1 de maig 2010

El fracàs del Comunisme
     ‘Comunisme’ és un mot equívoc i desgastat. S’aplica a uns processos que només intentaren ser models de transició cap a un nou model d'organització social mai assolit. Quan els bolxevics es feren amb el poder el 1917 no hi havia cap experiència de tipus socialista anterior a la comuna de París.
     El projecte dissenyat per Lenin i la revolució suposava l’extinció de l'estat. En el paradís comunista l'estat desapareix. Les fases per arribar-hi són dues: la substitució de l'estat burgès pel proletari (fase de transició) i després la seva desaparició.
     L'únic model existent aleshores era el de la socialdemocràcia alemanya, que pretenia guanyar el poder de forma democràtica i supervisar l'economia mitjançant el control dels bancs. El programa bolxevic en aquest sentit era molt alemany. Intentava obtenir el control de l'economia fusionant els bancs, mentre que el sector empresarial en restava al marge. Són els sindicats els que impulsen la intervenció en la producció i apareixen els consells de treballadors, els soviets.
     Els empresaris boicotejaren immediatament el projecte, però fou sobretot la guerra civil la causant de l'evolució posterior. Una guerra que no fou una, sinó tres. Una entre els mateixos bolxevics per discrepàncies polítiques, la guerra entre els blancs i els rojos i després la guerra dels bolxevics contra els camperols.
     En la guerra el paper dels sindicats fou decisiu. A diferència dels partits, tenien una afiliació de més de tres milions d’individus. I foren els que organitzaren la producció i feren funcionar el sector productiu durant el conflicte. Es va debatre si lliurar l'economia als sindicats o unir-los a l'aparell de l'estat, i això fou el que s’esdevindria.
     La revolta dels mariners del Kromstat, junt les revoltes agràries i obreres, fou el punt culminant del conflicte entre el partit bolxevic i els sindicats. Aquell esquema ideat per anar de baix a dalt, des dels soviets d'obrers, camperols i soldats, es fossilitza en una dictadura de comissaris del partit. Aquell projecte de transició cap a una societat comunista i la dissolució de l'estat es convertia en una presència i intervenció cada cop major de l'estat, controlat per un partit únic.
     Fracassada la via de Lenin, la segona direcció de transició fou l’elaboració del model econòmic planificat, impulsat de forma salvatge per Stalin. Es tractava de substituir el comunisme de guerra i el socialisme centralitzat per un sistema planificat que prèviament necessitaria d'una transformació de l'organització del treball. I Stalin engegà un projecte d’industrialització forçosa. Era una idea que menystingué el concepte de productivitat. És una de les claus del fracàs econòmic del model soviètic.
     Fou la crisi agrària estructural evidenciada en les males collites de 1927 el que provocà un nou viratge stalinista. Calia controlar tota la producció agrícola i es forçaren processos de col·lectivització, que junt el terror polític i les purgues socials provocaren uns resultats apocalíptics en termes de vides humanes.
      S’assolí un cert èxit en el sector industrial pesat però amb un cost social molt gran i renunciant als bens de consum. Es creia poder passar al comunisme en pocs anys i al regne de la felicitat col·lectiva. Però el camí cap a la societat comunista s'havia estroncat per sempre.
     Hem de ser conscients dels errors del projecte comunista per a no tornar-los a repetir, i analitzar totes les vies que quedaren estroncades, si cal retornant als textos. Aquest és un món nou i cal cercar i proposar models per transformar. Com va dir algú, aconseguir una societat el màxim d'igualitària per a que sigui el màxim de lliure.