Bon Consum

     Consum moderat, consum responsable. Responsabilitat vers la nostra salut física, mental i econòmica, vers la nostra consciència ecològica i ambiental i solidaritat pels qui tenen menys. Solidaritat moral i material. Tot i la pressió publicitària, comprar bé no significa consumir compulsivament. Ens hi juguem el futur del planeta i fins i tot la nostra veritable felicitat col·lectiva.

     Certament resistir és difícil. El bombardeig és total i hi ha molts diners en joc. El sistema capitalista es basa en una premissa simple: diners per consumir. És un cercle tancat i creixent: produir més és més ingrés, més ingrés és més consum i més consum és més producció. I més producció és més despesa, més treball, més beneficis fiscals i més guanys empresarials.

      Però aquest exercici, observat fredament, potser no ens fa pas més rics ni més feliços. Tanmateix és el sistema. I el qui en resta al marge, si és que això és possible, esdevé un inadaptat social. I llavors ens n’adonem que vivim amb un munt d’efectes prescindibles que en el fons no fan més que complicar-nos l’existència.

     És per això que en aquest món que gira tan veloç és convenient deturar-se un instant i reposar. Reposar i pensar. No tot és negatiu i destructiu, no es tracta pas de no consumir, sinó de fer-ho intel·ligentment. Cal quedar-se amb allò que és bo i que ens aprofita, amb allò que és útil, perdurable i reciclable. Amb allò que ens humanitza.

     I descartar esdevenir víctimes de la instrumentalització mercantil, de vegades molt subtil i delicada, de vegades simplista i barroera. No permetem que ens perforin el cervell ni que ens manipulin el cor i els sentiments. Es tracta de gaudir sincerament. 

En nom de Déu

     El fonamentalisme islàmic és una expressió de reafirmació nacional i cultural front  l’imperialisme occidental, però també una reacció a problemes estructurals interns. Si la revolució islàmica triomfa a l'Iran a finals dels anys setanta és per la tesi social equilibradora de la riquesa que propugna l'Alcorà, d’una banda, i per la deficient distribució dels beneficis derivats de l’explotació del petroli, de l’altra.

      Avui les masses s'adonen que la revolució no ha dut aquell equilibri econòmic i sí un munt de restriccions públiques i personals en nom de Déu. D’aquí la proliferació de cassoles amb ferros als teulats de Teheran per captar la CNN. El règim dels aiatol·làs no deixa de ser una dictadura teològica que anorrea qui sigui per a perpetuar-se.

    Aquesta revolució s’intentà neutralitzar per Occident amb la guerra Iran-Iraq durant la dècada dels vuitanta, guerra que s’acabava quan es coneixia la malaltia de Homeini, que moria el 1989. Com a premi pels seus serveis, Saddam Hussein va creure que podia envair Kuwait a principis dels anys noranta, fet que els EEUU no va permetre per les bones relacions amb les monarquies del golf Pèrsic i l’Aràbia Saudita.

     Fou precisament la temença que hi passés el mateix que a l’Iran i que es perdés un aliat estratègic el que feu que el govern nord-americà, amb l’excusa de les armes de destrucció massiva i pressionat per les seves multinacionals, enganyés el món per fer-se amb el petroli dels iraquians i desfer-se del seu antic aliat, ara un personatge incòmode.

     Els atemptats de l’Onze de Setembre foren el motiu perfecte tot i la manca de legalitat internacional. Però les promeses de més seguretat i petroli més barat s’han convertit en més inseguretat, en diversos episodis tràgics de terrorisme arreu del món, un petroli que no deixa d’encarir-se i un estat il·legalment ocupat i llavors abandonat a la seva sort, tenyit de sang.

      Per acabar-ho d’adobar, i en nom de la seva legítima sobirania, l’Iran vol desenvolupar armament atòmic amb el suport de Rússia, una amenaça que els EEUU, pressionat per Israel, no pensa tolerar. És el darrer exemple d’una veritable guerra de civilitzacions que ve de lluny i que és de mal resoldre.

     Retornant a la qüestió, si Afganistan, Sudan, Egipte, Argèlia o Palestina viuen o han viscut una fase islamista és a causa de la misèria de la seva gent. Part dels problemes del continent africà (també l’Àfrica negra) i com es repeteix a l'Amèrica Llatina són producte dels penosos resultats del capitalisme occidental al Tercer Món, però també del desequilibri intern i del tarannà de les seves societats. L’exemple de Turquia i l’invent de l’islamisme moderat, pot esdevenir una via d’acord tolerada.

     I és què hi va haver un temps, fa segles, que els pobles musulmans eren pròspers i respectats. Després de la caiguda de l’Imperi Romà foren els dipositaris i continuadors dels coneixements dels clàssics. Foren temps d’expansió en tots sentits, política, social i militar. Però poc a poc la superioritat d’Occident ha fet que s’imposi arreu del planeta el seu model social, econòmic i cultural. S’aconseguí primer al Japó, i ara a la Xina i a l’Índia, que s’adapten al sistema. En canvi els musulmans de moment no hi encaixen.

     A diferència d'Europa (on hi ha estats històricament constituïts), els territoris islàmics i de fet tot el continent africà es dibuixen artificialment a finals del segle XIX. L'únic sentiment d'unitat i l’únic al que es poden arrapar per tal de diferenciar-se ha estat la llengua i sobretot la religió.

      La diferència és que el nacionalisme d'aquí es transforma allí en islamisme, en nacionalisme cultural, religiós. La nació és l'Islam. L'integrisme esdevé així una lluita per l'autenticitat, que és alhora una lluita per sobreviure en un món que no els vol tal i com són.

Quan es perd el tren

      Els carrils de ferro colat s’inventaren a les explotacions mineres de Gran Bretanya el 1763, encara amb tracció animal. El 1765 James Watt va idear la màquina de vapor i la primera locomotora la construí Richard Trevithick el 1804, i va efectuar un primer recorregut de 15 km a Gal·les.

     Vist l’èxit a les mines, el 1825 es va inaugurar la primera línia de viatgers. Llavors l’invent va revolucionar el transport i la indústria siderúrgica. A Catalunya s’inicià el 1848 amb la inauguració de la línia Mataró-Barcelona, per iniciativa de l’empresari Miquel Biada. El traçat s’encarregà el 1845 a enginyers britànics i fou el primer ferrocarril de la península i el desè del món.

     A partir de la segona meitat del segle XIX es començà la construcció de la xarxa ferroviària catalana. En una primera etapa, aprofitant els avantatges que concedia la llei general de Ferrocarrils de 1855, Barcelona s’enllaçà amb Lleida el 1860, amb Girona el 1862 i amb Tarragona el 1865. La poca rendibilitat de les línies en explotació n’alentí el procés constructiu, però es va reprendre el 1875.

     Així el 1878 el ferrocarril arribava a la frontera per Portbou i el 1879 s’inaugurava la línia Tarragona-Lleida. La construcció de la xarxa impulsà la indústria metal·lúrgica (el 1855 naixia la Maquinista Terrestre i Marítima) però la política estatal d’afavorir la importació de material en limità l’expansió. La decisió del govern espanyol, per qüestions militars i de seguretat, sobre una amplada de via (1,67 metres) superior a l’europea (1,43 metres, l’amplada dels cotxes de cavalls) dificultà la connexió amb la xarxa internacional i la seva rendibilitat.

     El capital català participà activament en la construcció de la xarxa a l’espera d’uns rendiments que no es produirien. Després del crac borsari de 1866 s’inicià un procés d’absorció per part de les companyies espanyoles. La pionera Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró havia originat la TBF, la Companyia de Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França.

      Aquesta, que dominava la xarxa catalana, fou absorbida el 1898 per la MAZ, la Companyia de Ferrocarrils de Madrid a Alacant i Saragossa. La Companyia dels Camins de Ferro del Nord d’Espanya absorbia les Companyies dels Ferrocarrils de Lleida a Reus i Tarragona el 1867 i la Companyia de Saragossa a Barcelona el 1878. El 1941 aquestes societats foren nacionalitzades i integrades a la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles, la RENFE.

      Al marge havien restat algunes companyies menors que portaren el tren petit o carrilet, de via estreta, a diverses poblacions catalanes des de les seves capitals, estructurant una xarxa que facilitava el comerç i el transport i que articulava el país. Així, des de Girona el tren arribava a Palamós el 1887, a Sant Feliu el 1892, a Olot el 1911 i a Banyoles el 1928.

       També des de Barcelona partien línies cap a les ciutats industrials: a Granollers havia arribat el 1854 (i d’aquí a Vic el 1876, a Ripoll el 1880, a Ribes de Freser el 1919, a Puigcerdà el 1928 i a Núria el 1931), a Martorell el 1859 (i d’aquí a Igualada el 1892), a Terrassa el 1919 i a Sabadell el 1922. Des de Lleida el tren havia arribat a Balaguer el 1924, i d’aquí a Tremp el 1950 i a la Pobla de Segur el 1951.

      Però des de mitjans del segle XX l’automòbil i la carretera prengueren el relleu i la majoria d’aquestes línies locals foren desarticulades, i actualment el seu antic traçat s’han reconvertit en vies verdes per al cicloturisme. Les línies de Sabadell i Terrassa, d’ample de via internacional, i la de Balaguer, s’integraren el 1979 a la companyia dels Ferrocarrils de la Generalitat. Són les úniques línies pròpiament catalanes.

     Avui els trens d’alta velocitat i amplada de via internacional tornen a competir amb les autopistes com a grans xarxes de transports de passatgers i mercaderies. Així l’estat espanyol inicia als anys noranta la construcció d’una gran xarxa de transport de viatgers d’alta velocitat que no arriba a Barcelona fins el 2008, procedent de Madrid i Saragossa i passant per Lleida i Tarragona. Llavors en continua la construcció fins a Girona i la frontera francesa i la consegüent connexió internacional.

     Al mateix temps està en estudi una xarxa europea de transport de mercaderies que ha d’unir el nord i el sud del continent, el traçat de la qual a la península ha estat en discussió: pel Mediterrani (Múrcia, País Valencià i Catalunya), per l’Atlàntic (País Basc) o creuant els Pirineus pel mig via Saragossa i provinent d’Andalusia, una via cara i poc rendible. Europa ha sentenciat com a prioritària la línia mediterrània, però els criteris de Madrid són polítics i ideològics, i no pas econòmics.

     Catalunya sempre ha defensat la via mediterrània per a consolidar el seu teixit industrial i comercial i ha lamentat el retard amb el qual li ha arribat l’alta velocitat. Ha estat discriminada un cop més. Igualment la Generalitat, després de trenta d’anys d’autogovern, està en disposició d’assumir el traspàs de la gestió dels trens de rodalies i regionals. Però les vies principals i les estacions continuen sent de titularitat estatal (Administrador d’Infraestructures Ferroviàries, l’ADIF) i també l’alta velocitat. En l’actualitat està un estudi una línia transversal que uneixi Girona i Lleida, pendent d’assignació pressupostària.

     La gestió estatal de la xarxa catalana ha estat històricament pèssima i deficient. Si volem uns ferrocarrils eficients que facin un bon servei públic tant a la ciutadania com a les nostres empreses, cal recuperar-ne la totalitat de la gestió i la seva titularitat. El ferrocarril català fou fruit de la nostra voluntat, iniciativa i esforços, i no és només una necessitat peremptòria, sinó una qüestió de dret, revertir-ne el seu control i propietat.  

     

El símbol de la Creu

     En 'El nom de la rosa'lUmberto Eco recrea fantàsticament els debats entre l’ordre franciscana i dominica durant l’Alta Edat Mitjana a l’entorn de l’essència i el significat de Crist. Pels franciscans era innegable la pobresa que exemplificava la seva doctrina. Pels dominics, la qüestió no era si Crist era o no era pobre, sinó si la Església havia de ser pobre. I no ho havia de ser. Calia considerar-la un instrument de poder.

     En ple segle XXI, la humilitat de Jesús hauria de comportar, ara més que mai, la humilitat de la seva Església, en un sentit material, humà i espiritual. La cúria romana viu en un món que s’ha fet per a ella i la seva gent i que com és habitual en la història d’aquesta institució, poc té a veure amb el món que es viu als extramurs del Vaticà.

     La Conferència Episcopal espanyola no ha sigut menys en aquest retorn a l’esperit preconciliar. Els bisbes espanyols, dirigits per alguns nostàlgics, no deixen d’intervenir públicament en la vida política d’un estat constitucionalment laic (amb consignes més que conservadores) i són els propietaris dels mitjans de comunicació més reaccionaris.

     Allunyats del món veritable, de les qüestions socials que interessen i dels centres de decisió política que enyoren, redueixen un cop més el món actual al seu món particular, mínim i inadaptat. No poden omplir les esglésies ni els seminaris, però encara poden treure al carrer el personal més reaccionari i les banderes amb gallines.

     Al nostre país, el paper de l’Arquebisbat de Barcelona ha dividit a les diòcesis catalanes. No hi ha una clara voluntat d’una regió eclesiàstica pròpia i el fòrum Joan Alsina desvetlla el descontentament profund del baix clergat de les nostres comarques i de bona part dels parroquians, que per cert són cada dia menys. Els seminaris estan buits i la mitjana d’edat dels sacerdots i del nombre de parròquies que han d’assistir no deixen d’augmentar, i algun dia també es moriran.

     El més nou de tot és que això no importa. I es que la doctrina oficial vers el paper de les dones, el celibat, el divorci, l’homosexualitat, l’eutanàsia o l’anticoncepció atempten contra els drets humans més elementals. Tanmateix, gosen donar lliçons d’amor, respecte i generositat. No són conscients de que ja no són un poder fàctic.

     Ja ha arribat l’hora que els responsables eclesiàstics del catolicisme a Catalunya es neguin a formar part d’aquesta munió de rancis demagogs emparats per les sotanes. Torna la caspa i la manipulació més grotesca d’altres temps ja superats, i una decisió valenta dels bisbes catalans esdevindria un toc d’alerta abans no sigui tard.

     La complicitat, o si més no la passivitat, que es desprèn del silenci de l’església catalana és més que preocupant. I és què la seva tradició és una altra. Callar no és pas la resposta i ara el moment de predicar amb l’exemple. Caldria sortir de la Conferència Episcopal espanyola i crear-ne una de pròpia més propera a una tasca estrictament pastoral i al missatge de Jesús, que no volgués ser un instrument de poder.

      Penso en un individu humil que fa dos mil anys predicà l’amor i la pau entre tots els homes (com abans i després han fet molts d’altres) i que va viure i morir per això. Penso en els homes bons que treballen per aquesta idea, crec en l’espiritualitat humana, crec en l’art dels temples, en la seva bellesa i el seu sentit, crec en la religió de les bones persones. Però no crec en jerarquies reaccionàries.

       Jesús, que no deixa de ser un personatge del seu temps, creia profundament en l’home. Això és el que cal recuperar per què això és el que el fa veritablement gran. Ja no cal embolcallar-lo de falses divinitats. Que diria aquell home del nostre món i dels que el prediquen avui?. Jesús era un il·luminat que si tornés a existir tornaria, possiblement, a ésser crucificat.

Diguem No

    Sota el mot anti-globalització una munió de fauna composada per anarquistes, comunistes, socialistes, ocupes, catòlics radicals, verds, gais, tot tipus d’ONG, avis revolucionats, individus anònims i moviments d’Indignats, s’alça contra l’imperi del mercat. Després de la caiguda del Mur alguns deien que s’havia acabat la història, però són molts els que diuen no al pensament únic.

     Certament foren molts els que van creure que amb la caiguda del taló d’acer i la desintegració de la Unió Soviètica havia triomfat definitivament el règim neoliberal. A principis dels anys noranta els antics països de l’Est iniciaven un procés de democratització, el tractat de Maastricht creava la Unió Europea, els països llatinoamericans abandonaven els seus somnis revolucionaris i es sotmetien als dictàmens del Banc Mundial, la Xina i l’Índia assumien plenament el capitalisme i l’Iran semblava en fase post-islamista.

     En aquells temps no existien els eixos del mal i el somriure de Clinton i la revolució tecnològica dibuixaven un nou ordre mundial dominat pels EEUU i basat en el liberalisme polític i econòmic. El mercat ja es regularia tot sol i no calia cap mena de control econòmic o financer. La globalització havia de garantir la pau, la seguretat i el benestar al món sencer.

     Passats uns anys el cert és què el món està més fragmentat i estafat. Molts dels antics països socialistes, amb Rússia al capdavant, esdevenen mafiocràcies dominades per l’autoritarisme i la corrupció. La Unió Europea ha fracassat en l’intent de dotar-se d’una Constitució que ja no comportava una veritable unió política i social, i va inventar-se una moneda única sense projecte ni garanties. Es feu el mínim per a ser alguna cosa, però el temps sempre posa les coses al seu lloc.

      Els desastres naturals deixen al descobert la impossibilitat d’articular sistemes capitalistes viables en els estats centreamericans, mentre que la nacionalització, la demagògia i la gran potència brasilera dominen Llatinoamèrica, on els índexs de corrupció i violència són alarmants.

     Durant dècades l’administració nord-americana hi va impulsar i sostenir règims dictatorials de dretes. Després ha malgastat les dècades dels vuitanta i noranta amb receptes neocolonials recolzades per institucions financeres internacionals. Polítiques que han enriquit una elit corrupte i no han resolt la pobresa d’una població que perd la paciència. I apareixen les repúbliques bolivarianes.

     La Xina i l’Índia segueixen vies pròpies de desenvolupament capitalista de cares a convertir-se en potències mundials, ambdues nuclears. L’Islamisme creixent revoluciona tot el món musulmà. Apareix Al-Qaida i el terrorisme internacional commou l’Occident. El conflicte etern del Pròxim Orient, amb els intents fallits de pau entre israelians i palestins, s’agreuja i s’escampa per la regió.

      Només faltava el desastre monumental de la guerra d’Iraq, la fràgil ocupació de l’Afganistan o els intents d’Iran de produir armament atòmic. També alguns règims poc desitjables de l’Àfrica negra s’estabilitzen gràcies al petroli i les companyies que l’exploten, amb el suport d’estats occidentals. Al mateix temps dramàtiques migracions del sud cap al nord configuren noves i complexes realitats.

     Des de fa un temps, cada reunió econòmica internacional, com la Davos, ha concentrat a unes masses cada cop més insistents i dissidents. Els polítics es sorprenen i els filòsofs liberals carreguen les tintes. El ressò mediàtic aconseguit, molt aguditzat per la profunda crisi iniciada el 2008, fa aparèixer als ulls del món que no està tot dit. La pobresa i la justícia sempre s’acaben alçant encara que sigui per perdre.

      Està tot inventat?. S’ha acabat, en aquest sentit, la història?. Hom tendeix a pensar que sí, però la història ens ensenya que hi ha vies mortes poc explorades i que l’alternativa existeix. L’espècia humana no acaba de cercar un sistema social que asseguri, alhora, l’equilibri econòmic global, la justícia, el respecte cultural, la il·lusió de viure i la llibertat de l’individu.

      La nostra natura, tanmateix, és prou perfecta per aspirar a això?. El pitjor del nostre sistema, la democràcia neoliberal, és que la ‘revolució’, entesa com a capacitat de pensar millors alternatives, desapareix. És un forat negre. El concepte ha estat massa violentat, desgastat per semalades de sang i sofriments inútils. La història es venja dels pensaments dels homes i els seus errors incommensurables.

     Potser la funció social que fins ara desenvolupa l’estat no ha estat prou ben gestionada, però és obvi que es pretén assimilar la nova economia i la nova societat, denominada de la informació (que no de la comunicació), al liberalisme més tronat. La societat nord-americana és la del tres quarts. Només un quart de la població acumula bona part de la riquesa. Tradicionalment ha estat una societat més rica però més injusta, més desigual, amb uns nivells superiors de marginalitat i pobresa.

      La realitat s’imposa al somni, al mite, a la utopia i a la mentida. Hi ha gent, molta gent, que no segueix perquè no pot seguir. Molts són els que es queden pel camí i pateixen. Llavors es moren o es revolten. I sentim por i vergonya pel que passa. O no, que encara és pitjor. Per sobre de les ideologies existeix la dignitat de les persones. Però molts ciutadans sembla que no se n’adonin i ni que tan sols els interessi.

     Qualsevol sistema de creences polítiques, econòmiques o religioses que s’imposi a la voluntat de l’individu i que no contempli la igualtat d’oportunitats és un atemptat a l’existència. Avui només tenim temps de viure i prou, sense pensar. L’egoisme ens venç i la filosofia es mor.

     Estem doncs davant un repte crucial per la humanitat i no en som prou conscients. I el què és pitjor, tampoc es pensen solucions. Potser el problema és el de sempre. És absurd que hi hagin homes i multinacionals més rics que molts països i que milions de persones no tinguin un rosegó de pa per dur-se a la boca o el medicament que precisen. És una puta vergonya.

      La història no s’acabarà fins que no s’imposi un sistema que garanteixi alhora la justícia i la llibertat, un sistema que limiti la riquesa i que impossibiliti la pobresa, la ignorància i la corrupció, un sistema que faci sostenible ecològicament l’evolució. Mentre això no passi, quant sofriment i quanta destrucció veurem encara per l’estúpida vanitat humana?.

El primer debat

     Plató va dir-li a Aristòtil, mentre passejaven, que la natura fluïa constantment i que tot s’erosionava pel temps fins que desapareixia. Però que darrera existia un ‘motlle’ etern i immutable. Li explicava que, per posar un exemple, no hi havia cap gos igual però que tots tenien uns trets comuns que els identificaven com a tals. El gos concret fluïa, és a dir, un cop mort els seus àtoms es desintegraven, però la forma de gos era eterna i immutable.

     - No podem tenir mai un coneixement veritable d’allò que flueix -deia Plató-. No podem fiar-nos dels sentits perquè varien d’un ésser viu a un altre. Només tenim percepcions inexactes o incompletes, amb elles no tenim un bon coneixement de les coses. Però la idea d’un gos tindrà sempre quatre potes, encara que trenquem les potes de tots els gossos. La realitat, doncs, es composa de dues parts: el món dels sentits, el coneixement del qual és aproximat, i el món de les idees, on es troben tots els motlles. Però podem accedir al coneixement veritable a través de la raó.

     - Escolta -prosseguia Plató-, tots els éssers disposen d’una ànima immortal. Com que l’ànima no és física, l’ànima pot veure el món de les idees. I existeix abans d’entrar en el nostre cos. Per això recordem i reconeixem els éssers encara que no siguin perfectes. L’única realitat existent és el teatre d’ombres que veiem al món. Però si no ens enlluerna la llum del sol, quedarem estorats per la seva bellesa. Per primera vegada descobrirem la veritable natura, que no és altra que Déu. La majoria de persones es conformen en viure entre aquestes ombres sense plantejar-se què hi ha d’autèntic.

     - Ho girés tot al revés -va rebatre Aristòtil-. D’acord que tot flueix i que hi ha una idea de gos eterna i immutable, però aquesta idea és un concepte que els humans ens hem format després de veure un nombre determinat de gossos. La idea, doncs, no existeix en si mateixa, sinó que es forma a partir de les qualitats de cada cosa i espècie.

     La idea i la forma són inseparables. La realitat no és pas la que es pensa amb la raó, això és una imaginació. La realitat és la que percebem amb els sentits. En la ment no hi ha res que no hagi estat abans prèviament experimentat per aquests. No existeixen idees innates, però sí un poder innat de raonar, una facultat que cap altre ésser té de classificar la natura, d’organitzar les percepcions sensorials en classes i categories.

     Tanmateix -reblava Aristòtil-, sí que existeix una ‘espurna’ de Déu en la raó, com demostren les matemàtiques, però alerta, és un Déu motor del moviment de la natura i l’univers, res més.

     - Maleït sia -exclamava Plató-, ets tu que ho capgires tot!. Els sentits ens enganyen!. I va marxar contrariat i remugant del bell jardí on solien discutir.

     - Ets tu que t’enganyes a tu mateix... - pensava Aristòtil observant uns arbustos.

Cultura lliure i popular

     No hi ha dubte que l’exagerat increment d’imposts de tots els productes culturals té quelcom d’ideològic i de pervers. Es tracta de penalitzar el consum cultural i fer-lo encara més elitista, i consegüentment, més conservador. La cultura comporta una forma de poder i per tant esdevé un objecte susceptible d’instrumentalitzar.

     La disminució de la capacitat de consumir cultura comporta la d’esbargir-nos i la d’educar-nos. De ser més pobres d’esperit i de mentalitat, que és el més perjudicial a nivell social. És un atemptat a la veritable llibertat humana. La cultura possibilita l’obertura mental i això no és sempre convenient. Igualment ha esdevingut un bé mercantil com tots els altres, i com a tal, susceptible de ser manipulat per les forces del mercat. Unes forces molt poc innocents.

     Anar al cinema o al teatre, o assistir a un concert, és econòmicament cada vegada més complicat, un luxe fins i tot. I no es tracta només d’una limitació de l’oci. Sense públic la influència cultural disminueix i la capacitat de viure’n professionalment, també. El problema rau en que els polítics insisteixen en dir-nos com i on hem de socialitzar, per això ens obliguen, per exemple, a consumir en locals. Insisteixen igualment en el control de les xarxes socials i d’Internet, que és el manà dels pobres i l’únic mitjà on tothom hi accedeix amb igualtat de condicions i llibertat d’elecció.

     Aquest estrangulament econòmic és, de fet, un punt i seguit en un acte més de control social. I és què fa anys, aprofitant la construcció d’unes esplèndides infraestructures (que ara en prou feines podem mantenir), i mitjançant determinades polítiques de subvencions, cicles, festivals i productores, que les autoritats polítiques institucionalitzen el món de la cultura.

     La política rarament ha cregut en la cultura lliure i popular, sempre l’ha intentat intervenir per als seus propòsits. Estructurar i oficialitzar, sense creure-hi de veritat, sense promocionar-ne l’evolució autònoma. Sempre l’ha temut, en el fons, perjudicant-se a si mateixa.

     Quan el sistema polític resta limitat i segrestat, esclau d’un determinat sistema econòmic, existeix el risc que el producte final ens arribi malversat. Cal reivindicar una cultura lliure, popular i assequible. La llibertat de veritat i la igualtat de la condició humana és una altra cosa, per molt que la prediquem en nom d’un sistema que preconitza, de fet, el pensament únic.

El fracàs del Comunisme

     ‘Comunisme’ és un mot equívoc i desgastat. S’aplica a uns processos que només intentaren ser models de transició cap a un nou model d'organització social mai assolit. Quan els bolxevics es feren amb el poder el 1917 no hi havia cap experiència de tipus socialista anterior a la comuna de París.

     El projecte dissenyat per Lenin i la revolució suposava l’extinció de l'estat. En el paradís comunista l'estat desapareix. Les fases per arribar-hi són dues: la substitució de l'estat burgès pel proletari (fase de transició) i després la seva desaparició.

     L'únic model existent aleshores era el de la socialdemocràcia alemanya, que pretenia guanyar el poder de forma democràtica i supervisar l'economia mitjançant el control dels bancs. El programa bolxevic en aquest sentit era molt alemany. Intentava obtenir el control de l'economia fusionant els bancs, mentre que el sector empresarial en restava al marge. Són els sindicats els que impulsen la intervenció en la producció i apareixen els consells de treballadors, els soviets.

     Els empresaris boicotejaren immediatament el projecte, però fou sobretot la guerra civil la causant de l'evolució posterior. Una guerra que no fou una, sinó tres. Una entre els mateixos bolxevics per discrepàncies polítiques, la guerra entre els blancs i els rojos i després la guerra dels bolxevics contra els camperols.

     En la guerra el paper dels sindicats fou decisiu. A diferència dels partits, tenien una afiliació de més de tres milions d’individus. I foren els que organitzaren la producció i feren funcionar el sector productiu durant el conflicte. Es va debatre si lliurar l'economia als sindicats o unir-los a l'aparell de l'estat, i això fou el que s’esdevindria.

     La revolta dels mariners del Kromstat, junt les revoltes agràries i obreres, fou el punt culminant del conflicte entre el partit bolxevic i els sindicats. Aquell esquema ideat per anar de baix a dalt, des dels soviets d'obrers, camperols i soldats, es fossilitza en una dictadura de comissaris del partit. Aquell projecte de transició cap a una societat comunista i la dissolució de l'estat es convertia en una presència i intervenció cada cop major de l'estat, controlat per un partit únic.

     Fracassada la via de Lenin, la segona direcció de transició fou l’elaboració del model econòmic planificat, impulsat de forma salvatge per Stalin. Es tractava de substituir el comunisme de guerra i el socialisme centralitzat per un sistema planificat que prèviament necessitaria d'una transformació de l'organització del treball. I Stalin engegà un projecte d’industrialització forçosa. Era una idea que menystingué el concepte de productivitat. És una de les claus del fracàs econòmic del model soviètic.

     Fou la crisi agrària estructural evidenciada en les males collites de 1927 el que provocà un nou viratge stalinista. Calia controlar tota la producció agrícola i es forçaren processos de col·lectivització, que junt el terror polític i les purgues socials provocaren uns resultats apocalíptics en termes de vides humanes.

      S’assolí un cert èxit en el sector industrial pesat però amb un cost social molt gran i renunciant als bens de consum. Es creia poder passar al comunisme en pocs anys i al regne de la felicitat col·lectiva. Però el camí cap a la societat comunista s'havia estroncat per sempre.

     Hem de ser conscients dels errors del projecte comunista per a no tornar-los a repetir, i analitzar totes les vies que quedaren estroncades, si cal retornant als textos. Aquest és un món nou i cal cercar i proposar models per transformar. Com va dir algú, aconseguir una societat el màxim d'igualitària per a que sigui el màxim de lliure.

El misteri de les ones

   Potser és la seva immediatesa i continuïtat, potser els seus continguts, potser els seus professionals, potser la necessitat humana de companyia i comunicació, potser el misteri de qui ens parla. Però a casa, al llit, a la feina o al cotxe, ens informa i ens acompanya, ens entreté, ens diverteix, ens uneix a través de les ones. Sap evolucionar amb els temps i s’adapta als nous formats. I continua esdevenint un èxit.

     Encara que sembli que només és cosa de dos, l’emissor i el receptor, la ràdio constitueix un servei col·lectiu essencial. Que important ha estat per a la normalització del nostre idioma i per a la supervivència cultural, per a la publicitat i per a les nostres empreses, per a l’esport i la música, que important ha estat per saber què passa al món i per a no sentir-nos mai sols. I què no dir de la ràdio i la nit. Què tenen aquests dos components que funcionen tant bé?.

     La radiodifusió és la transmissió a distància de programes diversos mitjançant ones electromagnètiques. Després de proves experimentals a Barcelona, a finals de segle XIX, la primera emissió que es realitzà a Catalunya fou Ràdio Barcelona, el 1924, la primera de l’estat espanyol. Però junt amb Ràdio Catalana, creada el 1925, foren absorbides per Unión Radio de Madrid el 1926.

     Avui Ràdio Barcelona pertany a la Societat Espanyola de Radiodifusió, la Ser. El 1929 començà un període de gran auge d’emissores radiofòniques arreu del Principat, i es creà Radio Associació de Catalunya, molt popular ja durant els anys trenta.

     Durant el règim franquista no es pogué emetre novament en català fins als anys seixanta. Radio España Independiente, anomenada la ‘Pirenaica’ i de difícil recepció, era una emissora de lluita antifeixista i d’inspiració comunista que emetia en castellà per a Espanya des de 1941 i des de Moscou.

     Escoltar-la comportava el perill de sancions i la confiscació de l’aparell, i hem sentit moltes vegades com els nostres avis l’escoltaven d’amagat com un petit exercici de resistència. Traslladat el seu centre emissor a Romania, va emetre amb continuïtat fins a la fi de la dictadura, i hi col·laboraren, entre molts altres, l’escriptora Teresa Pàmies o el polític Jordi Solé Tura.

     Per l’altra banda, Radio Liberty, establerta a la platja de Pals el 1951, era una emissora nord-americana propietat del Comitè Nacional per a una Europa Lliure i destinada a la Unió Soviètica i l’Europa de l’Est. Després de la caiguda del Mur, el 1989, la seva continuïtat fou qüestionada i es transformà en un servei informatiu per aquella zona, però es tancà l’any 2001.

     Ràdio 4, creada el 1976, fou la primera emissora que emeté íntegrament en català d’ençà 1939. Es multiplicaren les emissores locals i el 1983, constituïda la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, naixia Catalunya Ràdio, la ràdio pública del país, de gran èxit i líder d’audiència. I llavors es crearen els seus canals, com Catalunya Música, Catalunya Informació, Catalunya Cultura i la ràdio per Internet.

      Mentrestant, Radio Associació de Catalunya i els seus canals (RAC1 o RAC105) esdevenen la primera emissora privada del país. També existeixen altres grans projectes de ràdio en català, com la COM o Flash FM, i franges horàries en aquest idioma de ràdios públiques i privades espanyoles, inserides en grans grups de comunicació.

     La ràdio. Un invent fantàstic que ha servit per a la manipulació social i política, ideològica i religiosa. La ràdio. Un invent que ha creat grans grups empresarials, riquesa i ocupació. La ràdio. Un invent que en la més estricta intimat ens ha fet sentir connectats amb el món i les persones, informats i entretinguts. La radio. Què seria de les nostres vides i de la nostra història sense aquest petit-gran aparell?. 

Entre l’ordre i la llibertat       

     Els il·lustrats parteixen del dret natural per fonamentar la seva argumentació filosòfica. Diderot i D'Alembert el defineixen com els principis naturals comuns a tots els animals, així com també dels homes: l'aparellament, la procreació, l'educació, la llibertat, la conservació de l’individu, el dret de defensa. No són els instints animals, considerats no racionals, sinó les regles de justícia establertes pel sentit comú. És un dret permanent i immutable i no pot ser derogat per cap llei.

     Rousseau, en el Contracte Social, afirma que el dret natural és una justícia universal que emana de la raó. En l'estat natural tot és comú i tothom coneix uns mateixos drets, però en l'estat civil els drets són fixats per la llei. No existeixen voluntats generals sobre objectes particulars, sinó és el poble qui decreta sobre sí mateix. I això és el que s'anomena llei. El seu objecte és sempre general.

     D'aquí que el poder legislatiu no pugui ser individual, sinó fruit de la voluntat general. El Príncep no hi pot estar per sobre. Aquest no fa lleis, sinó decrets, el que no és un acte de sobirania sinó de magistratura. El dret prové de l'associació civil, i el poble, que és qui s'hi sotmet, n'ha de ser l'autor. Caldrà però un legislador, que tingui la nostra natura però que sigui independent de qualsevol de nosaltres.

    L’associació civil defensa i protegeix, amb tota la força que dóna la comunitat, la persona i els béns de cada associat. Cada un de nosaltres posa en comú la seva persona i tot el seu poder sota la suprema direcció general, per a la seva protecció.

     Montesquieu, en  L'esperit de les lleis, també parteix del dret natural i ho fa establint la següent seqüència. Fou un gran esforç sostreure la llei a la divinitat i passar-la pel sedàs de la raó. I aquesta ens determinà que la llei natural és l'essencial dels homes, la qual l'única direcció és que estigui formulada per les mateixes raons de la natura. I la felicitat del gènere humà és el primer i únic gran principi.

      El dret natural és previ a qualsevol altre tipus de dret. Per a conèixer-lo cal considerar l'home abans que s'establís en societat. L'home en estat natural tenia la facultat de conèixer, però no coneixements. Seria un home preocupat primerament per la seva conservació i probabilitat de viure. La pau seria la primera llei natural.

     La segona llei seria la recerca d'aliments i la possibilitat de sobreviure. El plaer que l'animal sent davant la proximitat d'un altre animal de la seva espècie, comporta l'apropament. És la tercera llei. Però a diferència dels animals, els homes, a més de sentiments, adopten coneixements. És un nou motiu per unir-se i, el desig de viure en societat, en comunitat, es converteix en la darrera gran llei.

      Llavors, en societat, apareix la consciència de la pròpia força i la necessitat específica de regulació. La guerra és la causa de l'establiment de lleis entre els pobles, el dret de gents. La societat institueix el dret civil per regular les relacions entre els ciutadans, i amb el dret polític estableix les relacions entre governants i governats.

     Els experts del dret natural, tal i com detectem en els texts dels enciclopedistes, combaten la doctrina de la raó d'Estat de l'absolutisme, plasmada en El Príncep de Maquiavel (1532) i el Leviatan de Hobbes (1651). Hobbes sosté que sense pau no hi ha seguretat, pau que no és possible sense la coacció, coacció que no és possible sense les armes. Principis que ens condueixen al poder absolut del sobirà, qui estableix què és just per sobre de qualsevol llei.

     A partir de les obligacions dels homes derivades d'aquesta nova concepció del dret, durant el XVIII es va desenvolupar la doctrina dels drets del home i del ciutadà. Parlem de la invulnerabilitat de la persona, el dret a una justícia justa, el dret a la propietat, el dret a la llibertat de consciència o la igualtat entre els éssers humans. L’antiga tradició penal comença a relaxar-se amb la crítica a la tortura i a la pena de mort.

     A propòsit d'aquestes reflexions, els filòsofs del XVIII van discutir llargament sobre el concepte d’igualtat entre els homes. En debaten la seva natura, les causes que la restringeixen i els mitjans per a restablir-la. Els il·lustrats, conscients dels interessos de la burgesia, no reivindiquen la igualtat per tot el poble. D'aquí que si tots van estar d'acord en afirmar la igualtat natural, es negaren a admetre la igualtat política i social.

    L'obra dels il·lustrats s'impregna d'aquestes contradiccions del pensament burgès, i si bé la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà de 1789 proclama la igualtat de drets entre tots els homes, l'organització política i social que la burgesia creà va privar el poble d'aquests drets per a col·locar-lo sota la seva tutela i interessos.

     Però els il·lustrats van saber entendre que en l'estat natural els homes neixen lliures i iguals, tot i que no hi poden seguir perquè la societat els hi ho fa perdre. No es pot tornar a ser iguals més que a través de les lleis, les quals foren concebudes per intentar preservar els drets individuals en la conformació de la societat civil, amb l'Estat com a garant. Es pretenia la creació d'un nou model d'estat, més just i representatiu.

     Les lleis de cada nació no poden ser més que els casos particulars als que s'aplica la raó humana. I les lleis han de ser adequades al poble pel que són dictades. S'han d'adaptar als caràcters físics del país, al clima, al tipus de vida dels habitants, la religió, costums, riquesa, nombre, comerç i maneres de fer i de ser.  

     La llei és necessària, però la seva eficàcia resta limitada a la seva possibilitat d’aplicació. Lleis, ordres, ordenances, decrets, reials decrets, normatives, reglaments, directives... un munt de fórmules que regulen la nostra vida fins al punt d’esdevenir inoperants, i de vegades, ridícules. L’excés de legislació no és cap garantia de solvència si a la pràctica no és útil.

     La burocràcia sovint ens fa perdre un munt de temps i de recursos. Els tècnics i els ciutadans resten a les mans d’uns polítics que no viuen, moltes vegades, en un món real. La llei ha de ser simple i fàcil, entenedora, s’ha de dotar de mitjans per a la seva aplicació i s’ha d’acompanyar de voluntat política. Si la llei no s’aplica de forma justa i universal i si de veritat no soluciona els problemes existents, no és llei.

    D’altra banda, la llei no ha de ser inflexible i immutable. La llei està feta per servir a l’home, no l’home per servir a la llei. Cada temps i cada generació exigeixen les seves pròpies normes i aquestes, que s’han d’ajustar a les seves necessitats i aspiracions col·lectives, s’han de poder qüestionar.

     L’equilibri és difícil, però una societat que no deixi espai a la voluntat individual i al lliure pensament, una societat que vulgui enquadrar al ciutadà dins un sistema social i econòmic, esdevé a la pràctica una manipulació de la capacitat humana de pensar i d’actuar en llibertat. 

Revoltes

     La societat de la informació i la globalització haurien de servir per percebre i comprendre millor els problemes del món. Avui tot es veu i tot se sap. Però el neoliberalisme ha creat un individu preocupat només pel seu únic benestar. Jo i després jo. I amb el menor esforç possible.

     Les societats desenvolupades viuen del record de l’edat d’or del capitalisme, aquella derivada del nou ordre sorgit de la II Guerra Mundial. Però s’alçà un sistema econòmic i social insostenible, unes relacions que el món ja no està disposat ha suportar més. I això és el que ens neguem a acceptar.

      Si volem un món més segur ens cal un món més just. Això significa obrir mercats i deixar participar tothom del comerç internacional. Desenvolupar la Xina, l’Índia o l’Àfrica ha de significar forçosament una davallada del nostre creixement. I encara ocupem països, com des de fa segles, amb l’objectiu d’apoderar-nos dels seus recursos energètics. I a sobre ens lamentem.

    Els joves que el 1968 es van revolucionar pels carrers de París demanaven tenir més que el que havien aconseguit els seus pares. Ara els fills d’aquells joves es tornen a revolucionar per aconseguir no perdre el que tenen. Els anys d’or del capitalisme, la dècada dels seixanta, van fer creure als occidentals que el progrés era lineal, però avui aquesta premissa esdevé fal·làcia.

      D’altra banda hi ha fam de diner fàcil i abundant per part dels propietaris del sistema productiu, a qui poc importen les conseqüències socials del seu enriquiment. Certament és una actitud poc intel·ligent i podria passar que el mateix sistema se li giri en contra. Però de moment, la manca d’alternatives serioses fa que sobreviure sigui tant o més difícil que com ha estat sempre. 

     I llavors les revoltes dels països que volen accedir a un primer món en crisi. Primavera en ple hivern en un dels indrets més inesperats del món: els països musulmans del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. I no són pas revoltes islamistes, sinó democràtiques. Sorpresa general, estupefacció i hipocresia. I també molta miopia.

      Les potències occidentals han estat durant dècades recolzant política, militar i econòmicament a un munt de dictadures, i ara, en nom de la democràcia i la llibertat, les condemnen els primers. I resulta que aquestes revoltes populars els han agafat despistats. No s’ho esperaven, diuen. Com tampoc s’esperaven la greu crisi financera que ens ha conduït a la pitjor recessió que recordem.

     I bona part de la classe política tampoc interpreta correctament les revoltes produïdes a Grècia, a Irlanda, a França o la mateixa Anglaterra, i no les consideren com a tals. Miopia una altra vegada. De què serveixen els millors serveis d’intel·ligència, els grans tècnics i assessors, els economistes, els sociòlegs o fins i tot els historiadors?.

      La història ens ensenya que el poble sempre es revolta, i de vegades, amb brutalitat. La socialdemocràcia europea i l’estat del benestar es van inventar després de la II Guerra Mundial justament per evitar el conflicte social, l’enfrontament civil, el populisme i els totalitarismes de diversos signes, i per bastir una societat més justa i democràtica. Però el capital no té memòria. Sempre pensa que ho pot tot i el poder polític es confon amb el gran poder econòmic. Però el poble, d’una manera o altra, tard o d’hora, sempre s’ha revoltat. Cal no oblidar-ho.

Empresaris i país

     Avui, en temps de globalització i maximització del benefici, no té perquè ser contraproduent que l’empresari, que sempre ha rendibilitzat el fet de definir-se com a català per reivindicar la política industrialista que ha necessitat, defensi ara el país. L’empresari té una funció social de primer ordre, a tots nivells, i una responsabilitat històrica i moral amb la societat que un dia el va singularitzar com a tal.   

     Les condicions econòmiques globals han canviat, i amb elles també les tendències. Abans el mercat era l’estat, i és per això que des del segle XIX la burgesia catalana va treballar per articular un mercat peninsular. I va defensar sempre el proteccionisme, per evitar una competència que hagués malmès el nostre teixit productiu. Però avui el mercat és el món, existeix una moneda única europea i es plantegen unes infraestructures continentals que superen els límits estatals.

     Recentment s’ha intentat consolidar un lobby empresarial favorable ara a una política econòmica pròpia, fet que ens permetria aconseguir uns bons nivells de renda i benestar. L’empresariat català, que tradicionalment s’hi havia manifestant reticent, s’adona ara dels avantatges que pot comportar. Avantatges i interessos molt semblants als que ajudaren a sostenir i finançar el catalanisme.

     Una fiscalitat autònoma comportaria un alleujament de la tresoreria de les empreses, un augment de la inversió exterior i una millora de les nòmines dels treballadors. Igualment, amb pocs anys es podrien resoldre els dèficits en infraestructures, educació i sanitat, i augmentar també les pensions.

     Però quan hom observa que no és el català la llengua de les grans corporacions, que no inverteixen en la gestió de les nostres infraestructures, que no manifesten sentiment i estratègia de país en les seves inversions, o que instrumentalitzen uns polítics que llavors fan quedar en ridícul, uns polítics que sostenen el vell discurs de la tradició industrial com a pal de paller, augmenta el desconcert vers el rol dels grans empresaris.   

     Després de la dèria de la deslocalització, pròpia de la gran multinacional, ara sembla que la relocalització també té beneficis, almenys per a un determinat tipus d’indústria. No tot és el preu de mà d’obra. La proximitat, el cost del transport, la capacitació professional, la infraestructura, la societat que hi ha al darrera, en definitiva, també comporten l’èxit. Els grans països necessiten grans empreses i grans empresaris, però a la inversa també. És un contracte mutu de futur i un benefici per ambdues parts.