En nom de Déu
El fonamentalisme islàmic és una expressió de reafirmació nacional i cultural front l’imperialisme occidental, però també una reacció a problemes estructurals interns. Si la revolució islàmica triomfa a l'Iran a finals dels anys setanta és per la tesi social equilibradora de la riquesa que propugna l'Alcorà, d’una banda, i per la deficient distribució dels beneficis derivats de l’explotació del petroli, de l’altra.
Avui les masses s'adonen que la revolució no ha dut aquell equilibri econòmic i sí un munt de restriccions públiques i personals en nom de Déu. D’aquí la proliferació de cassoles amb ferros als teulats de Teheran per captar la CNN. El règim dels aiatol·làs no deixa de ser una dictadura teològica que anorrea qui sigui per a perpetuar-se.
Aquesta revolució s’intentà neutralitzar per Occident amb la guerra Iran-Iraq durant la dècada dels vuitanta, guerra que s’acabava quan es coneixia la malaltia de Homeini, que moria el 1989. Com a premi pels seus serveis, Saddam Hussein va creure que podia envair Kuwait a principis dels anys noranta, fet que els EEUU no va permetre per les bones relacions amb les monarquies del golf Pèrsic i l’Aràbia Saudita.
Fou precisament la temença que hi passés el mateix que a l’Iran i que es perdés un aliat estratègic el que feu que el govern nord-americà, amb l’excusa de les armes de destrucció massiva i pressionat per les seves multinacionals, enganyés el món per fer-se amb el petroli dels iraquians i desfer-se del seu antic aliat, ara un personatge incòmode.
Els atemptats de l’Onze de Setembre foren el motiu perfecte tot i la manca de legalitat internacional. Però les promeses de més seguretat i petroli més barat s’han convertit en més inseguretat, en diversos episodis tràgics de terrorisme arreu del món, un petroli que no deixa d’encarir-se i un estat il·legalment ocupat i llavors abandonat a la seva sort, tenyit de sang.
Per acabar-ho d’adobar, i en nom de la seva legítima sobirania, l’Iran vol desenvolupar armament atòmic amb el suport de Rússia, una amenaça que els EEUU, pressionat per Israel, no pensa tolerar. És el darrer exemple d’una veritable guerra de civilitzacions que ve de lluny i que és de mal resoldre.
Retornant a la qüestió, si Afganistan, Sudan, Egipte, Argèlia o Palestina viuen o han viscut una fase islamista és a causa de la misèria de la seva gent. Part dels problemes del continent africà (també l’Àfrica negra) i com es repeteix a l'Amèrica Llatina són producte dels penosos resultats del capitalisme occidental al Tercer Món, però també del desequilibri intern i del tarannà de les seves societats. L’exemple de Turquia i l’invent de l’islamisme moderat, pot esdevenir una via d’acord tolerada.
I és què hi va haver un temps, fa segles, que els pobles musulmans eren pròspers i respectats. Després de la caiguda de l’Imperi Romà foren els dipositaris i continuadors dels coneixements dels clàssics. Foren temps d’expansió en tots sentits, política, social i militar. Però poc a poc la superioritat d’Occident ha fet que s’imposi arreu del planeta el seu model social, econòmic i cultural. S’aconseguí primer al Japó, i ara a la Xina i a l’Índia, que s’adapten al sistema. En canvi els musulmans de moment no hi encaixen.
A diferència d'Europa (on hi ha estats històricament constituïts), els territoris islàmics i de fet tot el continent africà es dibuixen artificialment a finals del segle XIX. L'únic sentiment d'unitat i l’únic al que es poden arrapar per tal de diferenciar-se ha estat la llengua i sobretot la religió.
La diferència és que el nacionalisme d'aquí es transforma allí en islamisme, en nacionalisme cultural, religiós. La nació és l'Islam. L'integrisme esdevé així una lluita per l'autenticitat, que és alhora una lluita per sobreviure en un món que no els vol tal i com són.