Vida, passió i mort d’un Estatut

    Per primera vegada en tres-cents anys, des de que s’aboliren les nostres constitucions el 1714, Catalunya feu lliurament una proposta d’encaix a l’estat espanyol. En aquesta ocasió ens van deixar fer, i era d’esperar que aquesta tasca històrica es resolgués bé.

     La primera formulació, vint-i-cinc anys enrere, redactada en plena transició després d’una llarga dictadura, es feu sota un control estricte i amb soroll de sabres. Són molts els que opinen que si aleshores haguessin sabut com anirien les coses, signaven d’immediat. I és què el futur era molt incert. Després aquell estatut no fou una mala eina, però esdevingué clarament insuficient per a les nostres necessitats.

    I no ho vam fer correctament. Després de dos intensos anys de debats fratricides, que van cansar molt a la ciutadania, el procés d’aprovació a Madrid de l’Estatut fou un desastre. I no només perquè el resultat no s’assemblà gaire a l’aprovat pel Parlament, com va passar als anys trenta amb l’estatut de Núria, sinó perquè eren molts els que creien que aquesta vegada sí. Que mai hi havia hagut un govern espanyol tan disposat a acceptar el que vingués de Catalunya. Evidentment, un miratge.

      La debilitat catalana en tota la negociació fou ben patent. Tots es van deixar portar per l’eufòria pensant ingènuament que el tràmit de les Corts estava fet. Però la retallada fou accentuada. Res de simples retocs. Si això és el màxim que ens pot donar l’estat en circumstàncies històriques favorables, és evident que caldrà actuar unilateralment. Es va perdre una ocasió extraordinària per més que s’intenti maquillar. Aquest no és l’Estatut per les generacions futures, diguin el que diguin.

     I es van guardar molt poc les formes. Es va suar molt per aconseguir el consens al Parlament. L’Estatut no valia la pena sinó era de màxims. El projecte va entrar a Madrid amb la mateixa força i unitat que va sortir de Barcelona. Però això va durar poc. Els socialistes espanyols no van transigir i els socialistes catalans van cedir. I llavors el pacte fruit d’una negociació a dues bandes entre Mas i Zapatero. Un pacte polític limitat a només dues formacions i dues personalitats. Però no es tractava de l’Estatut dels catalans?. I sis hores de sofà i tabac ho van resoldre. Per això no era necessari generar tantes expectatives. I llavors, per reblar el clau, cau el Govern.

     Després d’un lamentable espectacle polític, es dóna la paraula al desconcertat ciutadà. El vot en el referèndum d’aprovació de l’Estatut no és una tasca fàcil per a ningú. Els defensors del sí, o del vot en blanc, accepten implícitament el resultat de la negociació política i consideren que no es pot rebutjar un pas endavant en l’autogovern del país. Els defensors del no, del vot nul, o els abstencionistes, condemnen la negociació partidista i la rebaixa dels punts essencials del text.

     Altres, en canvi, no votaran perquè no ho fan mai i passen del sistema i dels seus mecanismes. En tot cas, el grau de participació és escàs, tal i com és previsible després de tanta instrumentalització. Almenys per primer cop en molt temps es tracten qüestions de fons en relació a l’autogovern. El debat serveix per observar els límits de l’estat autonòmic i el posicionament del ventall polític actual.

    I el sainet va prosseguir, llavors, als tribunals de justícia. Quan es va pensar la triple divisió de poders es feu per evitar polititzar la justícia. El poder judicial es configura, efectivament, com un poder independent al servei de la democràcia. El Tribunal Constitucional, com a intèrpret suprem de la Constitució, és independent de la resta d’òrgans i cal que gaudeixi de prestigi. Però quan els seus membres accepten participar en el joc polític sense que ningú els hagi votat, el poder immens que la societat els concedeix és malversat.

     Aquests juristes no podien més que considerar la plena constitucionalitat d’un text exageradament retallat en primera instància i aprovat després per les Corts Generals, el Parlament i referendat pel poble de Catalunya. L’estatut és un pacte polític de Catalunya amb l’Estat aprovat pel sufragi popular, i per tant no susceptible d’interpretació particular. El que no s’ha guanyat democràticament no es pot pretendre guanyar a les clavegueres.

     Què li restaria a Catalunya si el text fóra de nou mutilat, tornar a iniciar el procés?, reformar la Constitució?, enjudiciar als jutges?. I un cop més en la nostra història restem a l’espera d’una sentència. I després d’un llarg i desesperant període d’incertesa, un tribunal desprestigiat retalla el text i l’interpreta en contra de la voluntat i la dignitat del país. Més d’un milió de persones van sortir al carrer per reivindicar aquesta dignitat, al bell mig de miserables picabaralles dels nostres polítics. Però els plans B no existeixen i la cosa resta així. Una vergonya política que fa que la societat civil, desenganyada, s’organitzi al marge del sistema.

    Tard o d’hora s’haurà de donar la paraula als ciutadans de Catalunya perquè decideixin d’una manera clara i definitiva el nostre règim polític. Alguns partits defensen l’estatut de 1979, altres esmenar amb reformes l’estatut de 2006, altres l’estat federal, altres l’estat confederal i altres la declaració d’independència. Però una reflexió s’imposa en aquest debat. Cal dissenyar un model, un full de ruta i treballar tots, o els més possibles, en una mateixa direcció.

     Encara hi ha sectors que defensen que es podrà reformar la Constitució per adequar-la a les nostres aspiracions, però els fets en confirmen la improbabilitat. La història ens ensenya que el catalanisme ha intentat durant cent cinquanta anys modelar Espanya en va. I el catalanisme conservador, encara que es digui sobiranista, no deixarà d’intentar-ho. Però és Espanya la que no s’accepta tal i com veritablement és.

     Les enquestes mostren que un ampli sector de la societat espanyola prefereix un estat trencat a un estat plurinacional que és incapaç d’entendre. Els nostres interessos són cada cop més divergents i la desafecció és mútua. Allò de l’Espanya amable esdevé falòrnia, ella vol ser d’una manera i Catalunya d’una altra.

      Ara és el moment de decidir i que la nostra classe política estigui a l’alçada de les circumstàncies. És el moment de la societat catalana i de resoldre definitivament el que la història s’entossudeix en demostrar inevitable. Si no podem conviure plegats podem conviure separats en un marc europeu de fraternitat. Espanya ens hi convida.