El complex de Peter Pan
La generació X és la de la postmodernitat, és a dir, la següent a la dels nens del franquisme, aquells que van créixer en plena postguerra. Sofriren la violència política del règim i, amb limitacions, visqueren l’edat d’or del capitalisme (els anys seixanta). Fou una generació que va saber-se divertir en un marc polític i social repressiu i un món que econòmicament evolucionava a marxes forçades. No tingueren una infància fàcil, ni potser feliç, però gaudiren de la il·lusió de propiciar un canvi de règim que els retornés les llibertats individuals i col·lectives arrabassades. I això és el que diferencia ambdues generacions. La primera visqué un temps on somiar era més fàcil i potser possible.
El nou ordre polític i econòmic fixat per les democràcies neoliberals impossibiliten en nom de les mateixes qualsevol trastorn. Tot és absorbit i parlar en termes utòpics o revolucionaris fa xaruc. Així, avui és impossible viure fora del sistema. Per això és injust acusar a la generació X d’apolítica. El consumisme ha bombardejat aquesta generació des del mateix bressol. Ha estat educada per ésser la millor, en un món dominat per l’estètica del diner, la imatge i la competència. El temps que els ha tocat viure van molt de pressa i ells s’han adaptat al temps. S’han fet una cosmovisió irreal de la qual no volen ni poden escapar. Són joves que ja passen de la trentena que no saben fer-se grans. És el complex de Peter Pan.
L’idealisme ha estat substituït per l’individualisme egocèntric. Tenen poca paciència per a la relació social. Molts no tenen parella i molts ni tan sols en volen. Per primera vegada la solteria deixa de ser un fenomen marginal per esdevenir la norma i apareix un nou tipus de família: la monoparental. Viuen fins molt tard a casa i quan aconsegueixen emancipar-se, si les precàries condicions de treball i el difícil accés a la vivenda ho permeten, ho fan per a viure sols. Molts disposen d'estudis universitaris però amb la paradoxa de no poder desenvolupar-se professionalment. Els hi havien inculcat que estudiant molt serien uns triomfadors i ara se senten estafats. Els seus progenitors tenen ocupacions i retribucions millors i difícilment aconseguiran viure millor que ells, per primera vegada. Ja passen de la trentena i no saben que fer amb la seva vida.
Aquesta generació, que ha gaudit d’una infància feliç i de comoditats, es veu superada per les dificultats quan arriba a l’edat adulta. Abans els mals moments enfortien els caràcters i ara sembla que els debiliten. Mai com ara la depressió i l’ansietat patològica havien afectat tant. És la generació de la paroxetina. És un misteri esbrinar com i quan aquesta canalla aconseguirà reproduir-se i en quines condicions. Però de moment heus aquí el repte que se li presenta: lluitar contra el destí pel qual ha estat formada i vèncer. Pensar que un altre món és possible i necessari i dir ‘no’, no a un sistema que ens destrueix com a éssers humans.