1 de set. 2010

El símbol de la Creu
     En 'El nom de la rosa'lUmberto Eco recrea fantàsticament els debats entre l’ordre franciscana i dominica durant l’Alta Edat Mitjana a l’entorn de l’essència i el significat de Crist. Pels franciscans era innegable la pobresa que exemplificava la seva doctrina. Pels dominics, la qüestió no era si Crist era o no era pobre, sinó si la Església havia de ser pobre. I no ho havia de ser. Calia considerar-la un instrument de poder.
     En ple segle XXI, la humilitat de Jesús hauria de comportar, ara més que mai, la humilitat de la seva Església, en un sentit material, humà i espiritual. La cúria romana viu en un món que s’ha fet per a ella i la seva gent i que com és habitual en la història d’aquesta institució, poc té a veure amb el món que es viu als extramurs del Vaticà.
     La Conferència Episcopal espanyola no ha sigut menys en aquest retorn a l’esperit preconciliar. Els bisbes espanyols, dirigits per alguns nostàlgics, no deixen d’intervenir públicament en la vida política d’un estat constitucionalment laic (amb consignes més que conservadores) i són els propietaris dels mitjans de comunicació més reaccionaris.
     Allunyats del món veritable, de les qüestions socials que interessen i dels centres de decisió política que enyoren, redueixen un cop més el món actual al seu món particular, mínim i inadaptat. No poden omplir les esglésies ni els seminaris, però encara poden treure al carrer el personal més reaccionari i les banderes amb gallines.
     Al nostre país, el paper de l’Arquebisbat de Barcelona ha dividit a les diòcesis catalanes. No hi ha una clara voluntat d’una regió eclesiàstica pròpia i el fòrum Joan Alsina desvetlla el descontentament profund del baix clergat de les nostres comarques i de bona part dels parroquians, que per cert són cada dia menys. Els seminaris estan buits i la mitjana d’edat dels sacerdots i del nombre de parròquies que han d’assistir no deixen d’augmentar, i algun dia també es moriran.
     El més nou de tot és que això no importa. I es que la doctrina oficial vers el paper de les dones, el celibat, el divorci, l’homosexualitat, l’eutanàsia o l’anticoncepció atempten contra els drets humans més elementals. Tanmateix, gosen donar lliçons d’amor, respecte i generositat. No són conscients de que ja no són un poder fàctic.
     Ja ha arribat l’hora que els responsables eclesiàstics del catolicisme a Catalunya es neguin a formar part d’aquesta munió de rancis demagogs emparats per les sotanes. Torna la caspa i la manipulació més grotesca d’altres temps ja superats, i una decisió valenta dels bisbes catalans esdevindria un toc d’alerta abans no sigui tard.
     La complicitat, o si més no la passivitat, que es desprèn del silenci de l’església catalana és més que preocupant. I és què la seva tradició és una altra. Callar no és pas la resposta i ara el moment de predicar amb l’exemple. Caldria sortir de la Conferència Episcopal espanyola i crear-ne una de pròpia més propera a una tasca estrictament pastoral i al missatge de Jesús, que no volgués ser un instrument de poder.
      Penso en un individu humil que fa dos mil anys predicà l’amor i la pau entre tots els homes (com abans i després han fet molts d’altres) i que va viure i morir per això. Penso en els homes bons que treballen per aquesta idea, crec en l’espiritualitat humana, crec en l’art dels temples, en la seva bellesa i el seu sentit, crec en la religió de les bones persones. Però no crec en jerarquies reaccionàries.
       Jesús, que no deixa de ser un personatge del seu temps, creia profundament en l’home. Això és el que cal recuperar per què això és el que el fa veritablement gran. Ja no cal embolcallar-lo de falses divinitats. Que diria aquell home del nostre món i dels que el prediquen avui?. Jesús era un il·luminat que si tornés a existir tornaria, possiblement, a ésser crucificat.