1 d’ag. 2012

L’Atleta de Déu
     En una ocasió que feia anys, un infant que l’abraçava es posà la mà a la butxaca i li donà un caramel. El pontífex, emocionat, xiuxiuejà que allò no s’ho mereixia. Aquesta petita anècdota il·lustra el caràcter d’un Papa marcat biogràficament per la història del segle XX i la nacionalitat polonesa.
     Quan el cardenal Wojtyla, arquebisbe de Cracòvia, va sortir el 1978 a la balconada del Vaticà, els periodistes estacionats a la plaça de Sant Pere, plena de gom a gom, exclamaren: és el polonès!. Feia quatre segles que tots els Papes eren italians i després de Joan XXIII, artífex del Concili Vaticà II, de Pau VI i del brevíssim Joan Pau I, mort en estranyes circumstàncies, un home desconegut de 58 anys i de somriure afable es feia càrrec de la institució més vella i resistent del món.
     Joan Pau II protagonitzà un pontificat de més de vint-i-set anys. El fet de perdre d’hora el pare, la mare i el germà, i l’experiència dels règims totalitaris nazi primer i comunista després, feu que assimilés des de ben jove el missatge de Jesús a les llibertats individuals i el sofriment de Crist amb el seu de particular. I certament Joan Pau II tampoc va baixar de la creu.
      La seva progressiva decadència física i el dolor que aquesta li produïa fou un espectacle mediàtic. Els seus darrers anys foren un autèntic via crucis que el Vaticà va saber gestionar. Potser fou aquest esperit el que el dugué a un rècord inèdit de beatificacions i santificacions. Però també és cert que cues de quinze hores per veure durant quinze segons les seves despulles només s’expliquen per veritable veneració.
     Karol Wojtyla, el Papa polític, com alguns l’anomenaren, participà en les relacions polítiques internacionals de l’últim quart de segle XX en la mesura que pogué. El fet de recolzar el sindicat Solidaritat i treballar per a la caiguda del taló d’acer, gairebé li costaren la vida en l’atemptat de 1981. Va sobreviure gràcies a la intercessió de la Verge de Fàtima, segons ell, que predeia aquell succés en el darrer misteri.
     Joan Pau II el gran, el sant, el mediàtic, el del papamòbil i el bes a terra, el viatger, fou innovador. Seguidor de la tasca evangelitzadora de Pere, feu un centenar de viatges que tingueren quelcom més d’apostòlics. Li van quedar Rússia i la Xina, i molts el recorden plorant en la frontera d’una república bàltica quan contemplava la planura russa. Fins a quin punt el Sant Pare fou clau per a la caiguda del bloc de l’Est, està avui en plena discussió.
     La pau fou la seva obsessió. Es manifestà contrari a la primera guerra del golf i la invasió de l’Iraq, i no deixà de condemnar els conflictes bèl·lics, la violència i el terrorisme. Ell mateix va conversar amb el seu propi assassí, a qui perdonà. Aquest desig de diàleg el portà a la mesquita dels omeies de Damasc, al museu de l’holocaust de Jerusalem (on va reconèixer els silencis còmplices de molts catòlics), a conversar amb el Dalai Lama i a trobades ecumèniques de religions.
     Predicà en contra de la pobresa i els efectes negatius del capitalisme salvatge. Fou històrica l’homilia que pronuncià a la plaça de la revolució de l’Habana, davant de Fidel Castro, a qui exigí la llibertat dels presos polítics. Igualment beatificà la seva gran amiga Teresa de Calcuta.
      Tot i això, el seu pontificat representà una greu rigidesa doctrinal. Desmuntà amb ràbia la Teologia de l’Alliberament, santificà l’Escrivá de Balaguer i flirtejà amb l’Opus Dei, per convicció o necessitat, conscient del suport econòmic que suposa aquesta prelatura per a les finances vaticanes. Un segrest que comportà, des d’aleshores, un viratge ultradretà que ha radicalitzat un missatge molt poc evangèlic.
     Personatge controvertit, amb els anys fou cada cop més inflexible i conservador en qüestions de catecisme i moral sexual. La crítica a l’anticoncepció, l’homosexualitat, la investigació genètica, l’eutanàsia i la marginació de les dones, significaren, abans i ara, una clara vulneració de drets humans elementals. L’acusaren d’un esperit preconciliar que ha refermat el seu successor.
     Joan Pau II només parlà català en el seu únic viatge a Catalunya. El Papa el solia recordar pels llamps i trons que el perseguiren en aquella breu estança a Montserrat. En aquest sentit Benet XVI ha estat molt més comprensiu. El Vaticà s’ha posicionat a favor dels estats, sobretot si és l’espanyol, i la nostra església n’ha estat víctima. Però part de la responsabilitat també recau en les nostres pròpies jerarquies, que van renunciar a una conferència eclesiàstica pròpia.
     Molts volien que el Sant Pare es retirés a un monestir a Polònia, perquè estava vell i cansat. Però els Papes només ho deixen der ser, com els reis, quan es moren. I els temps tampoc demandaven un Papa continuista o de transició, com representa Benet XVI.
      L’Església catòlica necessita un pontífex jove d’edat i de mentalitat, si pot ser del tercer món, que signifiqui una obertura mental i moral que aturi la davallada de vocacions i el disgust creixent dels fidels i del baix clergat.
     L’Església és vella com els seus Papes i sobreviu absolutament allunyada de la realitat que l’envolta. La seva és una cursa de fons però ara necessita nous atletes per arribar, encara que sigui l’última, a la meta.