Cultura lliure i popular
No hi ha dubte que l’exagerat increment d’imposts de tots els productes culturals té quelcom d’ideològic i de pervers. Es tracta de penalitzar el consum cultural i fer-lo encara més elitista, i consegüentment, més conservador. La cultura comporta una forma de poder i per tant esdevé un objecte susceptible d’instrumentalitzar.
La disminució de la capacitat de consumir cultura comporta la d’esbargir-nos i la d’educar-nos. De ser més pobres d’esperit i de mentalitat, que és el més perjudicial a nivell social. És un atemptat a la veritable llibertat humana. La cultura possibilita l’obertura mental i això no és sempre convenient. Igualment ha esdevingut un bé mercantil com tots els altres, i com a tal, susceptible de ser manipulat per les forces del mercat. Unes forces molt poc innocents.
Anar al cinema o al teatre, o assistir a un concert, és econòmicament cada vegada més complicat, un luxe fins i tot. I no es tracta només d’una limitació de l’oci. Sense públic la influència cultural disminueix i la capacitat de viure’n professionalment, també. El problema rau en que els polítics insisteixen en dir-nos com i on hem de socialitzar, per això ens obliguen, per exemple, a consumir en locals. Insisteixen igualment en el control de les xarxes socials i d’Internet, que és el manà dels pobres i l’únic mitjà on tothom hi accedeix amb igualtat de condicions i llibertat d’elecció.
Aquest estrangulament econòmic és, de fet, un punt i seguit en un acte més de control social. I és què fa anys, aprofitant la construcció d’unes esplèndides infraestructures (que ara en prou feines podem mantenir), i mitjançant determinades polítiques de subvencions, cicles, festivals i productores, que les autoritats polítiques institucionalitzen el món de la cultura.
La política rarament ha cregut en la cultura lliure i popular, sempre l’ha intentat intervenir per als seus propòsits. Estructurar i oficialitzar, sense creure-hi de veritat, sense promocionar-ne l’evolució autònoma. Sempre l’ha temut, en el fons, perjudicant-se a si mateixa.
Quan el sistema polític resta limitat i segrestat, esclau d’un determinat sistema econòmic, existeix el risc que el producte final ens arribi malversat. Cal reivindicar una cultura lliure, popular i assequible. La llibertat de veritat i la igualtat de la condició humana és una altra cosa, per molt que la prediquem en nom d’un sistema que preconitza, de fet, el pensament únic.