La violència del nostre temps
La història de les societats també és la història del control i l'administració de la violència i de les guerres. La supervivència imposa l'abandonament de l'exercici de la violència individual, pròpia del nostre instint animal, i instaurar el monopoli estatal de la violència.
L'estat nació fill de la Revolució Francesa (amb allò del poble aixecat en armes que es defensa a si mateix) significà el triomf d'aquesta institucionalització. A més s'imposa la condemna pública de l'ús de la força. Abans es practicaven les execucions en públic, a la plaça. Durant el segle XIX es conjuminen una nova normativa legal i una nova sensibilitat individual.
La civilització no és però un fenomen lineal i progressiu. Existeixen contradiccions i regressions. S’ha definit el passat segle XX com el segle de la violència, però depèn de la perspectiva que utilitzem. Depèn de si observem la violència pública o privada. Si observem només la privada hauríem de rebutjar aquesta definició. La violència ciutadana ens sembla molt important però és menor a la d'èpoques anteriors. No és així però quan examinen la violència pública.
En cap segle hi ha hagut tants morts. Al museu militar imperial de Londres hi ha un rellotge que no mesura l'hora, sinó el nombre de morts per minut. Les Guerres Mundials en cobreixen una bona part: 13 milions de morts en la primera i 50 milions en la segona. En canvi, la guerra més sagnant del segle XIX fou la Franco-Prussiana, on moriren 150.000 persones. Ja aleshores aquesta xifra es considerà impactant i es posaren en marxa mecanismes per afavorir la pau, com la conferència de la Haia de 1899. La pitjor batalla de la guerra Franco-Prussiana fou la de Sedan, que decidí la guerra, amb 26.000 morts. Però en la batalla del Somme, durant la I Guerra Mundial, hi moriren 1 milió d’homes, 300.000 les primeres dues setmanes.
No només la violència bèl·lica del segle XX ha provocat molt més morts i ferits, sinó que ha torpedinat el procés de civilització. La civilització implica la integritat i dignitat humana, i les trinxeres de la I Guerra Mundial mostraren fins a quin punt ens podem deshumanitzar: brutícia, polls, malalties, carronya, excrements, contacte i ús militar dels cadàvers en putrefacció. Aquest tipus de guerra no fereix només el cos, sinó també la ment i l'ànima. Veiem com apareix en el camp de batalla el soldat embogit, aquell que perd la memòria, la parla i la capacitat de reconèixer. I apareix la psicologia de guerra pels traumes, sovint irreversibles, que genera.
El tercer element que marca la guerra del segle XX és la seva expansió territorial i social. Mai la societat civil havia estat tant implicada en els conflictes bèl·lics. Ja no és un país contra un altre, sinó una lluita d’ideologies polítiques, socials i econòmiques. Això comporta una lluita civil interna. La II Guerra Mundial ja no es practica a les trinxeres, i es produeix el bombardeig aeri de la població civil. Dels 13 milions de morts de la I Guerra Mundial, 9 eren militars. Dels 50 milions de la II, n'eren només 15. És la guerra total, l'aniquilació de la població. La culminació d’això fou les bombes atòmiques de Hiroshima i Nagasaki, on en pocs minuts moriren 200.000 persones.
L'altre gran fenomen de violència pública del segle XX ha estat el genocidi. L’exemple és l'Holocaust, contra el poble jueu, però també ha estat el segle de les purgues estalinistes, el genocidi dels armenis pels turcs, els dels Khemers rojos o els produïts a l’Àfrica negra durant els recents anys noranta. Genocidis on han participat una part de la societat. Quina mena de natura, de cultura o d’educació ens hi han conduït?.
En paraules del professor G.Ranzato, en aquesta contradicció violència pública-privada, la monopolització de la violència pot disminuir-ne una i multiplicar-ne l’altra. La major garantia per evitar un mal ús d'aquest monopoli de la força és l'estat democràtic, el control del poble vers l'estat. Però això no és suficient. L'estat no genera violència del no res.
Els homes tenen en el seu interior una necessitat de violència que s'interacciona amb l'estat, que en regula el sorgiment extern. Els alemanys no han estat els únics homicides. També ho foren els espanyols del segle XV al continent americà. No hi ha pobles maleïts, sinó un instint humà d'agressivitat. L'equilibri entre l'individu, l'estat i la societat és inestable, i s'han de controlar mútuament per a prosperar en pau.