La sèquia Monar

         El que constantment explica la història social i econòmica de Salt és la sèquia Monar, l'eix vertebrador de tot un sistema hidràulic. El seu origen toponímic és una contracció del mot 'molinare', que significa ‘complex d'un o més molins’. Això ja revela la seva voluntat de treball.

    La vila de Salt es caracteritza per la inexistència d'un nucli de població concentrat durant l’època medieval. Predomina un tipus de poblament rural dispers, tot i una certa concentració a l'entorn de l'església parroquial, la de Sant Cugat. Però serà aquest mateix rec i la seva aigua el que permetrà, gràcies a la instal·lació de fàbriques, la constitució durant el segle XIX de la seva trama urbana.

     L'activitat econòmica principal és inicialment l’agricultura d'horta, afavorida per una xarxa de canalitzacions que des de ben antic permeten un aprofitament intensiu dels recursos hidràulics que proporciona la sèquia. Igualment des del segle X tenim documentats molins (drapers, fariners, paperers, polvorers), martinets i fargues, en un nombre que evidencia l'aprofitament intensiu de l'aigua que es canalitza del Ter.

     Ja es documenten molins a Salt des del 988, quan Ermengaris deixa en el seu testament al monestir de Sant Pere de Galligans de Girona molins a la vila de Salt. Aquests molins ja havien de disposar almenys d'una resclosa, que mitjançant un canal conduís l'aigua del riu a una bassa, per possibilitar la regularitat del cabal. Els propietaris dels molins són ciutadans de Girona, com els Sitjar i els SantDionís, que tenen terres i masos a Salt.

     El primer traçat del canal es realitza amb Ramon Borrell, que regí el comtat del 993 al 1018. Actualment la sèquia pren l'aigua del Ter a Vilanna, travessa el pla de Bescanó i d'allà creua Salt i Santa Eugènia fins a Girona. Segueix paral·lel al riu i acaba desguassant a l'Onyar. Aquest traçat correspon bàsicament a l'ampliació de 1346 ordenada pel rei Pere III.

     El rec és una propietat reial que el 1358 es concedeix en emfiteusi a Berenguer de Riera i altres. Anirà passant per diferents mans fins que el 1620 Francesc de Cruïlles i de Sitjar el ven al comú de Girona, i amb ell els molins de Salt, Santa Eugènia i del Mercadal gironí. Es va perdre la prioritat d'ús del canal, el que provocà nombrosos litigis entre els pagesos de Salt i Girona, sempre amb resultat desfavorable pels primers.

     El canal té uns 6 Km de llargària, un cabal d'uns 10 m3/s, una amplada mitjana de 4,60 m i és de secció trapezoïdal. Al llarg del seu recorregut presenta un revestiment parcial. Al arribar al Güell queda cobert fins al desguàs de Girona. El seu funcionament es basa en el joc de recloses, comportes, forats, bagants i salts d'aigua.

     Del paisatge agrari saltenc en són bàsiques les hortes, on s'hi cultiven verdures i llegums, tot i que el més singularitza aquesta agricultura és el planter. En som uns dels grans productors de les comarques gironines. També cal fer referència a l'aprofitament de les plantes, com ara les canyes, els vímecs o les balques, i al paper del mercat com a punt de venda de tota la producció. D’aquí la celebració, cada tardor, d’una fira internacional del cistell, de gran èxit de productors i visitants.

     Respecte a la relació de l'aigua amb les manufactures, ha estat essencial per a la transformació de matèries primeres, com ara el blat, el paper, el ferro, l'aram, la llana, la fusta o els pous de glaç. Constatem el funcionament de molins fariners, molins paperers,  fargues i claveteries, serraries i pous de glaç en tota l'àrea del curs mitjà del Ter.

     S'observa com és l'aigua el que permet obtenir l'energia per a fer giravoltar les rodes de molí que fan farina del blat, el martinet que picarà el ferro o el paper, i la serra que tallarà la fusta. Es tracta de convertir aquesta energia hidràulica que prové de la sínia, en moviments circulars o longitudinals mitjançant sistemes d'eixos.

      En el segle XIX la manca de carbó autòcton obligà a les indústries tèxtils a instal·lar-se prop dels cursos fluvials, per tal de proveir-se d'una energia capaç de moure els telers. Salt, un poble de marcat caràcter rural, en serà un referent, amb la instal·lació de tres indústries tèxtils atretes per les possibilitats ofertes per la sèquia.

     L'energia cinètica que el rec proporcionava, i que abans es transformava en mecànica, ara es converteix en elèctrica, amb la qual cosa sobreviu als canvis que comporta la revolució industrial. Les empreses saltenques ja eren entre les quinze primeres catalanes a la dècada dels seixanta del XIX. Desapareixeran a les darreries del segle XX en el context de la crisi del tèxtil.

     Des de Vilanna fins a Girona trobem un munt d’instal·lacions que, com la creació del Pasteral el 1885, el primer embassament, permeten parlar d'una relació Ter - sèquia del qual en resulta el procés de transformació econòmica. Aquestes obres culminen amb la posada en marxa de les centrals elèctriques del Molí el 1924, i de Montfullà el 1928, que va permetre l'electrificació de les fàbriques. Aquestes centrals encara funcionen.

    Així doncs, l'evolució humana de Salt ens apareix lligada des de l'Edat Mitjana a la presència de la sèquia Monar, gràcies a l'aprofitament dels recursos hidràulics. El rec és un autèntic eix industrialitzador. Avui, que encara rega les hortes, i que en una petita part del seu traçat conforma un parc urbà que porta el seu nom, esdevé un patrimoni ambiental, històric i social a preservar.