Revoltes
La societat de la informació i la globalització haurien de servir per percebre i comprendre millor els problemes del món. Avui tot es veu i tot se sap. Però el neoliberalisme ha creat un individu preocupat només pel seu únic benestar. Jo i després jo. I amb el menor esforç possible.
Les societats desenvolupades viuen del record de l’edat d’or del capitalisme, aquella derivada del nou ordre sorgit de la II Guerra Mundial. Però s’alçà un sistema econòmic i social insostenible, unes relacions que el món ja no està disposat ha suportar més. I això és el que ens neguem a acceptar.
Si volem un món més segur ens cal un món més just. Això significa obrir mercats i deixar participar tothom del comerç internacional. Desenvolupar la Xina, l’Índia o l’Àfrica ha de significar forçosament una davallada del nostre creixement. I encara ocupem països, com des de fa segles, amb l’objectiu d’apoderar-nos dels seus recursos energètics. I a sobre ens lamentem.
Els joves que el 1968 es van revolucionar pels carrers de París demanaven tenir més que el que havien aconseguit els seus pares. Ara els fills d’aquells joves es tornen a revolucionar per aconseguir no perdre el que tenen. Els anys d’or del capitalisme, la dècada dels seixanta, van fer creure als occidentals que el progrés era lineal, però avui aquesta premissa esdevé fal·làcia.
D’altra banda hi ha fam de diner fàcil i abundant per part dels propietaris del sistema productiu, a qui poc importen les conseqüències socials del seu enriquiment. Certament és una actitud poc intel·ligent i podria passar que el mateix sistema se li giri en contra. Però de moment, la manca d’alternatives serioses fa que sobreviure sigui tant o més difícil que com ha estat sempre.
I llavors les revoltes dels països que volen accedir a un primer món en crisi. Primavera en ple hivern en un dels indrets més inesperats del món: els països musulmans del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. I no són pas revoltes islamistes, sinó democràtiques. Sorpresa general, estupefacció i hipocresia. I també molta miopia.
Les potències occidentals han estat durant dècades recolzant política, militar i econòmicament a un munt de dictadures, i ara, en nom de la democràcia i la llibertat, les condemnen els primers. I resulta que aquestes revoltes populars els han agafat despistats. No s’ho esperaven, diuen. Com tampoc s’esperaven la greu crisi financera que ens ha conduït a la pitjor recessió que recordem.
I bona part de la classe política tampoc interpreta correctament les revoltes produïdes a Grècia, a Irlanda, a França o la mateixa Anglaterra, i no les consideren com a tals. Miopia una altra vegada. De què serveixen els millors serveis d’intel·ligència, els grans tècnics i assessors, els economistes, els sociòlegs o fins i tot els historiadors?.
La història ens ensenya que el poble sempre es revolta, i de vegades, amb brutalitat. La socialdemocràcia europea i l’estat del benestar es van inventar després de la II Guerra Mundial justament per evitar el conflicte social, l’enfrontament civil, el populisme i els totalitarismes de diversos signes, i per bastir una societat més justa i democràtica. Però el capital no té memòria. Sempre pensa que ho pot tot i el poder polític es confon amb el gran poder econòmic. Però el poble, d’una manera o altra, tard o d’hora, sempre s’ha revoltat. Cal no oblidar-ho.