El retard
econòmic espanyol
A Catalunya aviat hi hagué indústria. I des de fa centúries un sistema
manufacturer i un comerç dinàmics. La situació actual, dominada pel debat
independentista, fa pensar en la situació de l’estat espanyol un segle enrere:
la pèrdua de les colònies i de categoria, el pas d'imperi a nació. Una nació
que també esdevé fallida, almenys al Principat. I no pas per què el catalanisme
no s’hi hagi intentat acomodar.
Una centúria enrere es vivia la síndrome d'haver tocat fons i de la
necessitat d’una profunda regeneració. Avui aquesta necessitat és convergir amb
la Unió Europea i les seves condicions, superar la crisi, reduir l’atur,
regenerar el sistema polític i un canvi del sistema productiu i d’unes
pràctiques econòmiques especulatives. El fets impliquen una mateixa situació de
retard i de pessimisme.
Els camins seguits històricament no han donat solucions per a l'economia
espanyola. El model liberal que s'inicià durant el Bienni Progressista
(1854-1856) era d'una economia exportadora de matèries primeres. Això s’acabà
amb la crisi agrària de la dècada dels vuitanta del segle XIX. La competència
no es podia suportar i s'acabaren les simpaties pel lliurecanvisme.
En les dues darreres dècades del XIX els terratinents s'alien a una
banca autòctona incipient i a uns industrials catalans i bascs fins aleshores
marginats. Recordem que la Restauració s’inicià el 1875 amb el desembarcament
d’Alfons XII a Barcelona i el suport de la burgesia catalana al nou règim
monàrquic. Fou el primer gran intent del catalanisme de remodelar l’estat. I
certament comença un període d’estabilitat política i econòmica després de
dècades molt convulses.
Aquests industrials sempre havien demanat la protecció. Els terratinents
i industrials coincideixen en intentar bloquejar l'amenaça exterior. I aquesta
nova política serà decisiva per crear un capitalisme de signe genuïnament
espanyol i la conformació d’un mercat intern, a l’igual que fan avui les
potències emergents.
Alguns consideren que aquest nacionalisme econòmic intensificà
l'endarreriment. Les causes en serien la pèrdua de les colònies, els aranzels
desindustrialitzadors i l'aïllament del sistema monetari espanyol vers el patró
or, l’any 1883. Es tractava de la declaració de la no conversió en or de la
pesseta, que deixà de tenir una paritat fixa.
Existeixen guerres de xifres i d’estimacions, en això tampoc no hi ha
consens. És cert que la pèrdua de Cuba fou un factor negatiu, però no es pot
considerar que la flotació de la moneda fou una de les causes de la divergència,
ja que ajudà a disminuir el dèficit crònic d'hisenda. Avui, per exemple, és un
dels instruments que en manca.
En relació els aranzels proteccionistes, hi ha un fort debat sobre si
són o no causa de divergència, a l’igual que els tipus de polítiques
econòmiques i la inexistència de bons recursos físics. Tanmateix, això no fou
un obstacle per al desenvolupament industrial d’altres nacions.
En tot cas, ni els períodes de proteccionisme ni els de lliurecanvisme
han estat útils per a que Espanya convergeixi, a diferència de Catalunya. Cal
un anàlisi profund de les causes del retard històric espanyol, també socials i
culturals. De les maneres de ser, de fer, de pensar i de treballar.
Atesa la viabilitat econòmica de la Catalunya independent, cal
considerar els problemes econòmics espanyols sense els fons europeus i
l’aportació catalana. És temps de que Espanya endegui d’una vegada les reformes
econòmiques i socials necessàries per no haver de menester ja més colònies per
a sostenir-se i convergir.