Crònica d’un riu exhaust
El Ter ja no és el Ter des de fa molts anys, això ja ho sabem. És possible que mai més el veiem gros i senyor, majestàtic. Els pantans, construïts per regular el curs del riu i produir electricitat, en són els culpables. Uns anys abans, tanmateix, baixava brut i les seves ribes eren veritables abocadors.
Per sort, la consciència social i política ha canviat en aquest sentit. Si no es produeixen abocaments il·legals, actuals delictes ecològics, el problema no és tant la brutícia. Avui el problema més greu rau en la manca d’aigua i el manteniment del cabal ecològic, fet regulat per una llei que s’ha incomplert repetidament. És una de les moltes perles del nostre estat de dret i de la nostra democràcia.
El fet desemboca en un debat relatiu a l’accés i l’ús dels recursos hídrics disponibles, qüestió delicada de gestionar. Les indústries necessiten aigua i l’ocupació en depèn. Els regants que utilitzen sistemes tradicionals de rec, com els d’inundació, encara en necessiten més. L’àrea metropolitana de Barcelona buida els pantans, per l’ús domèstic excessiu i la manca d’interès pel territori.
Altres rius són menys explotats però els transvasaments es demostren contraproduents. Les dessaladores, tècnicament complexes, encareixen l’aigua. No són un bon negoci i ara resulta que no les podem mantenir. D’altra banda, de qui és la responsabilitat de que milers i milers de litres d’aigua es perdin per les canonades?. On van els fabulosos beneficis de les empreses de distribució?.
La disminució del cabal del riu limita la possibilitat de vida i reproducció de la fauna i flora que hi viu, i resulta un atemptat ecològic i paisatgístic. El Ter és tant o més seu que nostre. Persones i associacions s’impliquen en la defensa del riu, l’estudien i el reivindiquen arreu de la seva conca, però la seva voluntat no s’acompanya d’una justa correspondència política i social.
La nova cultura de l’aigua no s’ha de limitar a propaganda o filosofia. Cal una acció concertada de tots els sectors implicats i del conjunt de la societat. Depèn de tots nosaltres però també de l’acció política. El temps s’esgota i l’aigua també. El Ter agonitza i cal actuar amb rapidesa i diligència. No es tracta només d’alçar els ulls al cel i esperar que plogui. El riu és un patrimoni natural, ambiental, històric, humà. Defineix la nostra essència i l’estem deixant desaparèixer.