Bases i límits d’un procés d’industrialització

    Després de la pèrdua de les colònies i les guerres napoleòniques, l’economia catalana es troba l’any 1814 desestructurada. El col·lapse del comerç determina l’ensorrament dels preus agrícoles i una persistent crisi de sobreproducció, així com conflictes socials.

    Fou llavors quan alguns burgesos barcelonins formulen un nou sistema de relacions externes de l’economia catalana per liquidar les estructures feudals existents, articular un mercat interior espanyol, modernitzar les infraestructures mitjançant el ferrocarril i fer compatible desenvolupament agrícola i industrial.

     L’objecte motor és la indústria manufacturera de teixits de cotó estampats, les indianes, que desbanquen la tradicional indústria de la llana. Fins a principis del segle XVIII el cotó que es venia a Europa provenia gairebé exclusivament de l’Índia, però llavors aquest cultiu es generalitza a les plantacions esclavistes del sud dels Estats Units i s’aconsegueix més barat.

     Des de 1820 s’implanta a Espanya una política proteccionista per al tèxtil i el cereal, però la manca d’infraestructures i la inseguretat del mar dificulten el comerç. L’expansió agrària del segle XVIII havia transformat el règim de tinença i explotació de la terra i l’estructura social del camp a Catalunya.

     L’expansió de la vinya a les àrees litorals i prelitorals significa la intensificació i especialització de l’agricultura. El mas ja no és només una unitat d’autoconsum atès que depèn de la comercialització d’una part de la seva producció. El mercat determina cada cop més l’economia familiar pagesa i la seva reproducció. I la recuperació econòmica exigeix un producte d’exportació que equilibri la balança comercial. Aquest no podia ser un altre que el vi i els seus derivats.

     El principal obstacle per recuperar els mercats americans residia en la manca de nolis de retorn. El continent americà s’havia convertit en un gran productor de cotó en floca, de forma que la importació d’aquesta matèria podia oferir els nolis de retorn als vaixells carregats de vi i aiguardent. Si els vaixells havien de tornar amb càrregues incompletes els excedents agrícoles no haurien estat competitius.

     És així com el comerç marítim inicia un nou període d’expansió des de les Antilles. Una política de drets aranzelaris diferencials de bandera i procedència fa que els productes hi trobin un mercat estable i reservat. La presència de catalans a Cuba és nombrosa, dedicats al sucre, al tabac i al comerç d‘esclaus. I allí s’embarca el cotó en floca procedent dels Estats Units.

     El comerç esperonà altres sectors, com la construcció de vaixells, amb un renovat esplendor de les drassanes fins a la dècada dels setanta i la introducció del vapor. A mitjans del segle XIX s’amplia el tràfic amb altres països i es consoliden circuits comercials triangulars.

    S’exporta vi i aiguardent al Río de la Plata a canvi de carn seca i salada pels esclaus de les plantacions cubanes. I després es carrega el cotó nord-americà. La guerra de Secessió (1861-1865) és un sobresalt però el sistema resta funcionant fins la crisi agrària de finals de segle, la competència del vapor i la guerra de Cuba.

    El procés d’industrialització necessita la modernització de l’agricultura espanyola i l’articulació d’un mercat interior. Es tracta d’elaborar productes industrials a Catalunya a canvi dels cereals castellans. De 1830 a 1860 el sector cotoner català experimenta un procés de creixement i mecanització important.

     La política aranzelària proteccionista es considera necessària per al desenvolupament industrial. Per disminuir el cost de la mà d’obra i augmentar els beneficis s’accelera el procés de mecanització i es redueixen els salaris. Això degrada les condicions de subsistència del proletariat i incrementa la conflictivitat laboral.

     El ferrocarril havia de comportar l’abaratiment del cost de la vida. Es va creure que podria abaratir els cereals, fet que permetria la reducció dels costs i un augment de la competitivitat. Es volia facilitar la circulació d’aliments, materials de construcció i matèries primeres.

    A diferència d’Espanya, a Catalunya es finança bona part de la xarxa amb capital del país mitjançant la banca i la borsa. Altres obres emblemàtiques són el canal d’Urgell o el ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses, a la recerca de recursos carbonífers. La manca de combustible barat i abundant augmentava el cost de producció i es creia erròniament que el subsòl català disposava de carbó amb prou quantitat i qualitat.

      La xarxa ferroviària comporta un abaratiment del transport però no del preu del cereal, que de 1830 a 1880 experimenta una tendència alcista. Això dificulta el projecte d’articulació interior, atès que no es contribuïa al creixement del sector industrial ni a la reducció dels costos productius, a més d’afavorir la inestabilitat social.

    Hi cal sumar la irracionalitat del traçat de la xarxa ferroviària, d’estructura radial, la necessitat de la rendibilitat dels grans capitals invertits quan les densitats de circulació són baixes i una política econòmica poc encertada de les companyies, ja que les tarifes són de les més elevades d’Europa.

    S’hi afegeix la crisi dels preus del blat de finals de segle per la creixent importació de blat estranger. Catalunya passa a dependre de quantioses importacions i exporta cereals i farines cap a l’interior. Tanmateix la indústria farinera viu un període d’esplendor.

      L’antic centre de contractació del saló de la Llotja de Mar de Barcelona es consolida al segon terç del segle XIX com un mercat borsari modern. I apareix una banca comercial per propiciar el crèdit que el comerç i la indústria necessiten. Les crisis capitalistes acaben amb successives fases d’eufòria especulativa, com la de 1866. El seu impacte econòmic i psicològic significà l’inici d’un període de frustracions i el fracàs d’un projecte d'industrialització propi de 1814 a 1865.

    Els contemporanis no dubten a culpar l’hegemonia política d’una oligarquia terratinent i financera centralista incapaç de recolzar el projecte de la burgesia catalana. Una oligarquia espanyola que no desenvolupa el sector agrícola i que s’oposa a una política industrialista. El Memorial de Greuges de 1885 i l’origen del catalanisme polític conservador deriven en una part d’aquesta tensió.