El temps dels somnis

      Després de la dimissió del general Primo de Rivera, el 1930, el rei Alfons XIII va encarregar primer al general Berenguer i després a l’almirall Aznar la formació d’un nou govern. Aquest havia d’intentar transformar la dictadura en un règim constitucional garantint la continuïtat de la monarquia, molt desacreditada.

     El primer pas consistia en la celebració d’unes eleccions municipals el dia 12 d’abril de 1931. Però en el fons es tractava d’un referèndum entre monarquia i república. La Lliga Regionalista va voler aprofitar la desorganització dels partits dinàstics, conservadors i liberals, per intentar intervenir de nou en la política espanyola. Va crear un partit d’àmbit estatal i defensà la permanència de la monarquia.

      Acció Catalana, que es postulava com l’alternativa de la Lliga, era partidària del règim republicà. Però es negà a col·laborar amb una naixent Esquerra Republicana. Per altra banda, el partit radical d’Alejandro Lerroux es manté fidel a la seva ideologia republicana i espanyolista i s’uneix a la conjunció republicano-socialista, junt el PSOE i l’Alianza Republicana de Manuel Azaña.

     ERC, que poques setmanes abans dubtava entre presentar-se o no, preparà a corre-cuita les candidatures i organitzà la campanya amb més il·lusió que mitjans. I davant la sorpresa de tothom guanyà les eleccions. El carisma del seu líder, Francesc Macià, fou determinant.

     El triomf de les candidatures republicanes causen una onada d’entusiasme popular i és proclamada la II República. Alfons XIII s’exilia sense abdicar. Al saber-se els resultats electorals, Lluís Companys ocupa l’Ajuntament de Barcelona i proclama la República. Poc després, Francesc Macià, contrariat amb Companys, proclama primer des de l’Ajuntament i després al balcó del Palau de la Generalitat la Republicana Catalana.

     Després d’uns dies desconcert i dures negociacions, i al bell mig de tensions militars, la Generalitat és provisionalment reinstaurada. Els polítics madrilenys convencen als republicans catalans que la màxima prioritat és l’èxit i l’estabilitat del nou estat naixent. Descartada la Mancomunitat, creada el 1914, i després de debatre com ha de ser i com s’ha dir la cosa que estructuri l’autogovern català, algú pensa en la Generalitat, abolida després dels fets de 1714. I es recupera a l’espera de l’aprovació d’una constitució republicana per a l’Estat i d’un estatut d’autonomia per a Catalunya.

     Els fets situen a Francesc Macià com al pare polític de la Catalunya moderna. I les seves paraules, la guia i l’objecte dels polítics catalans des d’aleshores.ç
    L’Estatut de Núria fou aprovat el 2 d’agost d’aquell 1931 pel poble català per referèndum, amb un alt percentatge de vots favorables i de participació. El debat a les Corts fou llarg i tens, i el pronunciament del general Sanjurjo, l’agost de 1932, precipità els esdeveniments. L’Estatut és aprovat però retallat. Catalunya passa de constituir un estat autònom a ser considerada una regió. Només es podrien celebrar unes eleccions al Parlament de Catalunya, el 1936, a causa de l’esclat de la guerra.

     El president Macià, l’avi, moria el dia de Nadal de 1933, estimat i respectat pel poble. L’home es converteix en mite i el fet en llegenda. Després la capacitat humana per destruir s’imposa. La barbàrie venç i el temps no ens ho perdona. El mirall es trenca, s’esmicola. El silenci es confon amb el terror i una creu s’alça espantosa al cel. Que queda del somni?.

     Temps de guanyar i de perdre, temps d’il·lusions frustrades i temps de vides escapçades, però temps de persones exultants d’emocions sinceres. Avui tot és tenir i el futur s’escola per la història. Però si ens aturem uns instants, tanquem els ulls i escoltem el vent, el record d’aquells fets ens culminen d’esperança.