1 de des. 2012

Quan s’acaba un Temps
     El desembre de 2012 s’acaba el calendari maia, o més ben dit, una determinada era. Més enllà de profecies absurdes relatives a la fi del món, potser caldria considerar si el que no s’acaba de veritat és el temps dels indígenes americans com a tals.
     De fet, ja en l’època de l’imperi espanyol els criolls (la població blanca descendent dels conqueridors) eren els propietaris de les comunitats indígenes, confinades social i territorialment. Els explotaven a títol privat en les hisendes i a nivell públic i oficial (tributs, treballs forçats, repartiments).
     D'aquí que en la invenció criolla de noves nacions s’hereti un indígena que demogràficament és majoritari, amb uns índexs que van del 70 al 90%, cristianitzat i tutelat en hisendes agrícoles, mines o hisendes d'obratges. Constitueixen una mà d'obra gairebé gratuïta i marginada del procés d’independència.
     Però no es pot afirmar que els indígenes americans tinguessin consciència de formar nacions en el sentit modern de nació política, tot i els intents de revitalitzar antigues solidaritats. Les nacions ètniques foren destruïdes per les reduccions que des del segle XVI els dividiren en pobles i grups sense respectar les bases d'antics grups ètnics.
     L’invent de l’estat llatinoamericà i l’ideari republicà implicà reinventar l’indígena. Així es legislà per transformar les comunitats indígenes en comunitats camperoles municipalitzades i fent-los ciutadans. Alguns sectors van intentar integrar-se en el model, participant en les primeres reparticions de terres comunals o reclamant relacions contractuals lliures. Però aquestes temptatives fracassaren aviat.
     L'estat quedà en mans de clienteles burocràtiques latifundistes i mercantils que acapararen el mercat de terres a expenses dels béns eclesiàstics desamortitzats i de les comunitats indígenes. Els joves estats, precapitalistes i insolvents, confrontats a la competència internacional i al progressiu endeutament extern, cediren els espais de poder regional i local a les elits criolles, i per la crisi econòmica que es prolongà fins el 1850 es restaurà un tribut indígena, que arribà a constituir el 80% del pressupost estatal.
     Així van subsistir les comunitats sense existència legal, com a excedents comunals de terra i de mà d'obra. De 1830 a 1930 aquestes nacions necessiten a l’indígena econòmicament però el rebutgen políticament. Per defensar les seves terres comunals utilitzen l'estratègia de reagrupar-se i per protegir-se culturalment es reinventen també com a tals, excloent-se encara més de la nació. El cúmul d'agressions i elements com les relacions de parentiu, els llinatges, els mites, els rituals o els aspectes de la vida quotidiana els enforteix.
     A l'entorn de 1880 aquestes repúbliques criolles es caracteritzen per una expansió de l'economia de mercat i una exclusió massiva de la comunitat indígena, civilment inexistent, empobrida i ignorada. Les revoltes, espaiades, no aconsegueixen formes de solidaritat que traspassin les fronteres del poblat. Front un estat-nació dèbil, els indígenes tampoc tenen èxit en constituir-se com a nacions alternatives.
     A finals del segle XIX l'evolució del capitalisme requerí la mobilització d'importants contingents de mà d’obra per als treballs públics, mines, ciutats en expansió i latifundis agraris exportadors. Això desarrelà importants contingents de proletaris indígenes. Comença a produir-se una diferenciació entre els nadius costumistes i els contractats.
      Llavors es produeix un moviment contradictori, un de conservador que defensa la comunitat tradicional i un que intenta reubicar l’indígena dins de la modernitat en marxa. Això accelera conflictes de generació i diferències socials. La mobilització indígena troba per primer cops aliats en el moviment obrer incipient, i es desenvolupa un sector mestís en expansió que comença a qüestionar la 'criollitat' de la societat dominant i la 'indigenitat' de la societat dominada.
     Però el 1920 l'elit criolla segueix en el poder, més oligàrquica que mai, i la majoria de la població indígena continua vivint en les seves comunitats amb el costumisme com a forma d'autodefensa. Només un 15% estava vinculada a les xarxes del capitalisme mercantil i industrial. Encara en molts indrets el 1960 els indígenes no eren ciutadans i estaven exclosos de la nació encara que en fossin la majoria.
     Durant el segle XX es troben respostes ideològiques per combatre la nació criolla en l'indigenisme, l'anarcosindicalisme, el marxisme i el populisme. I llavors es va gestant la reivindicació nacional indoamericana. Però aquesta resposta cau en mites històrics, com els de la homogeneïtat interna de la comunitat, el de la solidaritat interna, fraternal i igualitària, o el d'una nacionalitat moderna indoamericana factible de ser construïda a partir de comunitats rurals, desproveïdes dels mitjans necessaris per articular un estat.
    El segle XXI és el de la globalització. És el segle de la unió econòmica del continent, la superació de l’artificialitat de l’estat i la constitució d’una unió política i militar regional. Quin paper hi tenen els indígenes en la conformació d’aquest nou espai?. Hauran d’escollir entre l’assimilació final o la marginació total?. Podran o voldran salvaguardar la seva identitat i estil de vida?. Podran impulsar una alternativa pròpia al règim imperant?. Quin paper representaran ara en la creació d’una identitat iberoamericana que ja va intentar Bolívar fa dos-cents anys?. De moment, i com des de fa cinc segles, la història s’escriu sense ells. 


. 

1 de nov. 2012

Per una nova concepció del món 
     Podem proposar una nova perspectiva històrica del nostre temps i podem usar de model la caiguda de la concepció medieval del món. Abans es solia enfocar la història a partir dels avenços tecnològics i les gestes de grans homes, i tot eren dates i noms. Però el que veritablement importa és la visió del món de cada període històric, és a dir, com pensava, sentia i vivia la gent de cada època. Si podem comprendre la realitat d’altres temps potser tindrem consciència de com l’experimentem nosaltres.
     Per copsar la interpretació occidental de la realitat cal que ens remuntem un miler d’anys i resseguim el nostre pensament. A l’entorn de l’any mil comencen a formar-se els regnes que generaran la geografia política europea i la realitat és definida per l’Església, la veritable hereva de l’imperi romà. Aquesta institució crea una concepció espiritual de la vida, una realitat que instal·la a Déu com a centre de l’existència humana. Només cal veure la proliferació de l’art romànic al Pirineu.
     En aquells temps hom pertanyia a un estament social per naixement, pel que un camperol, per exemple, seria sempre un camperol. Els eclesiàstics situen aquest home en una terra plana al centre de l’univers, rodejats per la totalitat del cosmos. Viure d’acord amb la doctrina eclesiàstica és guanyar-se o no la salvació. Només l’Església és la intèrpret oficial de les santes escriptures i l’encarregada de vetllar per al seu acompliment. Des de la vida o la mort, fins a una mala collita o la malaltia, és voluntat divina. Déu ho explica tot.
     Però després d’algunes centúries, a l’entorn dels segles XV i XVI, el sistema trontolla. Apareixen les primeres dissensions internes i l’Església es divideix en el que s’anomena el Cisma d’Occident. Per la creixent corrupció i la violació dels vots dels mateixos clergues, com els de riquesa o castedat, culmina al centre i nord d’Europa una revolució encapçalada per Luter, el pare del protestantisme. Edifiquen una nova església nacional desvinculada de l’autoritat papal i basada en la idea de cada persona és lliure d’accedir a les santes escriptures i interpretar-les sense intermediaris. Això fa que el Vaticà perdi la hegemonia de definir la realitat.
     Al voler comprendre el món sense supersticions els europeus ens adonem que vivim en un món desconegut. S’enceta l’edat Moderna i l’època dels grans viatges i descobriments. Quan Colom arriba a les Índies per l’Oest demostra que la terra és una esfera, i això no és pas anecdòtic. Els astrònoms evidencien que el Sol i les estrelles no giren a l’entorn de la Terra, sinó al revés. És el sistema de Copèrnic. Així la humanitat i el seu mateix Déu perden la centralitat.
     Es busca un nou model de coneixement que s’allunyi de l’especulació i es cerca en l’anomenat mètode científic, on cal veure i experimentar la certesa d’un fenomen per tal de verificar-lo. Ara la concepció espiritual del món deriva cap a una concepció científica i materialista que s’imposa fins avui mateix. A mesura que el coneixement avança s’inventa i es fabrica a dojo, i la principal preocupació de l’home girarà a l’entorn del seu benestar material. Llavors el significat de la vida canvia.
     Des de fa quatre-cents anys els científics assumeixen una actitud escèptica a l’entorn del que s’escapi del seu mètode. D’acord amb Newton, tot el que passa a la natura opera segons una llei natural, una causa física que només cal descobrir. L’univers funciona com una gran màquina que desconeixem i tot el que no tingui una relació causal és simple atzar. Però des d’Einstein i la física quàntica sembla que no tot és tan mecànic.
     Avui no només les ciències, sinó en general la humanitat, viu un moment d’incertesa a l’espera que una concepció del món més àmplia i no tan tècnica, ens ajudi a dibuixar una realitat des d’una altra perspectiva més humana i espiritual, que no religiosa, i potser, fins i tot, desemmascarar un sentit i un Déu definitius.   


1 d’oct. 2012

La veritat oculta
     Algú va dir que la ciència i la religió són reconciliables, però encara són massa joves per entendre-ho. Són dues maneres diferents d’explicar, potser, una mateixa veritat. Des dels començaments del temps, l’home ha recorregut a la superstició, l’espiritualitat i la religió per respondre a les preguntes essencials de l’existència.
     Poc a poc, i amb molts entrebancs, la ciència ha anat proporcionant respostes a bona part d’aquestes preguntes. És per això que històricament la religió ha perseguit la ciència, primer amb les armes i després amb la paraula, perquè atempta contra el monopoli eclesiàstic de la veritat. La seva és la única versió. Per molts científics, tanmateix, la ciència no desmenteix l’existència de Déu, sinó que la reafirma. Són dos idiomes diferents per explicar una mateixa història d’equilibri i simetria.
    Els estudis d’enginyeria genètica i els relatius a l’origen de l’univers i de la vida poden oferir a la llarga, per primera vegada, respostes a formulacions tan antigues com el sentit de la vida i d’on venim. La física, segons aquests científics, és la llei natural de Déu. És com si la seva mà fos observable en l’ordre natural que ens envolta i que fa que les coses siguin com som.
     Seria la força que ho vincula tot. L’existència d’una força energètica que uneix les molècules del nostre cos i connecta físicament tot el que existeix demostra aquesta força creadora universal. Així resulta que la física analítica coincideix, a la seva manera, amb principis religiosos bàsics.
     Els acceleradors de partícules són enginys en forma de tub circular en l’interior dels quals s’acceleren partícules subatòmiques i es fan xocar, permetent esmicolar-les i deixar senceres només les seves parts constituents. Amb això es pot observar els components bàsics de la natura. La col·lisió és clau per entendre com es crea l’univers.
     De l’experiment en resulta que l’energia pura és l’element més petit de la natura. La matèria seria un punt energia atrapada. Un caos ordenat per unes lleis a descobrir. Nosaltres seriem energia, tot seria energia, tots seriem fills d’aquesta força creadora. La Bíblia afirma que Déu va crear l’univers del no res, i abans els científics declaraven que el Gènesi no era possible.
    En l’actualitat el Big Bang, la gran explosió que va formar l’univers, és el model més acceptat per explicar la creació. Un gran punt d’energia que esclata i s’expandeix. Però les equacions que expliquen aquests primers temps no arriben al moment zero, el punt inicial a partir del qual tot comença.
    El dia que s’aconsegueixi recrear aquest Big Bang haurem descobert a Déu i que el Gènesi és possible. Es tracta de simular el punt de concentració d’energia a partir del qual s’originà l’univers i amb ell la matèria del no res. D’altra banda és una tesi clàssica que l’energia es transforma però no es destrueix. Significa això quelcom per a nosaltres en relació al que érem abans d’existir i al que serem un cop traspassats?.
    Un descobriment així tindria unes implicacions religioses colossals. Reproduir el moment de la creació seria construir un nexe definitiu entre ciència i religió. Però demostraríem un Déu fet de protons, masses i càrregues de partícules. Un Déu que no planteja un forma de viure i de pensar, que no imposa cap mena de conducta o moralitat.
     El dia que es demostri Déu en un laboratori, la humanitat deixarà de necessitar la fe, i per tant, la religió i l’Església. Déu no serà cap autoritat omnipotent que controla els nostres actes i ens salva o ens castiga pels mateixos. Està preparat l’home, tanmateix, per jugar a ser Déu?, a tenir el poder de la creació a les seves mans?. Només hi ha dos camins: la salvació promesa o l’extinció final.


1 de set. 2012

La mare dels ous
     L’empresariat ha deixat de considerar al treballador com un valor preuat per a considerar-lo un cost del sistema productiu. Això deixa de dignificar el treball i el treballador. La filosofia de la flexibilitat ha trastocat la gestió empresarial fins al punt d’esdevenir, com demostren refutats economistes, contraproduent. No és possible una bona qualitat de vida sense una bona qualitat del treball, que a la llarga és la que genera més garantia de prosperitat per a tot el conjunt.
      La democràcia política sense la democràcia econòmica no és possible ni real. Ha fet estralls aquella premissa neoliberal de que les empreses només funcionen no si guanyen diners, sinó si guanyen molts diners. És la tesi de la maximització de beneficis, una doctrina que ha fet minvar la qualitat del sistema productiu i que qüestiona la seva estabilitat i per tant, la seva viabilitat.
       El control estricte de la política de costos en un món desigualment competitiu és altament recomanable, però la competitivitat exitosa es basa en parts iguals en capacitat tècnica i capacitat humana. La millor empresa és certament la que té la millor tecnologia, però també la que disposa de la millor qualificació professional, la que té un personal motivat i ben retribuït, respectat en les seves necessitats, compromès amb l’èxit d’un projecte.
     Només així podrà desenvolupar al màxim totes les seves capacitats i potencialitats, fet que redunda de veritat en l’augment del benefici. Una producció de riquesa socialment més justa i efectiva, més sòlida i també més decent. És per això que ens calen empresaris professionals i ben formats, tècnica i humanament. Personal capacitat no només per a la gestió empresarial, sinó també per a la complexitat que representa la gestió del grup humà.
      Sense l’existència de capacitat adquisitiva i d’una renda familiar disponible digne el sistema capitalista no rutlla, per molt que alguns s’enriqueixin molt i molt de pressa. Llavors les crisis es succeeixen amb més o menys intensitat. Sense diners no hi ha mercat, i la millor inversió és la que en garanteix l’accés. És tan simple com comprendre que quan més i millor estigui distribuïda la riquesa, més se’n genera.
     Un sistema productiu sense un treball digne no és propi de denominar-se, econòmica, social i moralment, desenvolupat. I tampoc democràtic, ni per tant, capacitat per a garantir l’estabilitat, la pau, el benestar col·lectiu i la possibilitat de reproduir-se.


1 d’ag. 2012

L’Atleta de Déu
     En una ocasió que feia anys, un infant que l’abraçava es posà la mà a la butxaca i li donà un caramel. El pontífex, emocionat, xiuxiuejà que allò no s’ho mereixia. Aquesta petita anècdota il·lustra el caràcter d’un Papa marcat biogràficament per la història del segle XX i la nacionalitat polonesa.
     Quan el cardenal Wojtyla, arquebisbe de Cracòvia, va sortir el 1978 a la balconada del Vaticà, els periodistes estacionats a la plaça de Sant Pere, plena de gom a gom, exclamaren: és el polonès!. Feia quatre segles que tots els Papes eren italians i després de Joan XXIII, artífex del Concili Vaticà II, de Pau VI i del brevíssim Joan Pau I, mort en estranyes circumstàncies, un home desconegut de 58 anys i de somriure afable es feia càrrec de la institució més vella i resistent del món.
     Joan Pau II protagonitzà un pontificat de més de vint-i-set anys. El fet de perdre d’hora el pare, la mare i el germà, i l’experiència dels règims totalitaris nazi primer i comunista després, feu que assimilés des de ben jove el missatge de Jesús a les llibertats individuals i el sofriment de Crist amb el seu de particular. I certament Joan Pau II tampoc va baixar de la creu.
      La seva progressiva decadència física i el dolor que aquesta li produïa fou un espectacle mediàtic. Els seus darrers anys foren un autèntic via crucis que el Vaticà va saber gestionar. Potser fou aquest esperit el que el dugué a un rècord inèdit de beatificacions i santificacions. Però també és cert que cues de quinze hores per veure durant quinze segons les seves despulles només s’expliquen per veritable veneració.
     Karol Wojtyla, el Papa polític, com alguns l’anomenaren, participà en les relacions polítiques internacionals de l’últim quart de segle XX en la mesura que pogué. El fet de recolzar el sindicat Solidaritat i treballar per a la caiguda del taló d’acer, gairebé li costaren la vida en l’atemptat de 1981. Va sobreviure gràcies a la intercessió de la Verge de Fàtima, segons ell, que predeia aquell succés en el darrer misteri.
     Joan Pau II el gran, el sant, el mediàtic, el del papamòbil i el bes a terra, el viatger, fou innovador. Seguidor de la tasca evangelitzadora de Pere, feu un centenar de viatges que tingueren quelcom més d’apostòlics. Li van quedar Rússia i la Xina, i molts el recorden plorant en la frontera d’una república bàltica quan contemplava la planura russa. Fins a quin punt el Sant Pare fou clau per a la caiguda del bloc de l’Est, està avui en plena discussió.
     La pau fou la seva obsessió. Es manifestà contrari a la primera guerra del golf i la invasió de l’Iraq, i no deixà de condemnar els conflictes bèl·lics, la violència i el terrorisme. Ell mateix va conversar amb el seu propi assassí, a qui perdonà. Aquest desig de diàleg el portà a la mesquita dels omeies de Damasc, al museu de l’holocaust de Jerusalem (on va reconèixer els silencis còmplices de molts catòlics), a conversar amb el Dalai Lama i a trobades ecumèniques de religions.
     Predicà en contra de la pobresa i els efectes negatius del capitalisme salvatge. Fou històrica l’homilia que pronuncià a la plaça de la revolució de l’Habana, davant de Fidel Castro, a qui exigí la llibertat dels presos polítics. Igualment beatificà la seva gran amiga Teresa de Calcuta.
      Tot i això, el seu pontificat representà una greu rigidesa doctrinal. Desmuntà amb ràbia la Teologia de l’Alliberament, santificà l’Escrivá de Balaguer i flirtejà amb l’Opus Dei, per convicció o necessitat, conscient del suport econòmic que suposa aquesta prelatura per a les finances vaticanes. Un segrest que comportà, des d’aleshores, un viratge ultradretà que ha radicalitzat un missatge molt poc evangèlic.
     Personatge controvertit, amb els anys fou cada cop més inflexible i conservador en qüestions de catecisme i moral sexual. La crítica a l’anticoncepció, l’homosexualitat, la investigació genètica, l’eutanàsia i la marginació de les dones, significaren, abans i ara, una clara vulneració de drets humans elementals. L’acusaren d’un esperit preconciliar que ha refermat el seu successor.
     Joan Pau II només parlà català en el seu únic viatge a Catalunya. El Papa el solia recordar pels llamps i trons que el perseguiren en aquella breu estança a Montserrat. En aquest sentit Benet XVI ha estat molt més comprensiu. El Vaticà s’ha posicionat a favor dels estats, sobretot si és l’espanyol, i la nostra església n’ha estat víctima. Però part de la responsabilitat també recau en les nostres pròpies jerarquies, que van renunciar a una conferència eclesiàstica pròpia.
     Molts volien que el Sant Pare es retirés a un monestir a Polònia, perquè estava vell i cansat. Però els Papes només ho deixen der ser, com els reis, quan es moren. I els temps tampoc demandaven un Papa continuista o de transició, com representa Benet XVI.
      L’Església catòlica necessita un pontífex jove d’edat i de mentalitat, si pot ser del tercer món, que signifiqui una obertura mental i moral que aturi la davallada de vocacions i el disgust creixent dels fidels i del baix clergat.
     L’Església és vella com els seus Papes i sobreviu absolutament allunyada de la realitat que l’envolta. La seva és una cursa de fons però ara necessita nous atletes per arribar, encara que sigui l’última, a la meta.

1 de jul. 2012

Política de fireta
      Volem i necessitem polítics professionals, i una societat que exigeixi seriositat en la gestió dels assumptes públics. La crisi econòmica i la manca de finançament han delmat greument les tresoreries públiques, però també és evident que s’ha malversat molt. S’ha de poder actuar legalment contra els mals gestors, per democràtics que siguin. L’exigència de responsabilitats ha de ser una norma inherent del sistema.
     La sensació que la corrupció i la mala gestió és generalitzada, tingui el color polític que tingui, és altament negativa. La corrupció, tanmateix, no és pròpia de la gestió pública o d’una ocupació concreta, sinó del mateix ésser humà, en aquesta època i en totes les altres. I és en els sistemes lliures on millor s’hi pot fer front.
     Només un veritable poder judicial independent, que actuï amb contundència, i la denúncia ciutadana, pot desemmascarar als corruptes. Però els polítics també tenen eines i els ciutadans hem d’exigir-los que les utilitzin. Hem d’aconseguir que s’eliminin els paradisos fiscals, que s’obligui al sistema bancari a actuar amb transparència i que s’efectuï una investigació patrimonial exhaustiva a qualsevol individu, i família, abans i després d’haver ocupat un càrrec públic. 
     No pot ser retallar, apujar els imposts, executar hipoteques i predicar l’exemplaritat i permetre l’amnistia fiscal o el secret bancari. Cal acabar amb aquesta pràctica, per vergonya de més d’un que es presenta com a exemple i que viu impunement entre nosaltres. No pot ser que els corruptes dormin cada dia a casa seva.
      No pot ser que l’ocupant d’un càrrec pugi col·locar el seu personal de confiança, amistat o familiar en un lloc de treball remunerat públicament, o que es contracti obra pública sense l’escrupolositat legal necessària. No pot ser que s’utilitzi el propi càrrec per a benefici i avantatge personal. I el nostre país no està pas absent d’actituds, diguem-ne, indecoroses.  
     No pot ser que s’aprovin lleis de morositat per escurçar els terminis de pagaments als proveïdors i que els primers d’incomplir-les hagin estat les administracions. No pot ser que se signin convenis de grans reformes urbanístiques amb gran atenció mediàtica i al bell mig de greus problemes socials, quan no es poden o volen acomplir. No pot ser que es comencin carreteres i es deixin a mig fer.
     No pot ser que no importin els morts per deficiències d’infraestructures i que es paguin desproporcionats peatges. Hi ha carreteres que s’han pagat més de vint i trenta vegades. No pot ser que s’expropiïn terrenys per a obres públiques i que no es paguin les corresponents indemnitzacions. No pot ser que no s’executin inversions pressupostades any rere any.
    No pot ser que després de grans conjures per a la importància del nostre aeroport no tinguem poder polític per a gestionar-lo, i que després de fer bandera d’una companyia, i de varis milions d’euros, un dia qualsevol, una tarda qualsevol, després de vendre bitllets fins a primera hora de la tarda, els avions ja no s’enlairin. Llavors el sofert i menyspreat ciutadà, a punt de partir o de retornar, es queda amb el cul a l’aire. Potser un altre dia qualsevol, una altra tarda qualsevol, la paciència se’ns acabarà.
     Totes les grans crisis poden servir per transformar maneres de fer incíviques i immorals. Volem deixar de ser un país de pandereta i el replantejament social i econòmic al qual ens obliga la crisi en pot ser l’oportunitat. No es tracta només de blindar legalment el bon ús del diner públic, com ens hi obliga la Unió Europea.
     Es tracta que ens ho exigim nosaltres mateixos, es tracta d’un canvi cultural i de mentalitat, es tracta de requerir una major preparació per a qui vulgui ocupar un càrrec electiu, es tracta d’establir un codi ètic i de bones pràctiques que legalment sigui efectiu als tribunals. Es tracta de poder sancionar la incompetència, la ineficiència i la ineptitud.
      D’altra banda la ciutadania no ha de poder ni voler ser manipulable. És més, afirmaria que la nostra és una societat políticament adulta que veu amb sorpresa i desinterès algunes de les discussions que els grups polítics sovint interpreten. I a la fi és el poble qui amb l’exercici del dret a vot referma o castiga els governants.
     En l’actualitat ja no semblen possibles períodes perllongats de partits únics i majories absolutes. Cal consciència d’oposició i entesa de coalició. Els grans reptes que el present planteja i la societat demanda fan imprescindibles, ara més que mai, uns grans acords polítics i una acció conjunta i decidida en temes essencials.
      No pot ser que els Estatuts autonòmics no es respectin, que no es paguin els deutes i que no passi res perquè la llei no s’acompleixi. Per no parlar dels estatuts retallats primer per nosaltres mateixos i després pels altres, i de l’absència dels famosos plans B promesos. Els acords polítics, com l’Estatut, referendats per les Corts i la població, són per acomplir-los. No es pot mobilitzar per acabar frustrant. Això causa incomprensió i desil·lusió.
     Després de trenta anys d’autogovern, i un cop consolidades les institucions, ni tant sols s’ha pogut consensuar un sistema electoral propi o una organització territorial definitiva. L’espectacle del debat i l’aprovació de l’Estatut, i la següent negociació amb l’estat, o el debats continuats vers el finançament autonòmic, qüestions com els incompliments dels governs centrals, la situació de la sanitat, l’educació o la gestió de les infraestructures, per no parlar de la gestió de la crisis, malmet irremissiblement la confiança amb els nostres elegits.       
    L’any 2014 en farà tres-cents. Tres segles d’incomprensió, d’intents de centralització i d’homogeneïtzació, política i cultural, de menyspreu i de mal tracte econòmic. És una bona data per esdevenir una fita i és l’hora de la societat civil. Diverses iniciatives populars estan desbordant la tasca dels elegits i destapen les seves incapacitats, després de la desmotivació col·lectiva originada per actituds mínimes i frustrants.
     A Catalunya hi ha molts ciutadans, d’origen divers, que viuen íntimament el mateix desig de realització col·lectiva. La plena sobirania no és només un fet necessari per a la nostra subsistència i benestar, sinó un dret. Un dret històric, polític i social. I una voluntat de continuar sent, amb justícia i llibertat. Que els nostres polítics sàpiguen que al darrere hi tenen tot un poble.

1 de juny 2012

Bases i límits d’un procés d’industrialització
    Després de la pèrdua de les colònies i les guerres napoleòniques, l’economia catalana es troba l’any 1814 desestructurada. El col·lapse del comerç determina l’ensorrament dels preus agrícoles i una persistent crisi de sobreproducció, així com conflictes socials.
    Fou llavors quan alguns burgesos barcelonins formulen un nou sistema de relacions externes de l’economia catalana per liquidar les estructures feudals existents, articular un mercat interior espanyol, modernitzar les infraestructures mitjançant el ferrocarril i fer compatible desenvolupament agrícola i industrial.
     L’objecte motor és la indústria manufacturera de teixits de cotó estampats, les indianes, que desbanquen la tradicional indústria de la llana. Fins a principis del segle XVIII el cotó que es venia a Europa provenia gairebé exclusivament de l’Índia, però llavors aquest cultiu es generalitza a les plantacions esclavistes del sud dels Estats Units i s’aconsegueix més barat.
     Des de 1820 s’implanta a Espanya una política proteccionista per al tèxtil i el cereal, però la manca d’infraestructures i la inseguretat del mar dificulten el comerç. L’expansió agrària del segle XVIII havia transformat el règim de tinença i explotació de la terra i l’estructura social del camp a Catalunya.
     L’expansió de la vinya a les àrees litorals i prelitorals significa la intensificació i especialització de l’agricultura. El mas ja no és només una unitat d’autoconsum atès que depèn de la comercialització d’una part de la seva producció. El mercat determina cada cop més l’economia familiar pagesa i la seva reproducció. I la recuperació econòmica exigeix un producte d’exportació que equilibri la balança comercial. Aquest no podia ser un altre que el vi i els seus derivats.
     El principal obstacle per recuperar els mercats americans residia en la manca de nolis de retorn. El continent americà s’havia convertit en un gran productor de cotó en floca, de forma que la importació d’aquesta matèria podia oferir els nolis de retorn als vaixells carregats de vi i aiguardent. Si els vaixells havien de tornar amb càrregues incompletes els excedents agrícoles no haurien estat competitius.
     És així com el comerç marítim inicia un nou període d’expansió des de les Antilles. Una política de drets aranzelaris diferencials de bandera i procedència fa que els productes hi trobin un mercat estable i reservat. La presència de catalans a Cuba és nombrosa, dedicats al sucre, al tabac i al comerç d‘esclaus. I allí s’embarca el cotó en floca procedent dels Estats Units.
     El comerç esperonà altres sectors, com la construcció de vaixells, amb un renovat esplendor de les drassanes fins a la dècada dels setanta i la introducció del vapor. A mitjans del segle XIX s’amplia el tràfic amb altres països i es consoliden circuits comercials triangulars.
    S’exporta vi i aiguardent al Río de la Plata a canvi de carn seca i salada pels esclaus de les plantacions cubanes. I després es carrega el cotó nord-americà. La guerra de Secessió (1861-1865) és un sobresalt però el sistema resta funcionant fins la crisi agrària de finals de segle, la competència del vapor i la guerra de Cuba.
    El procés d’industrialització necessita la modernització de l’agricultura espanyola i l’articulació d’un mercat interior. Es tracta d’elaborar productes industrials a Catalunya a canvi dels cereals castellans. De 1830 a 1860 el sector cotoner català experimenta un procés de creixement i mecanització important.
     La política aranzelària proteccionista es considera necessària per al desenvolupament industrial. Per disminuir el cost de la mà d’obra i augmentar els beneficis s’accelera el procés de mecanització i es redueixen els salaris. Això degrada les condicions de subsistència del proletariat i incrementa la conflictivitat laboral.
     El ferrocarril havia de comportar l’abaratiment del cost de la vida. Es va creure que podria abaratir els cereals, fet que permetria la reducció dels costs i un augment de la competitivitat. Es volia facilitar la circulació d’aliments, materials de construcció i matèries primeres.
    A diferència d’Espanya, a Catalunya es finança bona part de la xarxa amb capital del país mitjançant la banca i la borsa. Altres obres emblemàtiques són el canal d’Urgell o el ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses, a la recerca de recursos carbonífers. La manca de combustible barat i abundant augmentava el cost de producció i es creia erròniament que el subsòl català disposava de carbó amb prou quantitat i qualitat.
      La xarxa ferroviària comporta un abaratiment del transport però no del preu del cereal, que de 1830 a 1880 experimenta una tendència alcista. Això dificulta el projecte d’articulació interior, atès que no es contribuïa al creixement del sector industrial ni a la reducció dels costos productius, a més d’afavorir la inestabilitat social.
    Hi cal sumar la irracionalitat del traçat de la xarxa ferroviària, d’estructura radial, la necessitat de la rendibilitat dels grans capitals invertits quan les densitats de circulació són baixes i una política econòmica poc encertada de les companyies, ja que les tarifes són de les més elevades d’Europa.
    S’hi afegeix la crisi dels preus del blat de finals de segle per la creixent importació de blat estranger. Catalunya passa a dependre de quantioses importacions i exporta cereals i farines cap a l’interior. Tanmateix la indústria farinera viu un període d’esplendor.
      L’antic centre de contractació del saló de la Llotja de Mar de Barcelona es consolida al segon terç del segle XIX com un mercat borsari modern. I apareix una banca comercial per propiciar el crèdit que el comerç i la indústria necessiten. Les crisis capitalistes acaben amb successives fases d’eufòria especulativa, com la de 1866. El seu impacte econòmic i psicològic significà l’inici d’un període de frustracions i el fracàs d’un projecte d'industrialització propi de 1814 a 1865.
    Els contemporanis no dubten a culpar l’hegemonia política d’una oligarquia terratinent i financera centralista incapaç de recolzar el projecte de la burgesia catalana. Una oligarquia espanyola que no desenvolupa el sector agrícola i que s’oposa a una política industrialista. El Memorial de Greuges de 1885 i l’origen del catalanisme polític conservador deriven en una part d’aquesta tensió.

1 de maig 2012

Quan no hi ha Històries normals
     Des de fa un temps hi ha un canvi de tendències pel que fa a la història espanyola. La visió de l’Espanya del fracàs es vol substituir per una visió d'èxit i de normalitat. D’altra banda avui trobem una gran fragmentació dels camps temàtics. La recerca ha estat interessant però massa especialitzada, sense interès per la connexió i la visió global.
     Aquesta teoria de la modernització és una falsa alternativa. Neix per la necessitat d’omplir el buit interpretatiu després de la crisi marxista, però és un concepte igualment circular: una visió unitarista de l’evolució de la societat i l’economia. Tenen la mateixa perspectiva: unicitat del procés històric de les societats contemporànies.
      Segons aquesta teoria la normalitat s’entén a partir del període de la Restauració, les últimes dècades del segle XIX. Es suposa un creixement econòmic que comporta el desenvolupament polític. El caciquisme no seria un fenomen espanyol, sinó universal, i seria l’estadi previ de la participació política. Igual que amb la França dels notables o els terratinents anglesos de finals del segle XVIII.
    Tanmateix, l’actuació en conjunt de les classes és més aviat excepcional, rarament s’observen accions conjuntes. Cal valorar les transformacions socials sense models purs. Els models tenen un poc grau d’historicitat, la història social ha de donar importància a la multiplicitat de coses que succeeixen alhora i que sovint són contradictòries. Així apareix una demanda creixent de diàleg entre la història social i la política. La coexistència és, doncs, el model, i la simultaneïtat de situacions diverses.
     La revolució liberal no fou només la caiguda del feudalisme. Primer cal observar que hi ha molts feudalismes amb característiques pròpies. La revolució liberal espanyola fou una profunda reorganització de tot un món senyorial de propietaris privilegiats, amb capacitat d’aconseguir suport popular. Però aquest món feudal ja apareix com una font important de lluita política abans de la revolució liberal.
    La revolució liberal espanyola no aconsegueix de fer un estat modern, a diferència de la francesa, sinó de reemplaçar una monarquia imperial posseïdora d’un bast imperi. Ha de guanyar la complicitat de determinades oligarquies, que no són homogènies. Hi ha un grau de tensió i de competència entre elles. A més cal afegir l’endèmica crisi financera i un context de forta mobilitat social. Aquesta no és la situació d’Anglaterra, amb estructures socials molt més rígides.
     La construcció de l’estat-nació espanyol s’ha de fer en aquest context. No es tracta d’un de pacte entre classes burgeses amb la monarquia com a àrbitre. No hi ha cap iniciativa que es desenvolupi des de la Corona. La monarquia es veu col·lapsada ja des del 1808 i l’opció carlina fracassa.
     Com es fa en el cas espanyol: mitjançant la via liberal oligàrquica. Grups socials propietaris que es posen d’acord en l’edifici polític a construir, que no conclou fins el 1875. El liberalisme radical era tan fort que hi hauria hagut contestació popular. Cal veure el procés com un acord autoritari i oligàrquic des de les elits, els nou rics, amb el suport de l’exèrcit, que apuntala la Monarquia com a sistema.
     La Restauració s’ha vist tradicionalment com un estadi normal d’una societat on no ha penetrat prou el liberalisme. Això avui es qüestiona. La renovació política de la Restauració és impressionant, permet la renovació del personal polític i la possibilitat de participar en política, però volgudament restringida.
     Els progressistes i revolucionaris en general accepten el projecte de Cánovas a canvi de renunciar a mobilitzar el poble: es crea un electorat fictici, controlat. El personal polític progressista pot arribar al poder sense cap necessitat ni potser interès de mobilitzar el poble. És el revers del que passa a la França de la Tercera República, que recupera els valors tradicionals revolucionaris i republicans.
    Però a Catalunya el procés no és el mateix. Serà l’excepció i s’hi desenvolupa, immers en el que s’ha denominat el catalanisme polític, una popular i heterogènia mobilització política.

1 d’abr. 2012

Un teatre a la consciència
     Un racionalista creu que l’home té algunes idees que ja són a la consciència abans de qualsevol experiència. En canvi alguns filòsofs, com Aristòtil, creuen que no hi ha res a la consciència que no s’hagi experimentat prèviament pels sentits. És l’Empirisme, i els seus filòsofs, principalment britànics, s’anomenen els ‘filòsofs de l’experiència’.
     David Hume, durant el segle XVIII, n’és el màxim representant. Un empirista vol obtenir tot el coneixement del món a través del que ens diuen els nostres sentits. No tenim idees innates, no sabem res d’aquest món abans d’haver-lo vist. Si tenim una idea que no es relaciona amb fets experimentats, és una idea falsa.
     Hume ordena totes les construccions filosòfiques anteriors i proposa retornar a l’experiència espontània del món. En la seva època, com encara avui, molta gent creia en els àngels. Però això no conté un raonament experimental i per tant és una imaginació. Les impressions són les sensacions immediates de la realitat externa. Les idees són l’elaboració mental d’aquestes impressions. I sovint la consciència forma idees complexes (com la de l’àngel) a partir d’unes idees simples que no tenen correspondència física amb la realitat. La consciència talla i enganxa diferents imatges simples per crear-ne d’altres de complexes, i això ens enreda.
      És així com Hume proposa un mètode d’anàlisi basat en la desintegració de cada idea per investigar de quina impressió prové i si s’ha compost d’una forma que no correspongui a la realitat. L’anàlisi és el mateix per a les lleis de la natura. El que veiem és un fet que passa després d’un altre, però no la causa d’aquesta successió.
      L’expectativa de que d’un fenomen en segueixi un altre és a la nostra consciència, no als objectes. I és el costum el que crea aquesta expectativa. Quan parlem de les lleis de la natura parlem del que esperem. Un nen no neix amb una sèrie d’expectatives de com és i de com funciona el món, no té idees preconcebudes, diferència dels adults. El fet que una cosa passi després d’una altra no vol dir que hi hagi necessàriament una relació causa-efecte.
     Hume no nega l’existència de lleis naturals indestructibles, però com que no podem experimentar les lleis naturals per si mateixes podem arribar a conclusions errònies. Les lleis naturals no són racionals ni irracionals, simplement són.
     Igualment els racionalistes sempre havien cregut en la capacitat de la raó humana de distingir entre el bé i el mal. Però per Hume la raó no determina el que fem i diem, sinó que ho determinen els sentiments. Actuar de forma responsable no depèn de l’ús que fem de la raó, sinó de la profunditat dels nostres sentiments vers els altres. Els nazis, per exemple, van matar milions de jueus amb idees ben clares.
     L’anàlisi que fa Hume de la consciència humana ja va ser exposat fa 2.500 anys a l’altra banda del món per Buda. Buda veia la vida com una successió ininterrompuda de processos mentals i físics que mantenen les persones en un estat constant de canvi.
     Molts racionalistes creien en una ànima humana immortal. Hume refusa la idea d’intentar provar la immortalitat de l’ànima o l’existència de Déu. Era, per tant, un agnòstic. Com en el cas de l’àngel, formem un concepte de Déu a partir de múltiples idees simples, com les de saviesa, intel·ligència o bondat. Sense aquestes idees simples no podríem haver construït el concepte complex de Déu.
    Així doncs la nostra consciència, el nostre jo, és un munt de percepcions diferents que canvien i es succeeixen amb rapidesa. La consciència és una teatre on apareixen successivament les diferents percepcions, on es barregen amb una infinitat de postures i variacions. És una màquina d’elaborar fantasies.

1 de març 2012

Kim
   Rudyard Kipling, nascut a Bombai el 1865 i fill del conservador del museu de Lahore, s'educà a Anglaterra com el seu personatge literari, Kim. No ens podem pas quedar amb els dots narratius i estilístics de l'autor, amb la seva capacitat per a la descripció o amb les intencions de generar una literatura per a joves.
      Kim, un orfe d'origen irlandès nascut a l’Índia, que després resultarà ser fill d’un soldat de l'exèrcit britànic, iniciarà en companyia d'un vell lama tibetà un viatge fascinant per les interioritats d'aquell immens país, alhora que s'instrueix com agent secret dels serveis d'espionatge de sa majestat. És un clàssic de la literatura de viatges i del que s'ha denominat ‘literatura de l'Imperialisme’.
     Els primers anys de Kipling foren intensos, suggestius, misteriosos. Però els seus pares l'enviaren a Anglaterra per educar-lo. Foren uns anys molt durs i nostàlgics per aquell paradís perdut que significava l’Índia. Hi retornà el 1882 per iniciar una carrera periodística i d’autor de contes.
     Tanmateix, el 1889 s’instal·là definitivament a Anglaterra i publicà poesia i diverses novel·les. Les seves obres més conegudes foren les recreades a la seva Índia natal, com El Llibre de la Jungla, el 1894, i Kim, el 1901. Va rebre el premi Nobel de literatura el 1907 i morí el 1936.
     Kipling i els seus personatges són un producte de l'Era dels Imperis. I de fet aquest és el seu valor històric. Si només tenim en compte que l'objectiu de Kim és esdevenir un brillant servidor de la corona, que un dels fils conductors de la novel·la és la seva instrucció i les aventures d'espies, i que es pretén sotmetre els regnes sobirans que conspiren contra l'Imperi, podríem qualificar d'imperialista la seva narració.
     Observem com són els avantatges de la raça paterna el que acaben fent de Kim d’un dominat a un dominador. És la descoberta de la nacionalitat allò que el reconverteix. Si algú es pregunta quina és la força del nacionalisme i de l'imperialisme, que comprovi els efectes d'un tros de paper quan és una partida de naixement.
     Però les contradiccions de l'autor són les de Kim. Kim és la compenetració de dues races, la dominada i la dominant. La seva llengua natural d'expressió i de pensament és la indostànica, i és un xicot d'aspecte i de cultura del país, però la seva personalitat és doble. A voltes mostra actituds racionalistes europees i a voltes la picardia, la desconfiança i el misticisme del seu costat oriental. Kipling selecciona els millors aspectes de les dues cultures per configurar la cultura del qui és producte del contacte.
     E.W. Said afirma que els fets narrats a Kim no tindrien sentit sense la discrepància que comporta la mateixa experiència de l'Imperi. És semblant al que un antropòleg occidental sent quan ha d'observar una realitat diferent i més dèbil. És la contradicció entre el desig humà i científic d'entendre l'altre en un context de domini.
     Kim és sempre un home lliure però predestinat per la nacionalitat. El destí, predit a les estrelles, fa que Kim retrobi el regiment del seu pare. Però en té una altra de casa: el mercat i la carretera. Dues pàtries, dues personalitats. El lama l’intentarà introduir en un altre camí de salvació, que no és només una altra religió sinó tota una filosofia de vida. Una filosofia que sempre apareix distinta a l'occidental.
      Kipling, com Kim, volen ser alhora britànics i indis. L'escola no pot modificar la seva natura íntima, i Kim desitja que arribin les vacances per tornar amb el lama a la carretera, s'oblida per complet de l'idioma anglès i força una transformació física per tornar a ser un indi de casta inferior. Torna a la carretera per cercar el destí del lama, que es troba a les Muntanyes. Però al mateix temps el seu deure de britànic el porta a resoldre un cas. Kim no abandona mai al seu mestre però tampoc l’espionatge. I a la fi triomfa la Gran Bretanya i el lama troba el seu Riu. Els dos personatges es completen.
     L'Era dels Imperis és l'accepció que E.J. Hobsbawm utilitza per definir el període transcorregut entre 1875 i 1914, en el qual els països europeus inicien una expansió territorial, econòmica i cultural sense precedents. Les grans potències occidentals, aprofitant la seva superioritat tècnica i militar, van explorar i conquerir territoris a tots els continents i van exportar homes, capitals, productes i ideologies a tot el planeta. Comportà l'expansió del capitalisme i els seus efectes, així com de la cultura i la civilització occidentals.
     Algunes qüestions referents a l'Imperialisme haurien de formar part de l'estudi de la literatura. És precisament el fet que l'obra i l’autor siguin coetanis amb el període descrit el que proporciona als historiadors una font suplementària d'anàlisi. No ha de ser mai una font substitutòria, però pot esdevenir un testimoni que ens aporti altres visions.
     En l’actualitat la immigració capgira l’efecte del contacte. Inversament, són moltes les persones d’altres cultures i religions que penetren dins el nostre món. I moltes d’aquestes, sobretot les noves generacions, tampoc acaben identificant-se ni amb el país d’origen ni amb el d’acollida. És la mateixa contradicció.

1 de febr. 2012

La lògica del cargol
     El decreixement és un corrent de pensament favorable a la disminució controlada de la producció econòmica per a un nou equilibri entre l’home i la natura. La bioeconomia tracta d’abandonar l’objectiu de créixer per créixer qüestionant la capacitat del model neoliberal de produir més benestar, ja que ha desembocat en un sistema especulatiu generador de repetides crisis que beneficien a uns pocs a costa de les classes populars i del medi ambient.
     Els principis del decreixement són el consum racional, l’eficiència, la moderació, la cooperació, la durabilitat i el reconsiderar els instruments d’anàlisi de l’economia. Pot basar-se el funcionament de l’economia en un conjunt de xifres, sovint fraudulentes, que només mesuren el conjunt de bens i serveis que una societat és capaç de produir o d’adquirir?. És aquest un bon termòmetre per a comparar el benestar veritable de la població, el seu grau de seguretat i felicitat, el seu nivell cultural i educatiu, la conservació dels seus ecosistemes?. Poden unes dubtoses agències de qualificació decidir la nostra categoria i condicionar el nostre futur?. 
     La qualitat de vida no ha d’estar necessàriament relacionada amb un augment indefinit del consum com a objectiu de l’activitat econòmica i del desenvolupament, sinó a la satisfacció de les necessitats humanes: subsistència, protecció, llibertat, participació, justícia, oci, treball, identitat. Les energies renovables i la nova tecnologia poden desenvolupar substituts dels recursos que ara es malmeten.
     Les economies desenvolupades han contret amb el tercer món un seguit de deutes històrics a nivell econòmic i social, tant pel que fa a la importació de recursos com de mà d’obra. Això ha impactat en les condicions i estils de vida, en la salut i en les cultures tant d’uns com d’altres, originant uns importants moviments migratoris.
     Igualment s’estima que en l’actualitat caldrien entre tres i vuit planetes més com el nostre per a que tota la població mundial assolís el nivell de vida europeu. Això hauria de comportar necessàriament la desaparició de recursos naturals. El que proposa el decreixement, el símbol del qual és la figura del cargol, és anticipar-se a aquesta situació i canviar el model productiu. En aquest sentit, desenvolupament i sostenibilitat serien incompatibles i encara més, s’afirma que l’actual sistema econòmic s’oposa als valors humans.
     Es dibuixa un sistema basat en vuit pilars o ‘model de les 8 R’: revaluar (substituir els valors individualistes i consumistes per valors humanistes), reconceptualitzar (nova visió dels conceptes d’estil de vida i qualitat de vida), reestructurar (canviar el sistemes de producció en base a la ecoeficiència), relocalitzar (autosuficiència local per evitar els grans fluxos i generalitzar el benestar), redistribuir (en relació al repartiment de la riquesa), reduir (un estil de vida més senzill), reutilitzar i reciclar (allargar el temps de vida dels productes).
     Per aconseguir aquests canvis es proposen mesures com reduir el flux planetari de recursos materials i energètics, passar d’una agricultura intensiva a una agricultura biològica a escala local, respectuosa amb la regeneració natural i la salut, i acabar amb la dependència del petroli i de la resta de combustibles fòssils.
     També concebre els productes industrials com a bens durables i no de consum, tenint en compte el seu reciclatge, intercanviar coneixement i tecnologia entre tots els països, establir mecanismes de compensació per pal·liar els efectes adversos de l’emissió de gasos contaminants i l’acumulació de residus tòxics.
     Es proposa produir menys i millor, és a dir, la reducció de la jornada laboral i un millor repartiment del treball, evitant la producció d’una gran varietat de productes fràgils i devoradors d’energia. Això sí, l’oci no ha de ser sinònim de consum. Igualment la prohibició de privatitzar serveis públics essencials, la regulació del mercat per evitar la concentració (multinacionals) i l’especulació.
      Es debat la limitació de la publicitat, democratitzar la propietat dels mitjans de comunicació, permetre l’autogestió, anivellar les condicions de salut, acabar amb la dependència econòmica i cultural i refer una història protagonitzada per la colonització, el desenvolupament especulatiu i la globalització. Es tracta de retrobar les identitats culturals perdudes i les tradicions pròpies.
     El descontentament i la desigualtat han generat, històricament, episodis molt traumàtics d’alts costos humans, amb revolucions i règims de tot tipus. Està en les nostres mans, aquesta vegada, evitar-ho. Les condicions i la tecnologia per aconseguir-ho hi són. Només falta consciència social, pedagogia, consens i voluntat política, i el més difícil, tombar uns immensos interessos econòmics. Molta feina i poc temps.

1 de gen. 2012

L’exèrcit dels catalans
      El Futbol Club Barcelona és un fenomen polític i sociològic que ha superat l’àmbit estrictament català, funcionant com un ens productor de passions, aspiracions i frustracions col·lectives a nivell internacional. Però s’ha de saber què ha significat el Barça en la història del nostre país. És un dels exemples més clars de la funció de l’esport en les societats contemporànies i en nacions políticament no reconegudes.
     La lluita en els camps de batalla, els exèrcits, els soldats i l’agressivitat humana han estat substituïts per la lluita en els camps de gespa, els equips de futbol, els jugadors i l’exercici físic civilitzat. La mateixa admiració que aixecaven temps ençà els guerrers desperten ara aquests nous herois, alguns igualment mercenaris, altres igualment traïdors, però tots igualment rics, forts i populars. I els entrenadors en són els filòsofs i estreteges. Però el cert és que són també el que desitgem ser. Hi projectem les nostres angoixes i les nostres il·lusions. Són el mirall dels nostres somnis. Ens distreuen de la mediocritat de les nostres vides.
     Les seleccions reconegudes es serveixen dels encontres mundials per midar-se les unes a les altres en un joc descarat de relacions de poder. La victòria és la glòria, la derrota la submissió. En aquest sentit el FCB ha funcionat històricament de selecció. Durant el temps de la dictadura ésser del Barça era l’única expressió d’identitat permesa en un país ocupat, era una vàlvula d’escapament en una societat reprimida.
      Una victòria del Barça era una victòria de Catalunya. Era l’exèrcit dels catalans. Trenta anys després aquesta afirmació té igual sentit en temps de democràcia i autonomia, per la manca, encara ara, de selecció reconeguda. El sistema i el mercat han convertit el futbol en un espectacle de masses i un negoci televisiu.
     Però el FCB es veu forçat en un món globalitzat a mantenir una funció política, social i cultural a banda de l’esportiva. És una magnífica eina d’integració a manca d’altres polítiques i recursos que no sempre hi ha voluntat d’activar. Superat això, un altra cosa és el futbol com a joc i com a esport. Però ens els països que no són normals això és el de menys, per desgràcia.