Entre l’ordre i la llibertat       

     Els il·lustrats parteixen del dret natural per fonamentar la seva argumentació filosòfica. Diderot i D'Alembert el defineixen com els principis naturals comuns a tots els animals, així com també dels homes: l'aparellament, la procreació, l'educació, la llibertat, la conservació de l’individu, el dret de defensa. No són els instints animals, considerats no racionals, sinó les regles de justícia establertes pel sentit comú. És un dret permanent i immutable i no pot ser derogat per cap llei.

     Rousseau, en el Contracte Social, afirma que el dret natural és una justícia universal que emana de la raó. En l'estat natural tot és comú i tothom coneix uns mateixos drets, però en l'estat civil els drets són fixats per la llei. No existeixen voluntats generals sobre objectes particulars, sinó és el poble qui decreta sobre sí mateix. I això és el que s'anomena llei. El seu objecte és sempre general.

     D'aquí que el poder legislatiu no pugui ser individual, sinó fruit de la voluntat general. El Príncep no hi pot estar per sobre. Aquest no fa lleis, sinó decrets, el que no és un acte de sobirania sinó de magistratura. El dret prové de l'associació civil, i el poble, que és qui s'hi sotmet, n'ha de ser l'autor. Caldrà però un legislador, que tingui la nostra natura però que sigui independent de qualsevol de nosaltres.

    L’associació civil defensa i protegeix, amb tota la força que dóna la comunitat, la persona i els béns de cada associat. Cada un de nosaltres posa en comú la seva persona i tot el seu poder sota la suprema direcció general, per a la seva protecció.

     Montesquieu, en  L'esperit de les lleis, també parteix del dret natural i ho fa establint la següent seqüència. Fou un gran esforç sostreure la llei a la divinitat i passar-la pel sedàs de la raó. I aquesta ens determinà que la llei natural és l'essencial dels homes, la qual l'única direcció és que estigui formulada per les mateixes raons de la natura. I la felicitat del gènere humà és el primer i únic gran principi.

      El dret natural és previ a qualsevol altre tipus de dret. Per a conèixer-lo cal considerar l'home abans que s'establís en societat. L'home en estat natural tenia la facultat de conèixer, però no coneixements. Seria un home preocupat primerament per la seva conservació i probabilitat de viure. La pau seria la primera llei natural.

     La segona llei seria la recerca d'aliments i la possibilitat de sobreviure. El plaer que l'animal sent davant la proximitat d'un altre animal de la seva espècie, comporta l'apropament. És la tercera llei. Però a diferència dels animals, els homes, a més de sentiments, adopten coneixements. És un nou motiu per unir-se i, el desig de viure en societat, en comunitat, es converteix en la darrera gran llei.

      Llavors, en societat, apareix la consciència de la pròpia força i la necessitat específica de regulació. La guerra és la causa de l'establiment de lleis entre els pobles, el dret de gents. La societat institueix el dret civil per regular les relacions entre els ciutadans, i amb el dret polític estableix les relacions entre governants i governats.

     Els experts del dret natural, tal i com detectem en els texts dels enciclopedistes, combaten la doctrina de la raó d'Estat de l'absolutisme, plasmada en El Príncep de Maquiavel (1532) i el Leviatan de Hobbes (1651). Hobbes sosté que sense pau no hi ha seguretat, pau que no és possible sense la coacció, coacció que no és possible sense les armes. Principis que ens condueixen al poder absolut del sobirà, qui estableix què és just per sobre de qualsevol llei.

     A partir de les obligacions dels homes derivades d'aquesta nova concepció del dret, durant el XVIII es va desenvolupar la doctrina dels drets del home i del ciutadà. Parlem de la invulnerabilitat de la persona, el dret a una justícia justa, el dret a la propietat, el dret a la llibertat de consciència o la igualtat entre els éssers humans. L’antiga tradició penal comença a relaxar-se amb la crítica a la tortura i a la pena de mort.

     A propòsit d'aquestes reflexions, els filòsofs del XVIII van discutir llargament sobre el concepte d’igualtat entre els homes. En debaten la seva natura, les causes que la restringeixen i els mitjans per a restablir-la. Els il·lustrats, conscients dels interessos de la burgesia, no reivindiquen la igualtat per tot el poble. D'aquí que si tots van estar d'acord en afirmar la igualtat natural, es negaren a admetre la igualtat política i social.

    L'obra dels il·lustrats s'impregna d'aquestes contradiccions del pensament burgès, i si bé la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà de 1789 proclama la igualtat de drets entre tots els homes, l'organització política i social que la burgesia creà va privar el poble d'aquests drets per a col·locar-lo sota la seva tutela i interessos.

     Però els il·lustrats van saber entendre que en l'estat natural els homes neixen lliures i iguals, tot i que no hi poden seguir perquè la societat els hi ho fa perdre. No es pot tornar a ser iguals més que a través de les lleis, les quals foren concebudes per intentar preservar els drets individuals en la conformació de la societat civil, amb l'Estat com a garant. Es pretenia la creació d'un nou model d'estat, més just i representatiu.

     Les lleis de cada nació no poden ser més que els casos particulars als que s'aplica la raó humana. I les lleis han de ser adequades al poble pel que són dictades. S'han d'adaptar als caràcters físics del país, al clima, al tipus de vida dels habitants, la religió, costums, riquesa, nombre, comerç i maneres de fer i de ser.  

     La llei és necessària, però la seva eficàcia resta limitada a la seva possibilitat d’aplicació. Lleis, ordres, ordenances, decrets, reials decrets, normatives, reglaments, directives... un munt de fórmules que regulen la nostra vida fins al punt d’esdevenir inoperants, i de vegades, ridícules. L’excés de legislació no és cap garantia de solvència si a la pràctica no és útil.

     La burocràcia sovint ens fa perdre un munt de temps i de recursos. Els tècnics i els ciutadans resten a les mans d’uns polítics que no viuen, moltes vegades, en un món real. La llei ha de ser simple i fàcil, entenedora, s’ha de dotar de mitjans per a la seva aplicació i s’ha d’acompanyar de voluntat política. Si la llei no s’aplica de forma justa i universal i si de veritat no soluciona els problemes existents, no és llei.

    D’altra banda, la llei no ha de ser inflexible i immutable. La llei està feta per servir a l’home, no l’home per servir a la llei. Cada temps i cada generació exigeixen les seves pròpies normes i aquestes, que s’han d’ajustar a les seves necessitats i aspiracions col·lectives, s’han de poder qüestionar.

     L’equilibri és difícil, però una societat que no deixi espai a la voluntat individual i al lliure pensament, una societat que vulgui enquadrar al ciutadà dins un sistema social i econòmic, esdevé a la pràctica una manipulació de la capacitat humana de pensar i d’actuar en llibertat.