1 de febr. 2009

Terra, poder i propietat    
     La història local i regional pot ser determinant a l’hora d’analitzar la implantació del règim liberal durant el segle XIX. Les noves institucions serviran de plataforma política dels agents socials que dirigiran el procés revolucionari. En la construcció de l’estat liberal, la formulació d’una divisió provincial, la creació de les Diputacions i la figura del seu cap polític, en seran elements clau.
     És durant el Trienni Liberal (1820-1823) que l’experiment es prova durant un curt espai de temps. En paraules de Borja de Riquer, les Diputacions han estat unes de les plataformes polítiques més importants durant un segle i mig, a excepció del període de la Mancomunitat i de la Generalitat. La seva importància rau en com diferents grups socials catalans accediran al seu control per tal de materialitzar les seves ambicions.
      Aquests sectors propietaris experimenten una gran desconfiança vers l’aparell polític i administratiu de l’Antic Règim, incapaç d’oferir alternatives a la greu crisi econòmica, política i social. A més, els interessos econòmics d’una noblesa d’origen feudal no tenen perquè coincidir amb la d’aquests terratinents, titulats com a hisendats. Els seus ingressos provenen de l’explotació dels dominis útils, mentre que els dels veritables nobles deriven dels seus drets jurisdiccionals d’origen feudal.
    A aquests grans senyors útils els interessa l’abolició de la propietat jurisdiccional -els delmes, per exemple-. Recordem que la família Camps, l’any 1858, va satisfer 68 censos a 42 senyors diferents. És possible doncs que no els convingués una reforma agrària que els hi comportés el reconeixement dels seus dominis directes. Proposaven una alternativa revolucionària no basada en la petita propietat però sí en l’eliminació de les traves jurídiques que impedien la propietat plena i el mercat lliure de terra.
      Francesc de Camps i Font encetarà una tradició de participació de la família en diverses institucions polítiques i econòmiques. Durant el anys del Trienni fou membre de la Diputació provincial fins que es va dissoldre i alcalde de Girona el 1821. Ja havia estat regidor del consistori gironí el 1814, en el primer Ajuntament constitucional. Només apareix en experiències revolucionàries, perquè de 1814 a 1820 i després de 1823 desapareix d’escena. Més tard seran els seus hereus els que participaran de la vida política i econòmica del país.
     Els Camps són una nissaga que ha viscut un procés d’acumulació de terres, portant a terme una política familiar d’aliances. Francesc de Camps i Font era fill de Llàtzer Anton de Camps i Rosselló i de Narcisa Camps i Font, la seva primera muller. El 1817 fa un inventari de béns a casa del notari Joaquim Ribot, de Girona, després de la mort del pare. Vidu de Marianna de Camps i d’Avinyó, és l’hereu d’una desena de masos a les comarques gironines i diverses cases a Girona ciutat.  
     En l’inventari hi destaquen els rebuts de les quantitats de plata i joies d’or que entregaren a la Junta Governativa durant el darrer setge francès, el 1809. Aquella guerra havia causat importants desperfectes en força masos, especialment els de Montfullà, Palol i Vilablareix. També es relacionen els censos que cobraven, uns 35, pràcticament tots monetaris i bona part a Salt. És allà on s’alça el casalot familiar, el mas Ribot, el centre de les seves possessions. El 1991 Felip de Camps va cedir a l’Ajuntament de Salt l’arxiu patrimonial del llinatge.
     Josep Ramon de Camps, el primogènit de Francesc de Camps, apareix en el primer lloc de la relació dels majors contribuents de la província el 1836, amb 12.578 rals. El patrimoni Camps constava, a mitjans de segle, de 27 masos en 18 pobles. Pelagi de Camps (1828-1889), l’hereu i el primer marquès, serà diputat i senador pel partit conservador i president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. El títol de Marquès de Camps és un títol pontifici atorgat pel papa Pius IX el 1876.
     El seu successor, Carles de Camps i d’Olzinelles (1860-1939), fou diputat i senador per la Lliga Regionalista, director general d’Agricultura, president de la Federació Agrícola Catalano-Balear, de la Unió de Vinyaters, de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i finalment, també, president de la Diputació de Girona, com el seu antecessor.  
     La conclusió de la instal·lació de les Diputacions és que han estat emprades com a plataforma política de les oligarquies locals i comarcals. Uns nous actors socials que partidaris de la llibertat, però sobretot de l’ordre i la propietat, han utilitzat la revolució política per consolidar la seva influència social i econòmica a nivell regional. És l’origen del caciquisme decimonònic a les nostres contrades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada