La veritat oculta
Algú va dir que la ciència i la religió són reconciliables, però encara són massa joves per entendre-ho. Són dues maneres diferents d’explicar, potser, una mateixa veritat. Des dels començaments del temps, l’home ha recorregut a la superstició, l’espiritualitat i la religió per respondre a les preguntes essencials de l’existència.
Poc a poc, i amb molts entrebancs, la ciència ha anat proporcionant respostes a bona part d’aquestes preguntes. És per això que històricament la religió ha perseguit la ciència, primer amb les armes i després amb la paraula, perquè atempta contra el monopoli eclesiàstic de la veritat. La seva és la única versió. Per molts científics, tanmateix, la ciència no desmenteix l’existència de Déu, sinó que la reafirma. Són dos idiomes diferents per explicar una mateixa història d’equilibri i simetria.
Els estudis d’enginyeria genètica i els relatius a l’origen de l’univers i de la vida poden oferir a la llarga, per primera vegada, respostes a formulacions tan antigues com el sentit de la vida i d’on venim. La física, segons aquests científics, és la llei natural de Déu. És com si la seva mà fos observable en l’ordre natural que ens envolta i que fa que les coses siguin com som.
Seria la força que ho vincula tot. L’existència d’una força energètica que uneix les molècules del nostre cos i connecta físicament tot el que existeix demostra aquesta força creadora universal. Així resulta que la física analítica coincideix, a la seva manera, amb principis religiosos bàsics.
Els acceleradors de partícules són enginys en forma de tub circular en l’interior dels quals s’acceleren partícules subatòmiques i es fan xocar, permetent esmicolar-les i deixar senceres només les seves parts constituents. Amb això es pot observar els components bàsics de la natura. La col·lisió és clau per entendre com es crea l’univers.
De l’experiment en resulta que l’energia pura és l’element més petit de la natura. La matèria seria un punt energia atrapada. Un caos ordenat per unes lleis a descobrir. Nosaltres seriem energia, tot seria energia, tots seriem fills d’aquesta força creadora. La Bíblia afirma que Déu va crear l’univers del no res, i abans els científics declaraven que el Gènesi no era possible.
En l’actualitat el Big Bang, la gran explosió que va formar l’univers, és el model més acceptat per explicar la creació. Un gran punt d’energia que esclata i s’expandeix. Però les equacions que expliquen aquests primers temps no arriben al moment zero, el punt inicial a partir del qual tot comença.
El dia que s’aconsegueixi recrear aquest Big Bang haurem descobert a Déu i que el Gènesi és possible. Es tracta de simular el punt de concentració d’energia a partir del qual s’originà l’univers i amb ell la matèria del no res. D’altra banda és una tesi clàssica que l’energia es transforma però no es destrueix. Significa això quelcom per a nosaltres en relació al que érem abans d’existir i al que serem un cop traspassats?.
Un descobriment així tindria unes implicacions religioses colossals. Reproduir el moment de la creació seria construir un nexe definitiu entre ciència i religió. Però demostraríem un Déu fet de protons, masses i càrregues de partícules. Un Déu que no planteja un forma de viure i de pensar, que no imposa cap mena de conducta o moralitat.
El dia que es demostri Déu en un laboratori, la humanitat deixarà de necessitar la fe, i per tant, la religió i l’Església. Déu no serà cap autoritat omnipotent que controla els nostres actes i ens salva o ens castiga pels mateixos. Està preparat l’home, tanmateix, per jugar a ser Déu?, a tenir el poder de la creació a les seves mans?. Només hi ha dos camins: la salvació promesa o l’extinció final.