L’exèrcit dels catalans

      El Futbol Club Barcelona és un fenomen polític i sociològic que ha superat l’àmbit estrictament català, funcionant com un ens productor de passions, aspiracions i frustracions col·lectives a nivell internacional. Però s’ha de saber què ha significat el Barça en la història del nostre país. És un dels exemples més clars de la funció de l’esport en les societats contemporànies i en nacions políticament no reconegudes.

     La lluita en els camps de batalla, els exèrcits, els soldats i l’agressivitat humana han estat substituïts per la lluita en els camps de gespa, els equips de futbol, els jugadors i l’exercici físic civilitzat. La mateixa admiració que aixecaven temps ençà els guerrers desperten ara aquests nous herois, alguns igualment mercenaris, altres igualment traïdors, però tots igualment rics, forts i populars. I els entrenadors en són els filòsofs i estreteges. Però el cert és que són també el que desitgem ser. Hi projectem les nostres angoixes i les nostres il·lusions. Són el mirall dels nostres somnis. Ens distreuen de la mediocritat de les nostres vides.

     Les seleccions reconegudes es serveixen dels encontres mundials per midar-se les unes a les altres en un joc descarat de relacions de poder. La victòria és la glòria, la derrota la submissió. En aquest sentit el FCB ha funcionat històricament de selecció. Durant el temps de la dictadura ésser del Barça era l’única expressió d’identitat permesa en un país ocupat, era una vàlvula d’escapament en una societat reprimida.

      Una victòria del Barça era una victòria de Catalunya. Era l’exèrcit dels catalans. Trenta anys després aquesta afirmació té igual sentit en temps de democràcia i autonomia, per la manca, encara ara, de selecció reconeguda. El sistema i el mercat han convertit el futbol en un espectacle de masses i un negoci televisiu.

     Però el FCB es veu forçat en un món globalitzat a mantenir una funció política, social i cultural a banda de l’esportiva. És una magnífica eina d’integració a manca d’altres polítiques i recursos que no sempre hi ha voluntat d’activar. Superat això, un altra cosa és el futbol com a joc i com a esport. Però ens els països que no són normals això és el de menys, per desgràcia.