1 de febr. 2013

El perquè de la Història
     Òbviament totes les ciències són interessants. Però cada savi no en troba més que una l’exercici del qual el complau. Abans que el desig de conèixer, el simple gust. Abans que l’obra científica totalment conscient dels seus fins, l’instin que hi mena. Infringiríem una mutilació a la humanitat si li neguéssim el dret de cercar l’apaivagament dels seus desitjos intel·lectuals.
       La història té els seus propis gaudis estètics, que no s’assemblen als de cap altra disciplina. I això és perquè l’espectacle de les activitats humanes està fet, més que cap altre, per seduir la imaginació dels homes. Però si no fos més que un agradable passatemps, en mereixeria la pena el seu estudi?.
      La civilització occidental hi està interessada, ja que, a diferència d’altres cultures, sempre ha comptat molt amb la seva memòria. Els grecs i els llatins eren pobles historiogràfics. I el cristianisme és una religió d’historiadors, a diferència d’altres sistemes religiosos, que han basat les seves creences i ritus en una mitologia exterior al temps humà.
     El nostre art o la nostra literatura estan farcits de passat, i els nostres polítics no deixen de donar-ne lliçons, reals o imaginàries. L’experiència no només ens ha ensenyat que és impossible de decidir per avançat si les especulacions aparentment més desinteressades no es revelaran algun dia sorprenentment generoses a la pràctica.
     Però la història no tindrà el dret a reivindicar el seu lloc entre els coneixements veritablement dignes d’esforç sinó en la mesura que, en lloc d’una simple enumeració, sense lligams i sense límits, ens prometi una explicació intel·ligible. La història no és només la ciència del passat. La idea del passat com a objecte de la ciència és absurd. Com podrien ser objecte d’un coneixement racional aquells fenòmens que no tenen altra característica en comú que el fet de no ser contemporanis a nosaltres?.
      L’objecte de la història és per natura l’home. Darrera els trets sensibles del paisatge, de les eines o de les màquines, darrera els escrits i de les institucions establertes, existeixen els homes. Qui no ho aconsegueixi, en el millor dels casos, no serà altra cosa que un manobre de l’erudició. Però la història no és només la ciència dels homes, sinó la ciència dels homes dels homes en el temps.
     L'historiador pertany a la seva època i hi està vinculat per les condicions de l'existència humana. Els mots que usa tenen unes connotacions de les quals no es pot distanciar. L'historiador no pertany a l'ahir, sinó a l'avui. En els seus dos sentits -la investigació que porta a terme l'historiador i els fets del passat que estudia-, la història és un procés social en el qual els individus participen en qualitat d'ésser socials.
     El procés recíproc d'interacció entre l'historiador i els fets, el diàleg entre el passat i el present, no és un diàleg entre individus abstractes i aïllats, sinó entre la societat d'avui i la d'ahir. La història és allò que una època troba digne d’una altra.
      Al ser no tan sols una ciència del passat, sinó una ciència de l'home, la història és història social o no és res. Encara que la investigació es practiqui habitualment en camps sectorials i acotats, no hi ha història política, ni econòmica, ni cultural, sinó simplement història, ja que la seva missió és construir una imatge global.    
     Fer que l'home comprengui la societat del passat i incrementar el seu domini de la del present, aquesta és la tasca de l’historiador. La seva funció no és estimar el passat ni emancipar-se'n, sinó comprendre’l per a la interpretació del present. Per a no repetir els mateixos errors i explorar les vies descartades.  
     Tebes, la de les Set Portes, qui la construí?. Als llibres figuren els noms dels reis. Arrossegaren els reis els grans blocs de pedra?. I Babilònia, tants cops enderrocada, qui la tornà a edificar altres tants cops?. En quines cases de la Lima daurada vivien els obrers que la construïren?. La nit en què fou acabada la Gran Muralla, on anaren els paletes?. La magna Roma és plena d'arcs de triomf. Qui els erigí?. Sobre qui triomfaren els Cèsars?. Bizanci, tan cantada, tenia només palaus per als seus habitants?. El jove Alexandre conquerí l'Índia tot sol?. Cèsar va vèncer als gals. No anava amb ell ni tan sols un cuiner?. Felip II plorà quan la seva flota s'enfonsà. Ningú més va plorar?. Frederic II guanyà la guerra dels trenta anys. Qui més la guanyà?. Una victòria a cada pàgina. Qui cuinava els banquets de la victòria?. Un gran home cada deu anys. Qui pagava les despeses?. Una pregunta per a cada història.
(Marc Bloch, E.H.Carr, Josep Fontana, Bertolt Brecht)