Out of Africa (Memòries d’Àfrica)
Hi ha una relació entre la expansió colonial europea del segle XIX al continent africà i el procés d’industrialització. Aquesta és una de les causes del subdesenvolupament contemporani. Unes societats que encara no havien superat problemes bàsics de subsistència es veuen especialitzades en l’exportació de matèries primeres i metalls preciosos, després de la deportació massiva de població per a usos esclavistes. Així es destrueixen les possibilitats autòctones d’un continent que ha estat i és, a l’inici del tercer mil·lenni, el gran oblidat de la història. El problema deriva del pas en poc temps de formes de vida primitives a inserir-se en el vagó de cua del capitalisme.
L’any 1885 es reuneix a Berlin una conferència internacional que ordena el procés de colonització, per evitar tensions entre les potències disposades a repartir-se el pastís. S’estableix que la possessió d’un sector de la costa dóna dret a l’ocupació interior, que es reconeixerà quan s’hi conformi un control real. La penetració s’efectua seguint els cursos dels grans rius, les conques dels quals esdevindran els límits administratius de les colònies. Amb escaire i cartabó es dissenya un trencaclosques de múltiples entitats que poc tenen a veure amb la distribució de la població existent, unint i disgregant ètnies en un procés de tràgiques conseqüències.
Els mecanismes d’explotació de les metròpolis poc s’assimilen a una mentalitat d’esperit col·lectivista. Es marginen les societats caçadores i recol·lectores, es desorganitzen les rutes del nomadisme tradicional i es malmet l’equilibri ecològic. A diferència de les colònies americanes, que duren tres segles, les africanes a penes en duren un (1850-1950). El nou ordre sorgit de la II Guerra Mundial fa inviable la pervivència d’aquestes tal i com s’han estructurat. Però un nou sistema de relacions és a punt: el neocolonialisme, impulsat per les potències vencedores. D’aquí la brevetat de la descolonització, que en la majoria de casos no passa de vint anys. Tant els EEUU com l’antiga URSS, junt amb l’ONU, recolzen l’emancipació africana i Europa ha de transigir. Però les independències adopten les fronteres de la distribució colonial. I aquest és el problema.
La població indígena no està exempta de responsabilitats, tant en les tensions actuals com en les passades. L’imperialisme requeria la formació d’una classe dirigent africana educada en principis europeus, adoptant ideologies com el liberalisme, el socialisme o el nacionalisme. Aquestes elits instrumentalitzaran moviments populars d’alliberament per independitzar-se. Així apareixen una munió de noves nacions artificials amb notables diferències socials tant externes com internes, amb el denominador comú de l’origen colonial i la dependència econòmica.
Per tal de reeixir s’endeuten fins a les celles per a fer viables uns estats que no tenen capacitat d’autogestionar-se. Les metròpolis estableixen institucions democràtiques i parlamentàries en societats no preparades. Així en la dècada dels seixanta es produeixen més de cinquanta cops d’estats. En els casos on es manté el règim legal, s’abandona el pluripartidisme a favor de partits únics d’ideologia africanista i anticolonial, alguns d’orientació liberal i altres de socialistes. Això fa que esdevinguin un tauler d’escacs per les dues grans potències de la guerra freda, que amb excuses estratègiques estaran al darrera de conflictes permanents que agreujaran la destrossa del continent.
Després de la desaparició de l’URSS i del fracàs de les receptes econòmiques del Banc Mundial, Àfrica s’obsessiona en la recerca d’arrels pre-colonials i en els aspectes religiosos i culturals que els defineixen i els enfronten, com l’islam, el cristianisme, l’animisme, l’africanisme, la negritud. S’ha intentat sense èxit enfortir institucions supranacionals com la Organització per a la Unitat Africana o la Lliga Àrab.
Una de les causes que defineix aquesta crisi secular rau en les relacions econòmiques del continent establertes amb la resta del món. El neocolonialisme protagonitzat per les empreses multinacionals, el tràfic d’armes i de pedres precioses, el petroli i altres recursos naturals, com l’urani, i els negocis dels estats, plantegen a principis del segle XXI un desafiament per al conjunt de la humanitat. I és què ens afecta a tots. Ara que l’Àsia s’ha integrat en el sistema internacional de comerç, Àfrica continua immersa en la dependència colonitzada ara per la Xina. Una Xina que va de cara al gra i sense delicadeses.
La fragilitat dels règims democràtics sorgits de sagnants guerres civils, els enfrontaments ètnics i religiosos, els desastres naturals, la destrucció dels ecosistemes, pandèmies com la Sida i la fam intolerable, demanden un major recolzament de les potències que l’exploten i que es lamenten, al mateix temps, dels efectes negatius de les grans onades migratòries. I les fronteres apareixen i desapareixen, al bell mig de guerres cruentes i estats fallits.
Cal inventar polítiques originals i fins ara desconegudes que superin el model estatal, repensar la mateixa existència de fronteres, assolir un sistema impulsat pel conjunt de les nacions de la humanitat per a que l’Àfrica, continent bressol de la nostra espècie, conegui per fi la pau i el benestar, salvaguardant els seus sistemes culturals i ambientals. I que això sigui compatible amb l’educació, la sanitat i un desenvolupament econòmic autònom i sostenible. És un tema de clara responsabilitat històrica. És molt fàcil dir-ho, és molt fàcil imaginar-ho, tanmateix implica un canvi de model, d’interessos i de relacions. Però possible ho és.