Quan no hi ha Històries normals

     Des de fa un temps hi ha un canvi de tendències pel que fa a la història espanyola. La visió de l’Espanya del fracàs es vol substituir per una visió d'èxit i de normalitat. D’altra banda avui trobem una gran fragmentació dels camps temàtics. La recerca ha estat interessant però massa especialitzada, sense interès per la connexió i la visió global.

     Aquesta teoria de la modernització és una falsa alternativa. Neix per la necessitat d’omplir el buit interpretatiu després de la crisi marxista, però és un concepte igualment circular: una visió unitarista de l’evolució de la societat i l’economia. Tenen la mateixa perspectiva: unicitat del procés històric de les societats contemporànies.

      Segons aquesta teoria la normalitat s’entén a partir del període de la Restauració, les últimes dècades del segle XIX. Es suposa un creixement econòmic que comporta el desenvolupament polític. El caciquisme no seria un fenomen espanyol, sinó universal, i seria l’estadi previ de la participació política. Igual que amb la França dels notables o els terratinents anglesos de finals del segle XVIII.

    Tanmateix, l’actuació en conjunt de les classes és més aviat excepcional, rarament s’observen accions conjuntes. Cal valorar les transformacions socials sense models purs. Els models tenen un poc grau d’historicitat, la història social ha de donar importància a la multiplicitat de coses que succeeixen alhora i que sovint són contradictòries. Així apareix una demanda creixent de diàleg entre la història social i la política. La coexistència és, doncs, el model, i la simultaneïtat de situacions diverses.

     La revolució liberal no fou només la caiguda del feudalisme. Primer cal observar que hi ha molts feudalismes amb característiques pròpies. La revolució liberal espanyola fou una profunda reorganització de tot un món senyorial de propietaris privilegiats, amb capacitat d’aconseguir suport popular. Però aquest món feudal ja apareix com una font important de lluita política abans de la revolució liberal.

    La revolució liberal espanyola no aconsegueix de fer un estat modern, a diferència de la francesa, sinó de reemplaçar una monarquia imperial posseïdora d’un bast imperi. Ha de guanyar la complicitat de determinades oligarquies, que no són homogènies. Hi ha un grau de tensió i de competència entre elles. A més cal afegir l’endèmica crisi financera i un context de forta mobilitat social. Aquesta no és la situació d’Anglaterra, amb estructures socials molt més rígides.

     La construcció de l’estat-nació espanyol s’ha de fer en aquest context. No es tracta d’un de pacte entre classes burgeses amb la monarquia com a àrbitre. No hi ha cap iniciativa que es desenvolupi des de la Corona. La monarquia es veu col·lapsada ja des del 1808 i l’opció carlina fracassa.

     Com es fa en el cas espanyol: mitjançant la via liberal oligàrquica. Grups socials propietaris que es posen d’acord en l’edifici polític a construir, que no conclou fins el 1875. El liberalisme radical era tan fort que hi hauria hagut contestació popular. Cal veure el procés com un acord autoritari i oligàrquic des de les elits, els nou rics, amb el suport de l’exèrcit, que apuntala la Monarquia com a sistema.

     La Restauració s’ha vist tradicionalment com un estadi normal d’una societat on no ha penetrat prou el liberalisme. Això avui es qüestiona. La renovació política de la Restauració és impressionant, permet la renovació del personal polític i la possibilitat de participar en política, però volgudament restringida.

     Els progressistes i revolucionaris en general accepten el projecte de Cánovas a canvi de renunciar a mobilitzar el poble: es crea un electorat fictici, controlat. El personal polític progressista pot arribar al poder sense cap necessitat ni potser interès de mobilitzar el poble. És el revers del que passa a la França de la Tercera República, que recupera els valors tradicionals revolucionaris i republicans.

    Però a Catalunya el procés no és el mateix. Serà l’excepció i s’hi desenvolupa, immers en el que s’ha denominat el catalanisme polític, una popular i heterogènia mobilització política.