí s’inicia el festeig. De sobte, un dia qualsevol, després de regalar-li un vano que havien vist a la rambla de Girona (i que fou el primer regal de la Mercè), en Ramon li fa: No tinc res, només dues mans per treballar, però vull que ens casem. I ella li contesta, simplement: Doncs ja m’està bé. Doña Clotilde li feu el vestit i el 1930 es diuen el sí, un sí ple de esperança, a Sant Cugat.

     La Mercè entra a la Gassol, la fàbrica de filatures on el marit i els sogres treballen, i ambdós s’hi estan durant diverses dècades, fins a la jubilació. Instal·lats al carrer Llarg i després de la guerra al carrer de la Processó, durant més de cinquanta anys, veuen créixer els fills, i temps després els nets, formant amb els veïns i els companys de feina una gran família en uns temps convulsos però solidaris.

     Viuen el sistema productiu dels anys trenta, la proclamació de la República, les vagues, els mítings al Centre Republicà del Veïnat, la col·lectivització i el duríssim comitè, la revolta social, el racionament (les maleïdes cartilles), la guerra. Recorda les llargues xerrades de doña Gertrudis a casa, amb en Ramon, i com van a votar, per primera vegada, a can Tarrés (les Bernardes), i la conversió de la fàbrica en indústria de material de guerra, en exhaustes jornades nocturnes, mentre els homes són al front. Recorda les germanes Frigolé, revolucionàries, o el Capità dels lladres, penjat en estranyes circumstàncies.

     En Ramon fou cridat a files molt al final de la guerra. La Mercè, després d’enterrar les minses pertinences al pati de casa, inclosa una ràdio (hi havia l’ordre de requisar-les) fugí amb altres veïnes i les criatures durant la temuda entrada dels nacionals. S’ocultaren en un mas al bosc a Montfullà, on atipaven de farro a un munt de refugiats d’un exèrcit en franca retirada. Els marits retornaven com podien tot seguint els pals de la llum. Les dones foren bombardejades pel camí quan un caça feixista va confondre un carro alçat amb una metralladora.

     I després la repressió franquista, l’estraperlo per la manca d’aliments (espardenyes casolanes a canvi d’oli, que bescanviaven a la frontera) i la mainada per pujar, i la llarga, la llarguíssima dictadura, superant les enormes dificultats que comportà la represa de la producció. En fi, la seva història, senzilla com ella mateixa, és una mica la història de tots. Li agradava dir que de la seva vida se’n podria escriure un llibre, i no s’explicava com la seva generació superà aquells temps difícils.

     Aquí va l’homenatge i l’agraïment a tota aquella gent, i a una dona valenta i treballadora, d’una dignitat extrema, esposa, mare i àvia per damunt de tot. El seu record i el seu exemple ens acompanyaran fins al final dels nostres dies. Gràcies per estimar-nos tant i per tot el que vas ser i fer. Gràcies, iaia.