Quatre homes i
una reina
Quatre
herois de guerra i caps militars rivals, Espartero, Prim, Narváez i O’Donnell,
protagonitzaren el regnat d’Isabel II (1833-1868). Les seves disputes i la lleugeresa
de la conducta de la monarca acabarien desprestigiant la seva pròpia figura i
dinastia.
El general Espartero, progressista, fou designat regent de 1841 a 1843
arran d’un pronunciament, forçant la dimissió de Maria Cristina de Borbó.
Aleshores Isabel II, nascuda el 1830, encara era una nena. Impulsor del
lliurecanvisme, la seva gestió fou contestada. Després de sufocar la
insurrecció de Barcelona, bombardejant-la des de Montjuïc el 1842, fou derrocat
per Narváez.
Narváez, moderat i autoritari, patrocinà un govern que presidiria ell
mateix el 1844. Excepte en breus períodes, es mantingué en el càrrec fins el
1851. L’any 1843 s’havia avançat la majoria d’edat d’Isabel II, encara que
només tingués tretze anys. Dominada per una camarilla religiosa i conservadora,
aviat la reina retornaria a l’Església moltes de les prerrogatives que ja havia
perdut.
Aquell 1843 el general Prim, que era diputat liberal, s’havia
insurreccionat a Reus contra Espartero i havia contribuït decisivament a la
seva caiguda. Fou nomenat governador militar de Barcelona i aconseguia dominar
la situació revolucionària de la capital catalana, bombardejant-la de nou.
O’Donnell, que havia conspirat amb Narváez contra Espartero, havia estat
allunyat del poder i enviat a Cuba.
La Vicalvarada és el nom amb el qual es coneix l’alçament O’Donnell el
1854 a Vicálvaro (Madrid). Llavors s’inicià el Bienni Progresssita, període
liberal de 1854 a 1856. Espartero, exiliat a Londres, retornà i assumí la
presidència del govern. Impulsà diverses
reformes, com la Constitució de 1856 o la desamortització de Madoz, però no
pogué controlar la inestabilitat social i econòmica. El juliol de 1855 es
produeix una vaga general a Catalunya i greus incidents l’any següent.
El mateix O’Donnell, que havia creat la Unión Liberal i havia estat
ministre de la guerra, el 1856 derrocà a Espartero, que es retirà
definitivament a Logronyo. Però aconseguí el poder poc temps, atès que Narváez
prenia el govern de 1856 a 1857. O’Donnell el recuperà de 1858 a 1863, Narváez
de 1864 a 1865, O’Donnell de 1865 a 1866 i llavors de nou Narváez.
El general Prim, afiliat al partit progressista el 1862, i després de
protagonitzar diverses campanyes militars, trencà amb el general Narváez i
impulsà diversos pronunciaments el 1865 i 1866. Exiliat, fou un dels impulsors
de la revolució de 1868, defensant un nou règim monàrquic constitucional en la
figura d’Amadeu de Savoia. Però morí víctima d’un atemptat abans de l’arribada
del nou rei.
La revolta de 1868, obrera i federal a Catalunya, comportà l’exili de la
reina i la I República. I llavors el règim de la Restauració, que recolzat per
la burgesia catalana entronitzà el fill d’Isabel II, Alfons XII. Fou
desembarcat a Barcelona el 1875. Tot i viure encara més de trenta-cinc anys i
sobreviure al seu fill, que va morir només deu anys després, la reina no va
poder tornar mai més. Moria a París l’any 1904.