1 de des. 2013

L’altre paradís
     Rere les verdes valls i les altes muntanyes, els poblets de pessebre, els rellotges i els formatges, s’hi amaga des de fa molt temps una gran vergonya. Ja ho era en temps dels nazis, per això Suïssa es mantingué neutral i no fou ocupada.
     Polítics i empresaris corruptes de tot el món, dictadors, traficants, estafadors i tota mena de màfies, tenen a Suïssa un altre paradís, aquest cop molt terrenal. És per això que l’estat alpí no forma part d’organitzacions polítiques internacionals, tot i tenir-ne moltes de les seves seus. Aquest fet ja és molt contradictori.
     L’exemple helvètic l’han seguit petites illes i microestats d’arreu del planeta, en un artifici de legalitat que s’ha tolerat internacionalment. No hem d’anar pas gaire lluny. Abans a Andorra s’hi anava a comprar i a esquiar. Després tingué uns altres atractius.
     En un doble joc, els estats perfeccionen els seus sistemes contributius i la persecució del delicte fiscal, un frau que malmet la tresoreria pública i que perjudica el conjunt de la ciutadania. Però les classes mitjanes i populars es veuen més fiscalitzades que les classes altes. Resulta que en moltes ocasions els qui més tenen són, en proporció, els qui menys paguen. I al damunt són els que més evadeixen.
    Avui el diner es mou electrònicament amb rapidesa i sense fronteres. Les legislacions possibiliten les amnisties fiscals, les prescripcions dels delictes, els indults, les condonacions i les constitucions d’entramats de societats fantasmes que permeten l’evasió sense rastre. Altres, i a títol individual, practiquen l’esport de l’evasió d’una forma molt més prosaica.
     Però la documentació bancària existeix. Quan desaparegui el secret bancari, sigui legalment i gràcies a una voluntat ciutadana d’una altra democràcia, o sigui gràcies a altres mètodes més o menys sofisticats, es podran fer públiques les llistes. Ja han succeït casos d’afloraments gràcies a hacquers antisistema, pressions externes d’estats decents i actes vandàlics d’empleats.
    Suposadament, hi ha involucrats polítics locals i nacionals, caps d’estats i de governs, militars, membres de famílies reials, banquers, actors i cantants, esportistes, empresaris, professionals liberals, fins i tot eclesiàstics. Inclús personatges il·lustres, propers i coneguts, que es mostren públicament com un exemple de comportament.
     Si es vol lluitar de debò contra la corrupció cal l’abolició del paradís fiscal. Primer per a desemmascarar a un munt de grans i petits defraudadors, caigui qui caigui. I després per permetre un control efectiu de la circulació del capital i de la conformació dels patrimonis. Com sempre és qüestió de voluntat política i de pressió social.

1 de nov. 2013

La festa dels espanyols
     Les cròniques d'Índies són uns documents que ens proporcionen una informació valuosa tant de la conquesta d’Amèrica com del mateix món indígena. Són, per definició, una narració directa i personal. El cas més paradigmàtic és el del frare Bartolomé de Las Casas, recentment canonitzat. Una corrent històrica espanyola, molt interessada, l’acusa de ser l’inventor d’una llegenda negra.
    La seva crònica, presentada en un ordre geogràfic i cronològic, esdevé una història de la conquesta. Afirma voler escriure una obra relativa al genocidi indígena i la dirigeix a la mateixa Corona espanyola, a mode de denúncia. No acusa mai directament a l’emperador Carles, a qui considera un desinformat, però li demanda responsabilitats.
     L'autor no fa distinció entre els diversos grups indígenes, els defineix com a criatures pures, bones i innocents, igualment creades per la divinitat, senzilles en qüestions materials. Recrea una estampa idíl·lica i paradisíaca, sense conflictes interns. És l’origen del mite del bon sauvage de Rousseau.
     En contraposició, els ocupants són considerats uns tirans, per la cruesa i la violència de les seves accions, causants d’un veritable daltabaix demogràfic. Els espanyols mataran sempre per la cobdícia i l'afany d'or, de riqueses i poder. Es descriuen tota mena d’abusos, robatoris, decapitacions, mutilacions, raptes, matances indiscriminades, tortures, violacions i fogueres humanes, sense miraments d’edats o sexes. 
     Davant de tanta violència gratuïta les reaccions de defensa dels indígenes són variades, com la fugida a les muntanyes o l’intentar l'enfrontament, encara que sigui amb mètodes arcaics. El frare sempre trobarà justa i justificable la revolta, encara que sigui contra cristians.
     Els nouvinguts continuen la reconquesta peninsular a l’altra banda de l’oceà, traslladant-ne les pràctiques i imposant la mateixa estructura social, política i econòmica. Es recrea un món feudal de reis, senyors i vassalls al bell mig d’un imponent xoc intercultural. 
     La crònica condemna els repartiments, on es separen les famílies. Els homes s’utilitzen per a l'extracció de metall en les mines i les dones per a cultivar el camp, sempre en condicions inhumanes. I és què els espanyols, com a hidalgos que són, no han vingut a treballar. Aquesta violència farà inevitable en la percepció indígena una mala concepció del cristianisme i del procés d’evangelització.
     L’autor qüestionarà la fe dels conqueridors, a qui considerarà una representació del mateix diable. I condemna l’actuació de la justícia, inexistent. En canvi afirma que els nadius, tot i no ser batejats, tenen el cel assegurat. Reben als nouvinguts amb tota mena de menjars, serveis i comoditats, or, metalls preciosos, dones i la seva pròpia servitud. Però a mesura que avança la conquesta de territoris, augmenten en nombre i en maneres les matances, amb varis milions de víctimes.
     Bartolomé de las Casas proposava un model propi d'evangelització en comunitats, contrari a les Encomiendas, les explotacions dels ocupants. La  tasca la continuà com a frare dominic en la seu episcopal de Chiapas, on se l'intentà allunyar de la cort, objecte de crítiques i desatencions.
    Algunes comunitats de religiosos, amb molts esforços, aconseguiren convèncer als nadius de rebutjar els seus ídols a canvi d'iniciar-se en la evangelització, però molts acabaran esclavitzats. Això provoca l’assassinat de religiosos i el fracàs de moltes missions. I és què els nadius són entabanats per a pujar a bord d’uns vaixells denigrants. Viatgen en unes condicions infrahumanes i són venuts com a simples objectes.
      La transcendència immediata de la crònica fou mínima. El coneixement del text, manuscrit el 1542, es limità a l'àmbit de la cort i als dominics. A partir del finals de segle XVI, introduïda des dels Països Baixos, n’apareixerà una multiplicitat d'edicions impreses i traduccions. Llavors la crònica serà utilitzada políticament per a la denúncia del genocidi i com una reacció política europea vers la preponderància d’Espanya.
     És això és que espanyols celebren cada 12 d’octubre i el que anomenen la seva ‘fiesta nacional’. Un contacte de cultures pot ser ric i complaent, un bon motiu de celebració. Però quan es produeix sota aquestes condicions és un acte vergonyant.  

1 d’oct. 2013

Cadenes de llibertat
     Sembla un contrasentit, però té un poder simbòlic i estètic magnífic. Cadena és un mot polisèmic que si bé pot ser metàfora d’esclavatge i d’opressió, també ho pot ser d’alliberament. És així quan la cadena la formen voluntàriament éssers humans de totes les edats i condicions, units física i emocionalment. Llavors esdevé un exercici de gran força expressiva, d’unió i de convicció.
     Si aquesta cadena travessa un país de punta a punta amb centenars de milers d’ànimes anònimes, en una manifestació festiva de més de quatre-cents kilòmetres, sense cap incident, amb una organització perfecta, sense anar en contra de ningú, esdevé un exemple internacional de mobilització pacífica i compromís cívic. I així ho han reconegut el mitjans de tot el món i també les cancelleries de bona part dels estats. De fet, aquest era l’objectiu i els ciutadans s’ha demostrat que n’eren molt conscients.
      Els tres països bàltics es van unir d’aquesta forma el 1989 amb l’esperança de deslliurar-se de l’imperi soviètic. Semblava impossible, semblava una quimera, però ho van aconseguir. Sense fressa, sense violència. Només amb la força de la raó i de la justícia. I aquest és el nostre exemple i el nostre mateix esperit. S’anomena 'the catalan way', un moviment pacífic, democràtic i cívic, que sens dubte esdevindrà un referent per altres processos futurs d’aquesta mena.
    Igualment una cadena esdevé un exercici d’organització i coordinació impressionant. I en aquest sentit cal ressaltar que la tasca articulada per l’ANC ha estat titànica. Amb els pocs recursos de que ha disposat ha fet un treball excel·lent, a l’alçada de les nostres possibilitats, perspectives i capacitats. Ha estat un èxit històric en tots sentits. I és què aquesta mena de processos només tenen èxit de veritat si parteixen de la societat civil.
      Han de ser els moviments socials els que han de generar els seus líders i no a la inversa, per tal de garantir-ne la viabilitat. Els polítics poden articular-nos, representar-nos, acompanyar-nos. Però en el societats madures i democràtiques són les majories les que decideixen. La nostra grandesa és la nostra voluntat. Hem decidit poder votar. I votar per dir que sí. Volem ser lliures per sentir-nos respectats, realitzats i intentar viure millor. I no hi ha una forma més bonica d’aconseguir-ho.



1 de set. 2013

Un fantasma que recorre el món
     L'extrema dreta, com en tots els períodes de crisi, amenaça de nou. En forma de partit o de corrent, i d’accions violentes d’individus aïllats o grups organitzats, ressorgeix en diverses formes. Però té unes característiques comunes que l’identifiquen.
    L’extrema dreta parteix de la Revolució Francesa de 1789. Són els contra-revolucionaris, els legitimistes, els nostàlgics de l’Antic Règim. Però des dels anys trenta de segle XX, a l'ombra de Mussolini i Hitler, s'inventa una altra extrema dreta. Més que restaurar la monarquia, apel·larà a la formació d'un nou ordre polític i social.
     La I Guerra Mundial ja havia esbossat una mena d'estat totalitari: concentració dels poders polítics, mobilització psicològica dels ciutadans, enquadrament dels treballadors, censura, unitat d'acció i de pensament, tot un país bolcat a un únic objectiu.
     L'extrema dreta esdevé des de llavors una complexa galàxia: contra-revolucionaris, antiliberals, integristes religiosos, nazis, feixistes, populistes, ultranacionalistes, antisemites, anticomunistes, antidarwinistes, racistes i xenòfobs de tota mena.
     L'extrema dreta s’obsessiona per l'autoritat i per un fort cap d'estat. És la traducció política d'una actitud psicològica de gust per l'ordre i l'autoritarisme, però confós amb un desig d’homogeneïtat. La democràcia liberal és assimilada a un règim de desordre, ja que permet els conflictes oberts, els canvis de majoria, el dret d'oposició.
    La desfeta dels feixismes al 1945 comporta la desaparició d’aquests règims, però no de la seva ideologia. En els períodes de calma els trobem recollits en la nostàlgia i la fidelitat. En els de crisi, com el període d'entreguerres o l’actual, reneixen amb força amb les seves solucions d'ordre dissolvents de la democràcia parlamentària.
    L'enemic interior és el polític, sempre corrupte, l’intel·lectual, hereu dels il·lustrats, que ha promogut l'individu sobre la societat orgànica. És el revolucionari, que ha volgut instaurar una igualtat fictícia entre homes 'naturalment no iguals'. És el liberal, que ha permès la dissolució de les costums, l'autoritat paternal i la família. És el món modern, que ha destruït el vell ordre. És la por a la llibertat, mare dels canvis i del progrés.
     L’extrema dreta fomenta l’esperit de revenja, s'agita per unes fronteres nacionals, un passat històric, unes tradicions en comú. En la seva 'revolució nacional' s’inculca l’ordre i l’homogeneïtat, la depuració dels funcionaris i l’aniquilació dels antics responsables. Existeix una obsessió per l'enemic interior, la voluntat d'exclusió i la necessitat imperiosa d'un redreçament moral al seu gust.
     L'educació de la joventut és prioritària. El cos de professorat ha de ser depurat. Es crea un servei militar per adoctrinar els joves, una nova elit dirigent creant escoles superiors de quadres. En l'organització de la indústria es planteja el corporativisme, rebutjant la lluita de classe i el liberalisme. Es valora la pagesia, les seves virtuts ancestrals, el seu arrelament territorial. Es rebutja l'industrialisme i el capitalisme dut per les revolucions burgeses, així com la seva reacció, el comunisme.
      Per a l'enquadrament de la població es crea un partit únic. L'administració pren el comandament sense contrapoders. L'estat estén arreu el seu control. Es vol l’augment de la repressió política i social, l’ampliació d'acció de la policia, l’afecció dels funcionaris, mesures judicials retroactives d’ajusticiament i el control absolut de la premsa.
     L'ordre natural imposa la primacia de la societat sobre l’individu. L'individualisme comporta l'anarquia. Es nega la idea de la igualtat 'natural' dels homes. Es pretén una societat governada per les elits socials i professionals.
     Es condemna el liberalisme cultural i es fomenta una 'revolució cultural'. S’endega una croada moralitzadora en una societat on hi ha uns clars rols masculins i femenins. Es persegueix i es castiga, sovint hipòcritament, l'adulteri, el divorci, l’avortament i la homosexualitat. La protecció de la família, entesa tradicionalment, és una prioritat.
     L’extrema dreta preconitza l'exclusió i el rebuig al ‘model d'assimilació democràtic'. Un dels aspectes notoris és la persecució de l’estranger. Dominada per un sentiment de crisi política i moral, les impotències interiors alimenten les pors, els dubtes i els ressentiments. Existeix una xenofòbia extrema i violenta que denuncia una invasió. I una altra de menys conscient, feta de clixés i perjudicis, desconfiança i ignorància.
     La propaganda antisemita dels anys trenta acusava als jueus de ser els propietaris de l'or i la riquesa, gestors de l'economia a l'ombra, un agent revolucionari destructor de l'estat, de l'ordre i la moralitat. Se’ls acusava de no ser patriotes, de ser inassimilables, de ser només regits per la seva solidaritat interna, causant de tots els desequilibris.
     Són els arguments que es traslladen ara a tots els estrangers i en general als diferents. S'acaba amb la tradició republicana i democràtica fundada en el principi d'igualtat, del refús de la distinció en nom de la raça, color, religió o condició.
     Els períodes de crisi comporten pors i inseguretats, i solucions fàcils però falses. Cal que analitzem correctament i amb profunditat les causes de la crisi occidental i dels problemes actuals del món. Només llavors trobarem respostes certes i solucions justes.

1 d’ag. 2013

Quatre homes i una reina
     Quatre herois de guerra i caps militars rivals, Espartero, Prim, Narváez i O’Donnell, protagonitzaren el regnat d’Isabel II (1833-1868). Les seves disputes i la lleugeresa de la conducta de la monarca acabarien desprestigiant la seva pròpia figura i dinastia.
      El general Espartero, progressista, fou designat regent de 1841 a 1843 arran d’un pronunciament, forçant la dimissió de Maria Cristina de Borbó. Aleshores Isabel II, nascuda el 1830, encara era una nena. Impulsor del lliurecanvisme, la seva gestió fou contestada. Després de sufocar la insurrecció de Barcelona, bombardejant-la des de Montjuïc el 1842, fou derrocat per Narváez.
     Narváez, moderat i autoritari, patrocinà un govern que presidiria ell mateix el 1844. Excepte en breus períodes, es mantingué en el càrrec fins el 1851. L’any 1843 s’havia avançat la majoria d’edat d’Isabel II, encara que només tingués tretze anys. Dominada per una camarilla religiosa i conservadora, aviat la reina retornaria a l’Església moltes de les prerrogatives que ja havia perdut.
     Aquell 1843 el general Prim, que era diputat liberal, s’havia insurreccionat a Reus contra Espartero i havia contribuït decisivament a la seva caiguda. Fou nomenat governador militar de Barcelona i aconseguia dominar la situació revolucionària de la capital catalana, bombardejant-la de nou. O’Donnell, que havia conspirat amb Narváez contra Espartero, havia estat allunyat del poder i enviat a Cuba.  
    La Vicalvarada és el nom amb el qual es coneix l’alçament O’Donnell el 1854 a Vicálvaro (Madrid). Llavors s’inicià el Bienni Progresssita, període liberal de 1854 a 1856. Espartero, exiliat a Londres, retornà i assumí la presidència del govern. Impulsà diverses reformes, com la Constitució de 1856 o la desamortització de Madoz, però no pogué controlar la inestabilitat social i econòmica. El juliol de 1855 es produeix una vaga general a Catalunya i greus incidents l’any següent.
     El mateix O’Donnell, que havia creat la Unión Liberal i havia estat ministre de la guerra, el 1856 derrocà a Espartero, que es retirà definitivament a Logronyo. Però aconseguí el poder poc temps, atès que Narváez prenia el govern de 1856 a 1857. O’Donnell el recuperà de 1858 a 1863, Narváez de 1864 a 1865, O’Donnell de 1865 a 1866 i llavors de nou Narváez.
     El general Prim, afiliat al partit progressista el 1862, i després de protagonitzar diverses campanyes militars, trencà amb el general Narváez i impulsà diversos pronunciaments el 1865 i 1866. Exiliat, fou un dels impulsors de la revolució de 1868, defensant un nou règim monàrquic constitucional en la figura d’Amadeu de Savoia. Però morí víctima d’un atemptat abans de l’arribada del nou rei. 
    La revolta de 1868, obrera i federal a Catalunya, comportà l’exili de la reina i la I República. I llavors el règim de la Restauració, que recolzat per la burgesia catalana entronitzà el fill d’Isabel II, Alfons XII. Fou desembarcat a Barcelona el 1875. Tot i viure encara més de trenta-cinc anys i sobreviure al seu fill, que va morir només deu anys després, la reina no va poder tornar mai més. Moria a París l’any 1904.

1 de jul. 2013

El mite del creixement
     Usem conceptes que ens creiem sense qüestionar-los, com els de llibertat, democràcia o creixement econòmic. Des de fa dos segles participem d'una visió molt interessada d’aquesta idea, en base a un concepte sagrat de ‘progrés’ vàlid per a tot el món i tots els temps. Un model de creixement únic que és el que imposa el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i les democràcies neoliberals.   
     Ara resulta que aquests filòsofs han de fer compatible, si és que això és possible, el seu concepte de creixement amb el de l’austeritat, per evitar un col·lapse que ja s’ha produït. Qui n’està pagant de nou les conseqüències, sense ser-ne responsables?.
     La distancia entre rics i pobres és cada cop major i això afecta negativament el poder adquisitiu, la capacitat de consum i la sostenibilitat dels mercats. I les crisis cícliques del capitalisme es reprodueixen amb més intensitat per la manca de redistribució i de regulació efectives.
      S'han de tenir en compte les decisions dels individus i el seu grau de sensibilitat econòmica. Tot això desapareix quan es redueix el concepte de creixement econòmic a una xifra. Quins són els factors que fan de veritat distribuir la renda?. Com hi intervé la planificació política i la conflictivitat social?. D’altra banda, com mesurar el grau de sofriment humà i les conseqüències socials d’aquest sistema?.
     Necessiten alternatives per veure de prop les diferències socials. Cal recuperar el concepte de mode de producció però en la seva forma originària, aquella que observa com els homes es dominen i es condicionen els uns als altres. I dibuixar un concepte de benestar molt més ampli i autèntic, que tingui en compte factors socials i culturals. Es tracta de repensar-lo per a que veritablement ens realitzi com a éssers humans.
    Centrar-nos només en els estats i les seves macromagnituds, i en les empreses de qualificació, no ens explica res dels grups socials que protagonitzen els processos històrics, la realitat de la seves condicions de vida, sistemes de valors i comportaments.   
     Tornarem en aquesta ocasió a repetir els errors del passat, amb tots els seus morts i sofriments?. Ens creurem de nou uns mots que ens condueixen sempre a la mentida, la injustícia i la tragèdia?.

1 de juny 2013

El retard econòmic espanyol
      A Catalunya aviat hi hagué indústria. I des de fa centúries un sistema manufacturer i un comerç dinàmics. La situació actual, dominada pel debat independentista, fa pensar en la situació de l’estat espanyol un segle enrere: la pèrdua de les colònies i de categoria, el pas d'imperi a nació. Una nació que també esdevé fallida, almenys al Principat. I no pas per què el catalanisme no s’hi hagi intentat acomodar.
     Una centúria enrere es vivia la síndrome d'haver tocat fons i de la necessitat d’una profunda regeneració. Avui aquesta necessitat és convergir amb la Unió Europea i les seves condicions, superar la crisi, reduir l’atur, regenerar el sistema polític i un canvi del sistema productiu i d’unes pràctiques econòmiques especulatives. El fets impliquen una mateixa situació de retard i de pessimisme.
     Els camins seguits històricament no han donat solucions per a l'economia espanyola. El model liberal que s'inicià durant el Bienni Progressista (1854-1856) era d'una economia exportadora de matèries primeres. Això s’acabà amb la crisi agrària de la dècada dels vuitanta del segle XIX. La competència no es podia suportar i s'acabaren les simpaties pel lliurecanvisme.
     En les dues darreres dècades del XIX els terratinents s'alien a una banca autòctona incipient i a uns industrials catalans i bascs fins aleshores marginats. Recordem que la Restauració s’inicià el 1875 amb el desembarcament d’Alfons XII a Barcelona i el suport de la burgesia catalana al nou règim monàrquic. Fou el primer gran intent del catalanisme de remodelar l’estat. I certament comença un període d’estabilitat política i econòmica després de dècades molt convulses.
     Aquests industrials sempre havien demanat la protecció. Els terratinents i industrials coincideixen en intentar bloquejar l'amenaça exterior. I aquesta nova política serà decisiva per crear un capitalisme de signe genuïnament espanyol i la conformació d’un mercat intern, a l’igual que fan avui les potències emergents.
     Alguns consideren que aquest nacionalisme econòmic intensificà l'endarreriment. Les causes en serien la pèrdua de les colònies, els aranzels desindustrialitzadors i l'aïllament del sistema monetari espanyol vers el patró or, l’any 1883. Es tractava de la declaració de la no conversió en or de la pesseta, que deixà de tenir una paritat fixa.
     Existeixen guerres de xifres i d’estimacions, en això tampoc no hi ha consens. És cert que la pèrdua de Cuba fou un factor negatiu, però no es pot considerar que la flotació de la moneda fou una de les causes de la divergència, ja que ajudà a disminuir el dèficit crònic d'hisenda. Avui, per exemple, és un dels instruments que en manca.
      En relació els aranzels proteccionistes, hi ha un fort debat sobre si són o no causa de divergència, a l’igual que els tipus de polítiques econòmiques i la inexistència de bons recursos físics. Tanmateix, això no fou un obstacle per al desenvolupament industrial d’altres nacions.
    En tot cas, ni els períodes de proteccionisme ni els de lliurecanvisme han estat útils per a que Espanya convergeixi, a diferència de Catalunya. Cal un anàlisi profund de les causes del retard històric espanyol, també socials i culturals. De les maneres de ser, de fer, de pensar i de treballar.
     Atesa la viabilitat econòmica de la Catalunya independent, cal considerar els problemes econòmics espanyols sense els fons europeus i l’aportació catalana. És temps de que Espanya endegui d’una vegada les reformes econòmiques i socials necessàries per no haver de menester ja més colònies per a sostenir-se i convergir.

1 de maig 2013

El llenguatge de la modernitat
     La nació comporta, a més d'una construcció política, una mutació ideològica i cultural claus per a la victòria de la modernitat política. A principis del segle XIX es produeix la superació del llindar d’una cultura predominantment oral a una societat on s'estén en determinats sectors la cultura escrita, i amb ella l'alfabetització, la impremta, la premsa i la manipulació ideològica. Fou característic de totes les revolucions.
     Es tracta de la impressió nombrosa i variada de fulletons, cartells, anuaris, periòdics d’informació general i publicacions de tot tipus de matèries, com científiques, militars o religioses. El grau d’analfabetisme és elevat però és perceptible la inquietud social per la notícia i la proclama. De molts periòdics no se’n conserven exemplars, només es té constància de la seva existència o en queden alguns números solts en els arxius. Aquest és el cas de 'El Centinela de los Pirineos Orientales', un periòdic constitucional, liberal exaltat, que s’havia editat a Girona durant la revolució de 1820.
     És una premsa que representa l’adquisició d’una consciència de drets i aspiracions de les masses urbanes. És alhora la caixa de ressonància i la guia d’aquestes masses, les formen i les informen. L’objectiu era difondre les idees liberals i el significat de la Constitució de 1812 a capes més àmplies de la població.
     També existeix un altre tipus de premsa liberal més moderada, contrària a l’alteració de l’ordre, i després, al seu extrem, la premsa absolutista i anticonstitucional, igual de radical que els periòdics exaltats. En el nostre cas estava representat pel Diario de Gerona.
     El llenguatge revolucionari esdevé una invenció política de primer ordre. Una novetat que s’usarà d’instrument pel canvi polític i social. L’elit intel·lectual serà la primera d’utilitzar-lo per mobilitzar una societat l'univers mental de la qual és d’Antic Règim. Aquesta modernitat serà necessària per la construcció de l'estat nacional i l’opinió pública.
     Els valors difosos no són altres que la necessitat de convocar una representació nacional que reconstrueixi el poder després de la fallida de l’absolutisme, tasca que correspon a la nació, la qui constitueix la veritable sobirania. Els redactors dels periòdics es consideren els creadors i guies de l'opinió, estratègia que imposen conscients de la distància que separa les seves idees de la majoria de la població.
     Així, el mot ‘pàtria’ passa de significar el simple lloc de naixement a una comunitat humana gestionada per ella mateixa. Els mots ‘independència’ i ‘llibertat’, emprats anteriorment per defensar-se de l'invasor, passen ara al registre de la política interna per reivindicar la llibertat de la nació. Els mots ‘poble’ i ‘nació’ seran objecte d'un esforç particular, passant de definir a una població amb tota la seva heterogeneïtat a designar una població unitària.
     Mots tabú com ‘revolució política’ o ‘drets de l'home’ són usats indiscriminadament. La premsa utilitzarà també la història com un instrument pedagògic al servei de la formació nacional, i s'esforça en construir una nova visió del passat on figuren en primer pla els nous actors: el poble i la nació. La veritable pàtria apareix com una unió de voluntats a la qual tothom hi està subordinat de forma igualitària. El nacionalisme s’erigeix com una font de virtuts cíviques.
      És ben sabut que si quelcom comportà la llibertat de premsa, reunió i opinió, fou l’eclosió d‘espais de sociabilitat. D’aquí la proliferació en moltes ciutats de les Tertúlies Patriòtiques. A la capital gironina s’havia instal·lat en el Teatre, el gener de 1822. També existien a Figueres i Olot. Es tractava de clubs oberts a la discussió pública de l’actualitat política. Els cafès, els seus precedents, des del segle XVIII havien afavorit la reunió dels homes i el debat polític, i durant tot el segle XIX seran escenaris de comunicació i activitats diverses.
     Paral·lelament neixen les Societats Econòmiques, per fomentar el progrés econòmic en tots els àmbits, i s’estenen les societats secretes, principalment la Maçoneria, per treballar sigil·losament per un objectiu comú: l’èxit del procés revolucionari i les aspiracions de determinats grups socials.
      La Constitució de 1812 és assumida per diversos sectors però amb interpretacions diferents. Si no hagués estat per la mobilització popular, els liberals no haurien aconseguit d’una forma ràpida i efectiva els centres de poder. Els liberals compten amb la voluntat revolucionària d’amplis sectors i la utilitzen.
       La clau és que el liberalisme, per la seva visió utòpica d’una societat sense privilegis, fa concebre unes il·lusions que van més enllà de les dels grups burgesos. Els camperols es revolten per velles aspiracions relacionades amb la propietat de la terra i el treball, i amb l’abolició del règim senyorial, i els petits artesans de les ciutats desitgen deslliurar-se del control gremial. Però la revolució que triomfarà en aquest estat nacional espanyol fallit serà la mínima i necessària per a garantir l’ordre i la propietat.

1 d’abr. 2013

Crònica d’un riu exhaust
     El Ter ja no és el Ter des de fa molts anys, això ja ho sabem. És possible que mai més el veiem gros i senyor, majestàtic. Els pantans, construïts per regular el curs del riu i produir electricitat, en són els culpables. Uns anys abans, tanmateix, baixava brut i les seves ribes eren veritables abocadors.
     Per sort, la consciència social i política ha canviat en aquest sentit. Si no es produeixen abocaments il·legals, actuals delictes ecològics, el problema no és tant la brutícia. Avui el problema més greu rau en la manca d’aigua i el manteniment del cabal ecològic, fet regulat per una llei que s’ha incomplert repetidament. És una de les moltes perles del nostre estat de dret i de la nostra democràcia.  
    El fet desemboca en un debat relatiu a l’accés i l’ús dels recursos hídrics disponibles, qüestió delicada de gestionar. Les indústries necessiten aigua i l’ocupació en depèn. Els regants que utilitzen sistemes tradicionals de rec, com els d’inundació, encara en necessiten més. L’àrea metropolitana de Barcelona buida els pantans, per l’ús domèstic excessiu i la manca d’interès pel territori.
     Altres rius són menys explotats però els transvasaments es demostren contraproduents. Les dessaladores, tècnicament complexes, encareixen l’aigua. No són un bon negoci i ara resulta que no les podem mantenir. D’altra banda, de qui és la responsabilitat de que milers i milers de litres d’aigua es perdin per les canonades?. On van els fabulosos beneficis de les empreses de distribució?.
     La disminució del cabal del riu limita la possibilitat de vida i reproducció de la fauna i flora que hi viu, i resulta un atemptat ecològic i paisatgístic. El Ter és tant o més seu que nostre. Persones i associacions s’impliquen en la defensa del riu, l’estudien i el reivindiquen arreu de la seva conca, però la seva voluntat no s’acompanya d’una justa correspondència política i social.
     La nova cultura de l’aigua no s’ha de limitar a propaganda o filosofia. Cal una acció concertada de tots els sectors implicats i del conjunt de la societat. Depèn de tots nosaltres però també de l’acció política. El temps s’esgota i l’aigua també. El Ter agonitza i cal actuar amb rapidesa i diligència. No es tracta només d’alçar els ulls al cel i esperar que plogui. El riu és un patrimoni natural, ambiental, històric, humà. Defineix la nostra essència i l’estem deixant desaparèixer.

1 de març 2013

Les dues Revolucions   
     En paraules de Eric J. Hobsbawm, el món es va transformar entre 1789 i 1848 degut a una doble revolució, la revolució francesa, política, i la revolució industrial britànica. No és la història del món ni d’Europa, però aquests fets tenen efectes en totes les societats humanes.
     Aquest període comportà la transformació de la humanitat més gran des de que es va inventar l’agricultura, la metal·lúrgia, l’escriptura, la ciutat i l’estat. Però tot això no significà el triomf de la indústria com a tal, sinó de la indústria capitalista, i no de la llibertat i la igualtat en general, sinó la de la ‘societat liberal’. És evident que un canvi tan profund no es pot comprendre sense citar la història d’abans de 1789.
     Cal esmentar les dècades immediatament anteriors i que reflecteixen les crisis dels antics règims europeus, les monarquies absolutes. També la revolució nord-americana de 1776 com a precursora. I així ens hauríem de remuntar a la revolució anglesa del segle XVII, la reforma protestant i l’inici de la conquesta militar i explotació colonial del món pels europeus des de principis del segle XVI.
     Les forces socials i econòmiques i els instruments polítics i intel·lectuals del canvi s’estaven gestant de feia temps. Amb l’aparició d’un mercat mundial es desenvolupa la burgesia i un Estat dedicat a sostenir el benefici privat. I l’evolució d’una tecnologia, una ciència i una ideologia basades en una creença ferma en el ‘progrés’.
      La conseqüència més important per la història universal fou l’establiment del domini del globus per part d’uns quants règims occidentals. Davant els comerciants i fabricants, les màquines de vapor, els vaixells i els canons europeus, els vells imperis i civilitzacions del món sucumbeixen.
     Però aquesta doble revolució no deriva simplement en el triomf d’una societat liberal. L’expansió porta en el seu interior la contracció, la reacció, és a dir, la revolució de la revolució. Així el proletariat aconsegueix en alguns estats establir la seva dictadura. Durant un temps el comunisme significà una alternativa però el 1989, dos-cents anys després de la revolució francesa de 1789 i amb la caiguda del mur de Berlín, aquesta opció que havia sacsejat el món s’esfondra.
    És des d’aquesta òptica que cal analitzar les tensions que provoquen el brutal desenvolupament d’algunes societats, com la xinesa, o la crisi dels valors tradicionals de la cultura islàmica, arraconada d’aquest progrés. L’acceleració del desenvolupament tècnic i econòmic i la manca d’un sistema ideològic que sostingui aquest ritme de canvis, sumat als efectes socials del neoliberalisme i la crisi dels estats del benestar, fa que les societats occidentals es sentin amenaçades i mancades d’alternativa.
     El desconcert i la inseguretat fa que coexisteixin tot tipus d’ideologies, velles i noves, que pugnen per imposar-se. Un munt de discursos dispersos i moviments de tota mena que podrien compartir cartell en qualsevol manifestació. Una humanitat que lluita a cegues per un futur que es presenta com un repte transcendental i que esperem que no esdevingui tràgic com tantes vegades ha succeït.  


1 de febr. 2013

El perquè de la Història
     Òbviament totes les ciències són interessants. Però cada savi no en troba més que una l’exercici del qual el complau. Abans que el desig de conèixer, el simple gust. Abans que l’obra científica totalment conscient dels seus fins, l’instin que hi mena. Infringiríem una mutilació a la humanitat si li neguéssim el dret de cercar l’apaivagament dels seus desitjos intel·lectuals.
       La història té els seus propis gaudis estètics, que no s’assemblen als de cap altra disciplina. I això és perquè l’espectacle de les activitats humanes està fet, més que cap altre, per seduir la imaginació dels homes. Però si no fos més que un agradable passatemps, en mereixeria la pena el seu estudi?.
      La civilització occidental hi està interessada, ja que, a diferència d’altres cultures, sempre ha comptat molt amb la seva memòria. Els grecs i els llatins eren pobles historiogràfics. I el cristianisme és una religió d’historiadors, a diferència d’altres sistemes religiosos, que han basat les seves creences i ritus en una mitologia exterior al temps humà.
     El nostre art o la nostra literatura estan farcits de passat, i els nostres polítics no deixen de donar-ne lliçons, reals o imaginàries. L’experiència no només ens ha ensenyat que és impossible de decidir per avançat si les especulacions aparentment més desinteressades no es revelaran algun dia sorprenentment generoses a la pràctica.
     Però la història no tindrà el dret a reivindicar el seu lloc entre els coneixements veritablement dignes d’esforç sinó en la mesura que, en lloc d’una simple enumeració, sense lligams i sense límits, ens prometi una explicació intel·ligible. La història no és només la ciència del passat. La idea del passat com a objecte de la ciència és absurd. Com podrien ser objecte d’un coneixement racional aquells fenòmens que no tenen altra característica en comú que el fet de no ser contemporanis a nosaltres?.
      L’objecte de la història és per natura l’home. Darrera els trets sensibles del paisatge, de les eines o de les màquines, darrera els escrits i de les institucions establertes, existeixen els homes. Qui no ho aconsegueixi, en el millor dels casos, no serà altra cosa que un manobre de l’erudició. Però la història no és només la ciència dels homes, sinó la ciència dels homes dels homes en el temps.
     L'historiador pertany a la seva època i hi està vinculat per les condicions de l'existència humana. Els mots que usa tenen unes connotacions de les quals no es pot distanciar. L'historiador no pertany a l'ahir, sinó a l'avui. En els seus dos sentits -la investigació que porta a terme l'historiador i els fets del passat que estudia-, la història és un procés social en el qual els individus participen en qualitat d'ésser socials.
     El procés recíproc d'interacció entre l'historiador i els fets, el diàleg entre el passat i el present, no és un diàleg entre individus abstractes i aïllats, sinó entre la societat d'avui i la d'ahir. La història és allò que una època troba digne d’una altra.
      Al ser no tan sols una ciència del passat, sinó una ciència de l'home, la història és història social o no és res. Encara que la investigació es practiqui habitualment en camps sectorials i acotats, no hi ha història política, ni econòmica, ni cultural, sinó simplement història, ja que la seva missió és construir una imatge global.    
     Fer que l'home comprengui la societat del passat i incrementar el seu domini de la del present, aquesta és la tasca de l’historiador. La seva funció no és estimar el passat ni emancipar-se'n, sinó comprendre’l per a la interpretació del present. Per a no repetir els mateixos errors i explorar les vies descartades.  
     Tebes, la de les Set Portes, qui la construí?. Als llibres figuren els noms dels reis. Arrossegaren els reis els grans blocs de pedra?. I Babilònia, tants cops enderrocada, qui la tornà a edificar altres tants cops?. En quines cases de la Lima daurada vivien els obrers que la construïren?. La nit en què fou acabada la Gran Muralla, on anaren els paletes?. La magna Roma és plena d'arcs de triomf. Qui els erigí?. Sobre qui triomfaren els Cèsars?. Bizanci, tan cantada, tenia només palaus per als seus habitants?. El jove Alexandre conquerí l'Índia tot sol?. Cèsar va vèncer als gals. No anava amb ell ni tan sols un cuiner?. Felip II plorà quan la seva flota s'enfonsà. Ningú més va plorar?. Frederic II guanyà la guerra dels trenta anys. Qui més la guanyà?. Una victòria a cada pàgina. Qui cuinava els banquets de la victòria?. Un gran home cada deu anys. Qui pagava les despeses?. Una pregunta per a cada història.
(Marc Bloch, E.H.Carr, Josep Fontana, Bertolt Brecht)

1 de gen. 2013

Quan t’agrada pensar 
      Potser ets un individu d’aquells que no en sap de no pensar. Pensar, pensar i pensar, sovint sense adonar-te’n, tot el temps del món. Els pensaments et van i venen des de les profunditats obscures de la ment i t’impulsen a seguir-los, sense consultar-te. I per molt que ens dolgui, ens hi recreem. La racionalitat, que hem desenvolupat com un poderós instrument d’adaptació, no ens ha fet tan sols una espècie d'èxit al planeta, sinó que ens ha diferenciat notablement de la resta d’éssers vius.
     L’acte de raonar esdevé un exercici d’automatisme fantàstic que descontrolat ens condueix al trastorn. El fet genera un conjunt de malalties complexes de tractar, com l’ansietat patològica, l’estrès, fòbies diverses i la depressió. I una societat víctima de la imatge, el neoliberalisme i la hipocresia no ens hi ajuda pas gaire. Cal anar en compte perquè els ansiolítics i els antidepressius poden crear addiccions. Ens salven de moment però no ens ensenyen a pensar d’una altra manera.
     Dominar el tigre. Aquesta és la expressió que usen els xinesos per definir l’hàbit del control mental. Intel·ligència emocional, en diem nosaltres. Les dues expressions fan referència a la possibilitat que tenim de domesticar el cervell, fet que no se’ns ensenya. Hi ha persones que tenen la capacitat innata d’abstreure’s dels pensaments negatius. Altres, en canvi, disposant de mitjans adequats, poden endegar un procés d’entrenament mental.
     La resposta als atacs d’angoixa, fòbies o atacs de pànic, és recrear la situació per a fer-hi front, observant els mecanismes que ens els produeixen tot ignorant les conseqüències físiques que creiem percebre. Treballar la cognició és detectar i destruir els pensaments automàtics i cercar la realitat de les situacions que ens alteren: identificar i no sucumbir a uns símptomes enganyosos. Cal evitar la pressió ambiental imaginària, la creença perpètua d’avaluació, la introspecció. Així arribarà el moment en el qual aturarem a temps el mal i enredarem al monstre.
     Els grecs deien que només calia per a un bon estat personal una dieta equilibrada, exercici físic moderat i una actitud mental positiva. I això és el més complicat. La ment és obsessiva. És bo diversificar els objectius personals i preveure el fracàs perquè, tard o d’hora, tot pot tenir sentit. És perdent que s’aprèn a guanyar. L’experiència no s’ensenya, s’ha de viure. Això no ho poden fer els psicòlegs: ens poden donar mecanismes per superar la por però no poden ser nosaltres.
     Igualment cal evitar l’accés de responsabilitat sense motiu, treballar la relació social i aprendre a estar tristos. Els amics no es pensen, es fan i prou, i no surten per generació espontània, sinó a partir d’activitats que realitzem perquè ens ve de gust el realitzar-les. Quan hom resta tancat, el món s’empetiteix. El defora esdevé un gegant per a nosaltres. Quan un s’empassa les decepcions en lloc de compartir-les es maltracta a si mateix. I això pesa i oprimeix: que el silenci no guanyi.
     El passat és un cercle tancat i malèfic. No cal idealitzar-lo perquè ens atrapa. I sobretot és necessari no dramatitzar. D’altra banda, és només quan es coneixen els defectes i virtuts dels altres que s’estima o no. També són un cercle viciós els hàbits obsessius recurrents, ens creixen dins nosaltres. Cal ser-ne conscients i fer-ne cas omís. Si mal interpretem els pensaments dels altres quan ens observen, en el sentit d’examinar-nos, ens ferim inútilment. Són edificacions mentals perilloses.
     És imprescindible per la nostra salut mental l’exercici d’activitats complaents sense esperar contrapartides, per insignificants que siguin, fugint de la rutina, les imatges de sempre i l’activitat laboral absorbent, tot i que per a molts és la seva medicina i la seva forma d’estabilitat. La qüestió és tenir la ment distreta, que si no fa de les seves.
     I els maleïts filtres vitals. Hom pot quedar pres d’una mala experiència i fer-ne un filtre vital que ens definirà i condicionarà la manera de pensar i sentir per sempre. Vivim en una societat individualista on guanya el qui millor s’adapta i no cal esperar massa de res ni de ningú. Però l’amistat i l’amor són la clau de la felicitat. És així de fàcil i de difícil.