1 de gen. 2013

Quan t’agrada pensar 
      Potser ets un individu d’aquells que no en sap de no pensar. Pensar, pensar i pensar, sovint sense adonar-te’n, tot el temps del món. Els pensaments et van i venen des de les profunditats obscures de la ment i t’impulsen a seguir-los, sense consultar-te. I per molt que ens dolgui, ens hi recreem. La racionalitat, que hem desenvolupat com un poderós instrument d’adaptació, no ens ha fet tan sols una espècie d'èxit al planeta, sinó que ens ha diferenciat notablement de la resta d’éssers vius.
     L’acte de raonar esdevé un exercici d’automatisme fantàstic que descontrolat ens condueix al trastorn. El fet genera un conjunt de malalties complexes de tractar, com l’ansietat patològica, l’estrès, fòbies diverses i la depressió. I una societat víctima de la imatge, el neoliberalisme i la hipocresia no ens hi ajuda pas gaire. Cal anar en compte perquè els ansiolítics i els antidepressius poden crear addiccions. Ens salven de moment però no ens ensenyen a pensar d’una altra manera.
     Dominar el tigre. Aquesta és la expressió que usen els xinesos per definir l’hàbit del control mental. Intel·ligència emocional, en diem nosaltres. Les dues expressions fan referència a la possibilitat que tenim de domesticar el cervell, fet que no se’ns ensenya. Hi ha persones que tenen la capacitat innata d’abstreure’s dels pensaments negatius. Altres, en canvi, disposant de mitjans adequats, poden endegar un procés d’entrenament mental.
     La resposta als atacs d’angoixa, fòbies o atacs de pànic, és recrear la situació per a fer-hi front, observant els mecanismes que ens els produeixen tot ignorant les conseqüències físiques que creiem percebre. Treballar la cognició és detectar i destruir els pensaments automàtics i cercar la realitat de les situacions que ens alteren: identificar i no sucumbir a uns símptomes enganyosos. Cal evitar la pressió ambiental imaginària, la creença perpètua d’avaluació, la introspecció. Així arribarà el moment en el qual aturarem a temps el mal i enredarem al monstre.
     Els grecs deien que només calia per a un bon estat personal una dieta equilibrada, exercici físic moderat i una actitud mental positiva. I això és el més complicat. La ment és obsessiva. És bo diversificar els objectius personals i preveure el fracàs perquè, tard o d’hora, tot pot tenir sentit. És perdent que s’aprèn a guanyar. L’experiència no s’ensenya, s’ha de viure. Això no ho poden fer els psicòlegs: ens poden donar mecanismes per superar la por però no poden ser nosaltres.
     Igualment cal evitar l’accés de responsabilitat sense motiu, treballar la relació social i aprendre a estar tristos. Els amics no es pensen, es fan i prou, i no surten per generació espontània, sinó a partir d’activitats que realitzem perquè ens ve de gust el realitzar-les. Quan hom resta tancat, el món s’empetiteix. El defora esdevé un gegant per a nosaltres. Quan un s’empassa les decepcions en lloc de compartir-les es maltracta a si mateix. I això pesa i oprimeix: que el silenci no guanyi.
     El passat és un cercle tancat i malèfic. No cal idealitzar-lo perquè ens atrapa. I sobretot és necessari no dramatitzar. D’altra banda, és només quan es coneixen els defectes i virtuts dels altres que s’estima o no. També són un cercle viciós els hàbits obsessius recurrents, ens creixen dins nosaltres. Cal ser-ne conscients i fer-ne cas omís. Si mal interpretem els pensaments dels altres quan ens observen, en el sentit d’examinar-nos, ens ferim inútilment. Són edificacions mentals perilloses.
     És imprescindible per la nostra salut mental l’exercici d’activitats complaents sense esperar contrapartides, per insignificants que siguin, fugint de la rutina, les imatges de sempre i l’activitat laboral absorbent, tot i que per a molts és la seva medicina i la seva forma d’estabilitat. La qüestió és tenir la ment distreta, que si no fa de les seves.
     I els maleïts filtres vitals. Hom pot quedar pres d’una mala experiència i fer-ne un filtre vital que ens definirà i condicionarà la manera de pensar i sentir per sempre. Vivim en una societat individualista on guanya el qui millor s’adapta i no cal esperar massa de res ni de ningú. Però l’amistat i l’amor són la clau de la felicitat. És així de fàcil i de difícil.