Els veïns de dalt

     Amèrica fou pels europeus un somni de llibertat i benestar. Un nou món lliure de reis i senyors feudals, un territori immens i ric en recursos naturals que superava les limitacions físiques, socials i econòmiques d’una Europa classista i envellida. Déu oferia a l’home un altre paradís per tornar a començar.

     Però cinc segles després, ironies del destí, Europa representa aquest mateix mite per a milions de persones d’aquelles bastes terres. Què ha succeït?. Per què només el nord del continent ha reeixit i vol construir una muralla que el separi físicament del Río Grande cap avall?.

     La resposta potser la trobem en dues formes de colonització que generen societats distintes. I és què la colonització ibèrica constituí una implantació cultural sobre la qual actuarà el colonialisme anglosaxó, que esdevé la causa de la seva dependència actual. A l’iniciar-se l’expansió colonial al segle XVI, espanyols i portuguesos traslladen a Amèrica les formes de producció i d’organització social existents a la península: 'encomiendas', latifundis, senyorius, control gremial de la producció artesana, un seguit d’influències posteriorment negatives.

     A l’igual que ho feu amb les terres conquerides als musulmans, els monarques hispànics continuaren la repoblació peninsular a lo grande. Al bell mig d’un genocidi ètnic i cultural es crea una sistema d’explotació amb una clara funció exportadora. Es valoren les extraccions mineres i les activitats agropecuàries monopolitzant el comerç i marginant la producció de manufactures. En la direcció d’aquesta explotació aviat s’incorporarà la població criolla, els descendents de la població blanca.

    Amb el pas del temps, el creixement demogràfic del segle XVIII i la crisi de la monarquia hispànica determinen la ruptura del sistema, però no per a canviar-lo. Els criolls i els mestissos aprofiten el buit de poder per inventar-se una consciència nacional i independitzar-se. I així es produeix el canvi de protagonistes. El paper que desenvolupava Espanya es substituït per la Gran Bretanya al segle XIX i pels Estats Units al segle XX, mentre a l’interior dels nous estats les classes criolles assumeixen el control polític i econòmic.

     L’expansió dels EEUU s’inicia a partir de 1890, esgotat el seu creixement intern i conquerit l’Oest, amb la incorporació a la seva influència econòmica de Cuba, Puerto Rico i Filipines, les darreres colònies espanyoles. Aquesta influència serà hegemònica des de la Primera Guerra Mundial, quan el domini britànic es debilita per l’esforç bèl·lic i les exigències d’administrar el seu bast imperi.

     El neocolonialisme nord-americà es diferenciarà del britànic en el fet de no cercar tant productes primaris a canvi de manufactures mitjançant un estret control comercial, sinó en buscar la inversió en els sectors productius dels països dependents per al seu control directe. Els EEUU, rics en matèries primeres, necessiten espai per invertir la seva immensa capacitat financera i mercat pels seus productes. Així s’incorpora Iberoamèrica al seu sistema en funció de les pautes de consum dels veïns del nord.

     La crisi de 1929 va afectar aquestes relacions de dominació i els països més potents van pretendre trencar l’esquema. En la dècada dels trenta i quaranta es produeixen moviments populistes i països com Mèxic, Brasil o Argentina experimenten notables esforços d’industrialització. Però l’esclat de la Segona Guerra Mundial va acabar amb aquests intents i en reforçà la dependència. La postguerra va suposar pels EEUU una situació privilegiada de control econòmic no només a l’Amèrica Llatina, sinó també a Europa i molts altres països del món.

     Concentren els coneixements tecnològics i científics desenvolupats durant la guerra, que grans empreses apliquen en la producció per assolir eficàcia i productivitat. Es generen grans excedents d’estalvi que es col·loquen a l’exterior, iniciant un procés de colonització financera i monopolització a escala mundial. Això asfixia les possibilitats de desenvolupament dels estats dependents.

     En un món dividit en blocs, encapçalats pels vencedors de la guerra, EEUU i l’URSS, la resposta als anys seixanta i setanta és per molts d’ells l’alternativa soviètica. Això genera greus conflictes interns, guerres, dictadures ferotges de dretes i règims comunistes com els de Cuba. Però un cop esfondrat el bloc de l’Est, i vist l’èxit de l’índia i la Xina, retornen als anys vuitanta i noranta a l’Amèrica Llatina i l’Àfrica, sense èxit, les receptes neoliberals.

     I llavors, què?. Iberoamèrica, els països musulmans i l’Àfrica negra no tenen la potència política i demogràfica de l’Índia, la Xina, la Unió Europea o la Federació Russa, que desenvolupen els seus propis mercats. Només MercoSur sembla haver estabilitzat Brasil i el conus sud-americà, mentre Mèxic intenta pertànyer a l’espai nord-americà i canadenc. 

     En resum, el capitalisme necessita de grans mercats, i no precisament oberts. La dependència, la corrupció i un nacionalisme eixorc, polític o religiós, fa que la família humana tingui encara germans grans i petits, germans pobres i rics, amb totes les tensions socials que comporten si no s’estableix un sistema de comerç just.