Voluntaris   

    Cal la regularització de la figura del voluntari, aquella persona que tingui l’edat que tingui dedica una part del seu temps lliure als altres. És una figura de gran significació social que no ha de pertorbar el mercat laboral ni substituir llocs de treball. Hi ha empreses i institucions que fins i tot d’això se’n aprofiten, un contrasentit digne dels temps que corren.

     Els voluntaris són éssers humans de totes condicions disposats a ser útils sense una contraprestació material, un fet d’allò més estrambòtic, i el nostre país n’és un referent. És un individu insòlit en una societat edificada per a deshumanitzar-se. En aquest sentit, no és cert que tots els joves s’hagin deixat enredar per la doctrina neoliberal de projectar un destí vital enfocat a l’èxit professional, l’enriquiment fàcil i la popularitat.

       Existeixen altres fórmules de realització personal més realistes que comporten una altra mena de productivitat. Tanmateix, tard o d’hora són molts els que han d’abandonar el voluntariat quan volen començar un ofici, pagar un habitatge o formar una família.

    Un altre grup social ampli de voluntaris és el de les persones que ja han deixat de treballar, i que tenen el temps, l’optimisme i la salut suficients per a voler continuar vivint. N’hi ha, però, que enredats pels mateixos d’abans consideren que ja han deixat de ser productius i, per tant, socialment útils. Llavors la vida esdevé sofà, televisió i banc del si no fos, en una espiral depressiva de degradació física i mental, fals benestar i estúpida autocompassió.

     I són els que tenen temps per oferir, el millor dels regals possibles, els que veritablement tenen la possibilitat egoista de sentir-se autèntics. La defensa de la natura, dels animals o del nostre patrimoni cultural, popular i arquitectònic, el transmetre a altres col·lectius el que s’ha pogut aprendre, l’auxili al malalt o al discapacitat en hospitals infantils o centres geriàtrics, encara que sigui només per acompanyar, la passió per la lectura i l’escriptura, la pintura o el teatre, per exemple, són només algunes de les activitats que es poden fer per ser feliç tot fent feliç.

     Els joves difícilment podran jubilar-se joves i en un marc econòmic globalitzat, cada cop hauran de treballar més i millor per a obtenir menys. La vida fàcil i còmode que el sistema els ha promès esdevé una fal·làcia i per primera vegada en molt de temps serà una generació que no viurà pas gaire millor que la dels seus pares, un fet que costarà sang, suor i llàgrimes d’assimilar.

      Així doncs, els que no tinguin la capacitat de cercar altres fórmules de realització personal estaran condemnats a la frustració perpètua i a la rebequeria autodestructiva de la cultura del no. Infelicitat, ras i curt. Aquests, i per desgràcia seran molts, seran els veritables inadaptats.