El primer debat
Plató va dir-li a Aristòtil, mentre passejaven, que la natura fluïa constantment i que tot s’erosionava pel temps fins que desapareixia. Però que darrera existia un ‘motlle’ etern i immutable. Li explicava que, per posar un exemple, no hi havia cap gos igual però que tots tenien uns trets comuns que els identificaven com a tals. El gos concret fluïa, és a dir, un cop mort els seus àtoms es desintegraven, però la forma de gos era eterna i immutable.
- No podem tenir mai un coneixement veritable d’allò que flueix -deia Plató-. No podem fiar-nos dels sentits perquè varien d’un ésser viu a un altre. Només tenim percepcions inexactes o incompletes, amb elles no tenim un bon coneixement de les coses. Però la idea d’un gos tindrà sempre quatre potes, encara que trenquem les potes de tots els gossos. La realitat, doncs, es composa de dues parts: el món dels sentits, el coneixement del qual és aproximat, i el món de les idees, on es troben tots els motlles. Però podem accedir al coneixement veritable a través de la raó.
- Escolta -prosseguia Plató-, tots els éssers disposen d’una ànima immortal. Com que l’ànima no és física, l’ànima pot veure el món de les idees. I existeix abans d’entrar en el nostre cos. Per això recordem i reconeixem els éssers encara que no siguin perfectes. L’única realitat existent és el teatre d’ombres que veiem al món. Però si no ens enlluerna la llum del sol, quedarem estorats per la seva bellesa. Per primera vegada descobrirem la veritable natura, que no és altra que Déu. La majoria de persones es conformen en viure entre aquestes ombres sense plantejar-se què hi ha d’autèntic.
- Ho girés tot al revés -va rebatre Aristòtil-. D’acord que tot flueix i que hi ha una idea de gos eterna i immutable, però aquesta idea és un concepte que els humans ens hem format després de veure un nombre determinat de gossos. La idea, doncs, no existeix en si mateixa, sinó que es forma a partir de les qualitats de cada cosa i espècie.
La idea i la forma són inseparables. La realitat no és pas la que es pensa amb la raó, això és una imaginació. La realitat és la que percebem amb els sentits. En la ment no hi ha res que no hagi estat abans prèviament experimentat per aquests. No existeixen idees innates, però sí un poder innat de raonar, una facultat que cap altre ésser té de classificar la natura, d’organitzar les percepcions sensorials en classes i categories.
Tanmateix -reblava Aristòtil-, sí que existeix una ‘espurna’ de Déu en la raó, com demostren les matemàtiques, però alerta, és un Déu motor del moviment de la natura i l’univers, res més.
- Maleït sia -exclamava Plató-, ets tu que ho capgires tot!. Els sentits ens enganyen!. I va marxar contrariat i remugant del bell jardí on solien discutir.
- Ets tu que t’enganyes a tu mateix... - pensava Aristòtil observant uns arbustos.