El cotxe de línia

     Quan era infant i havíem d’anar a Girona sempre frisava per viatjar en aquells monstres blaus que em deixaven embadalit. Certament la canalla és impressionable. Però aquells anys no érem conscients de la història secular d’aquell trajecte i del que significava per a Salt i Girona en el fons del seus caràcters. Aquestes dues poblacions conformen una munió de vivències i sentiments confosos emocionalment inseparables tot i les singularitats d’ambdues realitats.

     Els saltencs no acceptàrem l’annexió de les darreries del franquisme ni la nefasta política urbanística dels anys seixanta i setanta, que han diluït la nostra identitat i desfigurat la nostra vila. Tanmateix, aquest acte feixista i d’imperialisme polític no ens fa exempts de responsabilitats, residu d’una fabulosa expansió de conseqüències veïnals fatals. Aquesta convivència es pot resoldre satisfactòriament amb respecte mutu i col·laboració afectuosa, i ens uneix molt més que simples carrers de personalitat dubtosa. Però manca generositat política i consciència històrica.

     En aquells anys seixanta i setanta els nens ja no es parien a casa i a Salt no hi havia instal·lacions hospitalàries. Així que a la vila no hi ha nascut ningú durant una generació, tot i que val entendre que els qui s’hi han batejat és com s’hi ho fossin, a l’igual que tothom que se n’ha volgut sentir. La nacionalitat es tria i pot ser transversal, com la sèquia Monar i el senyorívol riu Ter, responsable de la verdor de la nostra plana i del moviment de les grans indústries saltenques.

    A Girona hi va néixer ma mare i tota la seva família, originària de Can Gobe, de Palau, una de les cases més fortes anys ençà. La meva àvia, rossa i d’ulls blaus, era la més bonica, i explicava com la ciutat s’esglaiava quan els veia en el Ford-T, únic, irrepetible. Quan passejo pel carrer Ciutadans, sembla que la veig, adolescent, amagada en una escala durant els bombardeigs dels nacionals. Hi tenim molts morts a Girona, com també el tenim a Salt.

     A finals de segle XIX el meus besavis paterns, fugint de la misèria finisecular, abandonaren un mas empordanès per a treballar en el tèxtil, com tants d’altres camperols. Sovint m’imagino el poble d’abans, sense pisos, sense cotxes, amb el tren petit d’Olot fumejant pels nostres camps. I veig les peripècies de la nostra gent en els temps dolents.

     Quants records dels amics saltencs de l’escola que no s’esborren, i dels professors del seu institut, i de la facultat de la capital gironina, i d’aquells carrers de somnis impossibles. Quantes vegades he passejat entre les seves pedres velles, colpidores. Quantes vegades, agafant apunts, imaginava els nostres ancestres en les muralles, imponents, defensant histèricament la memòria del passat, orgull d’una existència secular, d’una presència rica i mil·lenària que una arquitectura aspre i capritxosa delata pretensiosament.

      M’imagino la meva àvia materna i la resta de la seva família en aquella cua dramàtica d’exiliats, creuant la frontera, metrallats. Llavors la imagino servint en una fonda al carrer de Santa Clara, després de la guerra. M’imagino la meva altra àvia, la paterna, pocs anys abans, servint en una casa de senyors a la rambla de la Llibertat. Sola, òrfena, nena. Temps després despatxaria a Salt, on s’hi havia traslladat, seguint aquell mateix trajecte en sentit invers, encara en una tartana.

     Quantes històries del meu avi a l’Àfrica, i quantes després al front, del qual tornà sol seguint els pals de l’electricitat, afamat, abatut. Al cementiri centenari saltenc hi ha tombes de marquesos i tombes de soldats, i una creu al cel, testimoni dels crims del temps, i una creu al terra, on jau la besàvia, i no gaire lluny els seus fills. I algun dia els fills d’aquests fills.  

     No em digueu només d’un sóc, també què som i d’on venim. Som fills del passat, de la història, dels records, dels homes i les dones que han forjat amb la seva existència el sentit de la nostra vida, de la nostra manera d’ésser i de la nostra mort, inevitable però desvetlladora, com el pas del temps.