Un missatge nadalenc original

     Durant vint anys hem viscut del deute, del crèdit i de fantasies. I de cop la realitat ens torna a posar a lloc. El benestar assolit esdevé un miratge. Ens adonem de la fragilitat de les bases amb les quals havíem edificat aquest somni. Ara resulta que no tenim prou diners per pagar les nòmines i garantir uns serveis socials, una educació i una sanitat dignes, a banda de pensions i prestacions. I que una bona part del pressupost s’ha de destinar a pagar els interessos.

     Com en una bola de neu, cada cop necessitem col·locar més deute per aconseguir la liquiditat necessària per fer funcionar l’estat i evitar que els bancs s’ensorrin amb tots els nostres estalvis. Però quan més endeutament contractem, més i més interessos hem de pagar any rere any, reduint cada vegada més la possibilitat de dedicar els impostos a les necessitats bàsiques dels ciutadans i no pas a la dels especuladors, que tenen tot el dret de recuperar les seves inversions.

     Responsabilitats?. En cap moment es plantegen. Qui i què ens ha conduit a aquest desastre?. No s’ha analitzat suficientment. Com sortir-ne?. Ningú ho sap. De moment anar tirant de deute per evitar el caos i ja es veurà. I d’entrada un retorn immediat a uns serveis socials precaris, pensions i prestacions mínimes, salaris baixos, feines inestables, els rics cada cop més rics, els pobres cada cop més pobres, la desaparició d’una classe mitjana incipient i d’un estat del benestar que tot just començàvem a tastar.

    Tornar enrere és duríssim. Aprendre a viure de nou en aquest marc serà dificilíssim d’assumir. Però ara el mercat és el món i mana el gran capital. I això ens empobreix a tots nivells. Com en èpoques passades, el sistema ho pot tot. Almenys fins que tornin a sorgir sistemes alternatius amb les trencadisses consegüents. Si el sistema capitalista no es regula s’autodestrueix, ja ha passat abans. Però el diner és molt curt de mires.

      Les festes de nadal són útils per a reivindicar el missatge de Jesús, que tampoc ha estat sempre el de l’església. I no pas per reivindicar el gran comerç. Humilitat, justícia social, comprensió, comunitat. Aprendre a viure amb senzillesa i a valorar més el poc que tenim. I creuar els dits per a que com a societat avancem cap a un món molt més possible. Però en el sistema econòmic imperant, la ideologia que l’embolcalla i el sistema polític que el sustenta, preparem-nos pel pitjor. Tard o d’hora serà inevitable el sorgiment d’un altre món, però pel camí es pot perdre i sofrir molt, com sempre. Sempre és útil recordar allò de qui oblida la seva història, està condemnat a repetir-la.

L’Espanya Industrial

      El municipi de Sants, bàsicament agrícola, tenia però tradició manufacturera. Aquest poble va experimentar durant el segle XIX una industrialització intensiva que juntament amb Gràcia, Sant Martí i Sant Andreu, el va portar a convertir-se en part integrant de la primera perifèria industrial de Barcelona. Pels volts de 1847 s’hi va instal·lar una gran fàbrica tèxtil, l’Espanya Industrial, que seria la més gran i moderna de Catalunya. 

     La necessitat d’utilitzar una altra energia que no fos la humana per moure les màquines portà a la implantació del vapor. La primera fàbrica que l’utilitzà l’any 1831 fou l’empresa Bonaplata, que a més de filats de cotó també produïa maquinària tèxtil. Precursora de la Maquinista, va ser incendiada en les revoltes de 1835.

     El vapor de l’Espanya Industrial fou constituïda a Madrid pels germans Muntadas, igualadins. El 1849 traslladaren la raó social a Barcelona on havien inaugurat una fàbrica a Sants, les instal·lacions de la qual foren les més modernes de l’època. La fàbrica es dedicava als filats i teixits de cotó i experimentà una constant innovació de maquinària. Símbol de la industrialització catalana, el 1860 donava feina a uns 1170 obrers i va esdevenir epicentre del moviment obrer.

     Arribà a ser la primera societat cotonera de l’Estat espanyol i les seves accions assoliren cotitzacions molt elevades a la Borsa de Barcelona. Superà la crisi de 1868, però la de 1880 feu patent la seva necessitat de reforma. El 1927 la família Muntades deixà la direcció de l’empresa, que fou col·lectivitzada durant la guerra civil (1936-1939). Encara va continuar la seva activitat fins el 1969, quan la fàbrica fou tancada.

     Posteriorment, l’any 1985, l’espai que ocupava esdevingué un parc públic a tocar l’estació de ferrocarrils de Sants.

La puresa de sang

    La Contrareforma foren un conjunt de noves regles ordenades per l’Església catòlica durant el segle XVI per oposar-se a la reforma protestant arrelada a Anglaterra, Escandinàvia, Països Baixos i parts d’Alemanya. El concili de Trento (1545-1563) fou el motor d’aquest moviment, a instàncies de la monarquia espanyola.

     I és què la reforma protestant significava a nivell polític l’oposició al domini espanyol i l’inici d’un període de més de cent anys de guerres que delimitaren els territoris deslliurats del control polític i econòmic hispànic, i d’un ordre social que dificultava la revolució burgesa.

     La Contrareforma comportava la restauració de la Inquisició, la instauració de la censura, l’obediència a Roma, la creació de seminaris, l’elaboració del catecisme, la reforma i creació de noves ordres religioses i la imposició de l’ortodòxia religiosa. Aquesta és una època clau per entendre les causes de la decadència espanyola moderna.

    En aquests moments es publiquen a Espanya els Estatutos de Limpieza, que volen garantir la homogeneïtat social i la puresa de la sang. En situem a l'inici de les guerres de religió. A Trento s'està definint una ortodòxia que haurà de ser vetllada amb la constitució del Tribunal de la Fe, fet que el convertirà en un organisme polític.

     El programa contrareformista comença el 1560 coincidint amb l'inici del regnat de Felip II, amb la intencionalitat de fixar un paradigma sociocultural. Hi convergeixen els elements etnogràfics de la noblesa castellana i els valors religiosos de la Contrareforma, on el vell cristià esdevé l'arquetipus social.

     L'any 1492 no hi hagué una total expulsió dels jueus, sinó també una conversió. Sota la doctrina de la puresa de sang s'hi amaga un conflicte social subjacent, ja que els conversos enriquits, i necessitats d'habilitar-se socialment, havien comprat càrrecs i honors que els enfrontaran amb els grups socials que tradicionalment havien sostingut el poder. La vella noblesa usa instruments morals i religiosos per desautoritzar aquesta escalada jeràrquica, amb l'antisemitisme i l'exclusivisme racial com argumentacions.

     Però les necessitats financeres de la Corona feu possible obtenir el rang nobiliari mitjançant la compra. Això confrontarà les velles famílies a rics comerciants recolzats per xarxes de solidaritats. Eren els nous cristians, els conversos, els d'origen jueu. El procés coincideix amb una ofensiva per fer-se amb els consells municipals. L'acusació d'impuresa de sang i d'heretgia esdevindrà freqüent davant del Tribunal del Sant Ofici.

    Famílies de rellevància social, que ja no recordaven el seu origen jueu, quedaven exposades a l'escarni públic. A la ciutat, estructurada políticament en xarxes de clients i de patronatges, la divisòria vells-nous cristians es fa patent. I la virulència va créixer quan la diferència entre el pur i l'impur s’instal·là com a element simbòlic.

     El Tribunal, convençut de la culpabilitat herètica dels processats, practica el terror processal per aconseguir confessions en cadena, allunya qualsevol impediment o testimoni inadequat, destrueix probes i destorba l'acció de les defenses. L'espectre de l'heretgia justifica el procediment. La puresa condiciona la fe i no al revés.

     Els inquisidors utilitzen i permeten diverses estratègies per a fer aflorar els recels i les enveges, i les acusacions es multiplicaran en un ambient de gran confusió. L'alarma és general pels errors processals i les cremes de persones significades. Les declaracions de diverses persones, independentment dels mitjans utilitzats per aconseguir-les, confirmaven pels inquisidors l'existència de sinagogues.

    L'enfrontament arribà a la seva cúspide quan diversos dels denunciants demanaren la intervenció de la Santa Seu, la qual visitaren. Això va molestar molt a Felip II, atès que la Corona venia batallant diplomàticament amb Roma per la competència de les apel·lacions dels processats pel Sant Ofici. Aquestes denúncies van arribar al Papa Pius V, a qui se li presentaren els casos més significatius.

    Finalment la Corona acceptaria però que no podia ser que tants personatges principals fossin implicats i que moltes testificacions eren confuses i massa generals. També va revocar les sentències que implicaven les principals famílies i hagué de reconèixer el seu honor i fidelitat política

     Però la Contrareforma s’aplicava i es consolidava amb tots els seus efectes, que sumats al cost de la guerra a Europa originaria la ruïna dels territoris hispànics, inclòs el Principat. És l’origen de la decadència d’un imperi que s’acabaria perdent per unes maneres de fer, de ser i de pensar que encara avui hipotequen la viabilitat d’Espanya.  

Una història romàntica

      Rere l’elaboració d'una història romàntica s'observa un esforç sistemàtic i patrocinat oficialment per recuperar la memòria col·lectiva d’uns fets idealitzats. Es difondrà a través de dos importants mitjans, la premsa i l’escola, amb l'objectiu de formar uns nous ciutadans i una determinada realitat política. I tots els països la tenen.

     Es tracta d’una història de bons i dolents a la recerca de fets i personatges que tinguin una significació, amb una concepció única de les realitats polítiques i socials. Aquesta història comença amb uns antecedents, unes transformacions històriques d’un territori encara no conformat però que està a l’espera d’esdevenir. La seva realitat ja és prefigurada tot i que la seva forma, que es configura al llarg dels segles, podria haver estat diversa i diferent.

     Així l’estatus vigent apareix com una forma natural donada per Déu de classificar els homes, ignorant volgudament cultures agrupades, sobreposades i barrejades, que poden compartir un sentit de col·lectivitat i unes estratègies comunes d’actuació, en uns àmbits lingüístics, culturals i geogràfics definits.

     Quan les condicions socials generals contribueixen a l’existència de cultures estandarditzades, homogènies i centralitzades, que penetren en poblacions senceres, sorgeix una situació on les cultures unificades per una educació ben definida, on la història hi juga un paper de primer ordre, constitueixen la classe d’unitat amb la qual l’home s’identifica. És llavors que es recuperen els símbols antics o se’n creen de nous.

     Així les cultures semblen les depositàries naturals de la legitimitat política. És l’establiment d’una societat anònima i impersonal, amb individus intercanviables que manté units una cultura comuna, en lloc de les velles i complexes estructures de grups locals sustentades per cultures populars.

     En aquestes històries romàntiques s’elimina qualsevol possibilitat d'interpretació crítica. El relat esdevé una mena de catecisme per adquirir la forma d'un imaginari col·lectiu, on cada episodi destaca una sentència moral o una regla de conducta. Així la història es converteix en una certesa absoluta. Però la història és sempre imprevisible, complexa i sovint contradictòria.

     Aquest passat idealitzat es construeix en base un criteri de societat homogènia, una gran família unida per un únic esdevenir. Es tracta de legitimar un determinat discurs, no exempt d’interessos. Tanmateix això no significa que no siguin legítims, convenients i que no apleguin sentiments sincers, voluntats comunes, projectes compartits i realitats autèntiques. Però la història és la que és i hem de ser conscients de com l’elaborem.

Per uns museus útils i rendibles

      S'ha de fugir de la tradició basada en el museu magatzem, deslligat de la societat que es vol explicar. Ha de ser una institució cultural àmplia, oberta a la comunitat, que treballi per a la conservació i propiciï tot tipus d'activitats: exposicions permanents i temporals, serveis de documentació, conferències, serveis didàctics per a les escoles.

     Un museu però té una primera funció, l'estudi i l'explicació del passat. Són molts els museus que l’il·lustren amb una barreja d'elements rescatats. Els vells museus presenten les col·leccions d'objectes per tal que siguin només contemplades, en canvi els nous museus intenten educar-nos sense avorrir-nos.

     Actualment els grans museus, quan posseeixen obres de caràcter excepcional, aconsegueixen atreure l'atenció d'un públic nombrós. Un museu nou, fet amb recursos limitats, no pot competir amb aquestes institucions. Una proposta dinàmica i participativa té més possibilitats d'ésser interessant per a un públic més ampli.

     Una exposició temporal és la que resta oberta un temps limitat, uns pocs mesos. La raó és poder reunir obres que es troben disperses i així estudiar millor un determinat tema o autor. Però s’ha de presentar en un espai per a aquest ús. Avui tots els museus el tenen, atès que no és desitjable despenjar les col·leccions permanents. Són espais flexibles i que fan sempre diferent una visita, una visita que així es va repetint.

     De vegades aquestes exposicions demanden préstecs d'altres museus. La decisió de deixar o no una obra es pensa molt. És difícil i costós. Cal protegir i assegurar les obres en el trajecte i en el nou espai expositiu. Hi ha altres tràmits necessaris, com l'aprovació del restaurador, a vegades els permisos de duanes i exportació, el permís del ministeris corresponents, les assegurances, l’embalatge, el transport.

    Quan un museu fa una exposició d'aquest tipus es fa un complet estudi i catalogació de les obres exposades. Cal que hi hagi un comitè científic on hi participin els millors especialistes. Aquestes monogràfiques són la base de la historiografia de l'art actual. Aquest catàlegs són historiografia punta.

       Es pot fer una exposició antològica d'un artista o especialitzada en una etapa de la seva vida. També exposicions temàtiques. Hi ha exposicions dedicades a un públic molt minoritari, de temes especialitzats. En altres el tema és un fet o període històric. Aquí les obres d'art funcionen d’il·lustracions. Són exposicions freqüents i populars però sovint tenen un component d'investigació escàs. Sovint es gasten molts diners i es posen en perill obres sense motiu.

     Normalment s'imposa la seqüència lineal per a la visita. Aquesta ordenació és també és una forma de fer història. És com muntar una pel·lícula, es fa necessari un ordre intel·ligible de seqüències. També són importants les inscripcions. Sempre cal un mínim d’informació, però ha de ser clara i concreta. El públic agraeix les explicacions tot i que els panells no han de ser pas llibres. Altres instruments de divulgació són la cinta magnetofònica, així el visitant pot mirar alhora que escolta, les visites teatrals o els espais interactius relacionats amb les noves tecnologies. Es tracta de fer-ho simple, àgil, atractiu i participatiu.

     Finalment, el paper clau dels diners. L'estructura del pressupost està condicionada per les despeses corrents (manteniment) i de personal. Els vigilants no depenen del nombre de visitants, sinó de l'espai. D'ells en depèn la seguretat de les obres i més quan el factor principal de degradació són les accions accidentals dels visitants.

     Cal estar en els mitjans de comunicació per la dependència cada cop més del nombre de visitants. És imprescindible un departament de promoció i publicitat que convoqui les rodes de premsa i prepari els dossiers. Abans es vivia dels ingressos aportats per l’administració, però avui els ingressos propis són essencials per a subsistir.

     Són els ingressos derivats de la pròpia activitat, com la venda de les entrades, les tendes del museu, les activitats patrocinades o donacions, l'explotació dels drets d'imatge o les generades quan es lloguen les instal·lacions per a presentacions de llibres, concerts o conferències. Fins i tot n’hi ha que tenen bars o restaurants. Es tracta de relacionar l’oci amb la cultura però amb voluntat professional i divulgativa.

Per una tassa de cafè  (o per un telèfon mòbil)

    Miguel Ángel Asturias, Gabriel García Márquez o Alejo Carpentier, retraten en les seves novel·les sobre dictadors centre-americans un munt de règims autoritaris i personals, violents i repressius, fruit d’un determinat sistema de relacions mercantils.

    Cops d'estat, eleccions controlades, candidats imposats. Les facultats extraordinàries presidencials i l'estat d'excepció s’usen com a artificis legals perfectes. Els presidents legislen a discreció, suspenen drets individuals, persegueixen l'oposició. Un fort paternalisme, d’aurèola mítica, assegura lleialtats personals, obediència i adulació perpètua. L'exèrcit i la policia secreta arrodoneixen la xarxa de servidors.

     Els seus mètodes de govern es fonamenten en la censura, la persecució de l'oposició, el control policíac, la burocràcia dòcil i les finances en mans de les famílies del cafè, amb un generós tracte a les companyies estrangeres. Els presidents són dèspotes il·lustrats que modernitzen les estructures de l'estat. Reforcen el poder del govern central front els notables regionals i milloren les infraestructures per al foment i la intensificació d’un model econòmic corrupte i dependent.

     La verticalitat de les relacions apareix en el clientelisme i en sistemes de padrinatge. El cacic, gran propietari o dignatari, és l'intermediari social mitjançant una xarxa d'incondicionals. L'aïllament geogràfic, la inseguretat legal i la violència creen mecanismes per a garantir la lleialtat, uns sistemes d’obligacions que condicionen la cultura política.

     El president és el cap d'aquesta piràmide de clients, en uns estats que professen un mimetisme vers les institucions representatives de la democràcia occidental. I és què els mateixos que distorsionen els principis liberals i els marcs constitucionals exclamen el seu amor pels valors democràtics. Fins i tot els dictadors més rupestres utilitzen modals democràtics però la legalitat és violentada sempre que convé.

    A partir de 1870 la regió centreamericana ingressa en el mercat mundial a través d’una economia agrícola exportadora. Àmplies regions s’especialitzen en la producció i exportació de cafè i bananes. Aquest fet permet un creixement econòmic sostingut, l'afirmació de l'ordre social establert per les reformes liberals i la subordinació creixent de les classes dominants als capitals estrangers, bàsicament nord-americans.

     És el creixement empobridor. L'expansió del cafè modifica el mercat de terres, les relacions laborals i l'organització comercial i financera, i provoca la tendència al monocultiu, la pressió a l'agricultura de subsistència i el canvi del paisatge agrari. Aquest paisatge regional estarà dominat per grans propietats concentrades en poques mans, que s'apropiaran dels beneficis de condicions laborals repressives. S'haurà de recórrer al treball forçat i a treballadors concentrats en grans plantacions. 

    L’educació es menysté tot i els ambiciosos plans dels programes liberals. La població rural continua analfabeta, les universitats mediocres i els pressuposts centrats en les despeses militars. Els sindicats apareixen amb lentitud, en un ambient hostil. Els partits polítics són agrupacions populistes on predominen els lideratges personals.

    Tanmateix el president té cobertura, un paraigües de poder notable. Són els Estats Units. Els interessos econòmics i estratègics que comporta la zona i el mateix canal de Panamà (1914), han creat diverses trames ideològiques per justificar la seva política. Però en el fons no deixa d’ésser un nou imperialisme, suplantador de l’anterior.

     Política inspirada en la doctrina Monroe (Amèrica pels americans, 1823) i millorada per la de Roosevelt, que autoritza a l'exèrcit nord-americà a fer de policia internacional en missió civilitzadora. Intervencions militars, concessions territorials estratègiques i protectorats. Volen posar fi a les lluites entre els estats centreamericans i establir mesures per protegir els capitals nord-americans en plantacions, mines i ferrocarrils.

     Els banquers de Nova York es converteixen en els principals creditors dels governs. El control duaner, font d'abundants recursos fiscals, i la intervenció militar en defensa de les propietats i els ciutadans nord-americans, esdevenen un recurs freqüent. Les companyies nord-americanes com la United Fruit Company, la Cuyamel Fruit Company o la Standart Fruit and Steamship Company, obtenen avantatges i concessions i monopolitzen l'exportació de la banana, el cafè i l'explotació del ferrocarril.

     Són les bases d'una ingerència posterior que s’ha reproduït en altres escenaris i territoris, especialment pel control dels recursos naturals. Parlem del petroli, del gas i dels minerals imprescindibles per a les noves tecnologies. Les relacions entre l’Àfrica i la Xina, per exemple, presenten unes condicions i conseqüències semblants. I fins i tot amb menys miraments. Però la història, volgudament, no interessa.

     Ningú es planteja davant d’un nou aparell com s’obté la seva matèria primera i com després es fabrica, potser en un altre punt del planeta, en unes condicions empobridores a tots nivells. Destruïm el territori i les persones i ens és igual.

Un patrimoni de tots

     I tot començà un dia qualsevol de 1845. El procés d'industrialització experimentat per la vila de Salt durant el segle XIX, fins llavors un petit poble agrícola, amb uns quants masos aïllats i un parell o tres de carrers en conformació, prengué un caràcter de revolució per la transformació social i econòmica que significà des d’aleshores.

     Fou el banyolí Pere Ramió el primer d'adquirir un edifici industrial i un salt d'aigua prop del Mas Llorens, l'any 1845. L'any 1865 era ja una de les sis fàbriques catalanes que tenien instal·lats més de 10.000 fusos. Tenia 200 telers i ocupava 550 operaris. Només amb dues dècades Salt s’havia transformat més que en deu segles.

     Als anys centrals del XIX s'havien instal·lat dues factories més, conformant entre 1855 i 1870 el Veïnat de Salt o barri de Sant Antoni, situat a un kilòmetre del nucli antic però dins el terme municipal. A finals de segle tindrà més de cent habitatges.

     Aquestes fàbriques arribaren a ocupar 800 treballadors abans del canvi de segle del XIX al XX, en un poble que en menys de quinze anys passà de 300 a 2.000 habitants. Això comportà el creixement urbanístic i un canvi en l'estructura productiva i del teixit social. Però és què durant el canvi següent de segle Salt vorejaria els 30.000 habitants.

     Durant la Guerra de Secessió americana la fam del cotó afectà la producció, en un moment d’expansió del tèxtil. Les tres empreses existents anaren reduint llur activitat de 1861 a 1865, no arribant als 300 operaris en les diferents fàbriques. Per primera vegada la petita vila de Salt es veia pertorbada per un conflicte bèl·lic de l’altre banda del món, en una economia que es començava a globalitzar.

     A conseqüència d'aquestes crisis es produí la compra de la fàbrica del barri vell per la societat Coma-Ciuró-Clavell, que significà l'entrada de capital barceloní. Francesc Vilardell i Gratacós (1828-1889), gendre de Pere Ramió, el 1876 adquirí les fàbriques del Veïnat, que reeixiren. Fou diputat de la Diputació de Girona, director del Banc d'Espanya, delegat de la companyia de Tabacs i alcalde de Salt fins a la seva mort. Els seus hereus, en canvi, feien suspensió de pagaments el 1897.

     Joan de Coma i Cros era ja l'únic propietari de la societat Coma i Cros el 1912, que aglutinava no ja les tres fàbriques, sinó dues. El 1909 un incendi destruïa una de les fàbriques del Veïnat, la fàbrica Mulleras, fundada per Ramió. Joan de Coma i Cros venia l'any 1923 la fàbrica del barri vell a Manufacturas Antonio Gassol, que la reformaria amb una ampliació de fins a 8.500 fusos i nova maquinària anglesa.

    Alhora la Coma i Cros consolidava el treball en la secció del tissatge posant en funcionament 359 telers. La Guerra Civil (1936-1939) portà la col·lectivització i la seva conversió per a la producció de material bèl·lic. L'obrerisme convertí un poble rural en una avançada revolucionària. Aquesta efervescència social quedà estroncada per la guerra, on amb mort i violència es manifestà l'enfrontament social.

     Les crisis de producció, les condicions de treball i la intransigència de l'empresariat  provocà la radicalització social. En foren una prova les vagues de 1870, 1900, 1919, 1922, 1934 i 1936. El poble una excepcional vitalitat política, cultural i associativa: comitè local del Partit Federal el 1870, sindicat Cenetista el 1919, Escola Racionalista de 1933 a 1936, el grup esperantista Regeneració el 1921. Cooperatives de consum obreres durant els anys vint i trenta, com La Protectora de San Antonio, La Constancia Saltenca, La Económica Saltense o el Casal Saltenc. Publicacions com El Libertador (1913), El poble de Salt (1930), ambdues republicanes, o El Eco de Salt (1915), L'amic del Poble o Despertar (1930), llibertàries.

     Una millora de les comunicacions suposà l'obertura el 1880 de la carretera d'Anglès a Girona, que va substituir el camí ral d'Amer, convertit en carrer. L'any 1885 arribava el tren d'Olot amb estació al Veïnat. No serà fins al 1905 que s'obrí un baixador a Salt. La prosperitat es va veure també amb els primers equipaments: nou cementiri municipal el 1884, escorxadors el 1892 i 1929, ampliació de l'església parroquial el 1913, el convent de Santa Clara el 1881, el col·legi La Salle el 1905, les Escoles Nacionals el 1927, l'Hospital Psiquiàtric Provincial el 1886, l'enllumenat de gas el 1891 i l'elèctric el 1905, gràcies a les fàbriques.

       En fi, tot un món industrial que conformà la nostra identitat i que va desaparèixer a finals del segle XX. La seva petja encara ens és present, i conforma un patrimoni històric i arquitectònic a estudiar, preservar i difondre.

     Però aquella petita vila encara hauria de viure dues revolucions més, la originada per l’emigració dels anys cinquanta i seixanta, que triplicà la trama urbana i la població, desfigurant tot aquest teixit amb canvis urbanístics, socials i lingüístics de primer ordre, i la de principis de segle XXI, amb l’arribada de comunitats d’altres races i religions.

     Què són 150 anys en la història de les viles catalanes?. En termes numèrics, un moment. Què han estat, tanmateix, per a Salt?... I tot començà un dia qualsevol de 1845.

Repensar la Història, repensar-nos

     La temptació de les modes i etiquetes (història local, història social) probablement ens ha desvirtuat. Cal no perdre de vista l'objectiu de les visions conjuntes per a que ens siguin útils. Tot és local en el seu context i tot és universal si ajuda a entendre més i millor. La dimensió quotidiana és local i universal alhora. La història d’una ciutat pot ser local i universal al mateix temps.

     Tanmateix, en les darreres dècades s’ha viscut una efervescència de la història local, molt relacionada amb el poder local, excessivament narrativa i sovint acrítica, sense un objectiu interpretatiu ni una voluntat explicativa clara. I en relació a la història social, el seu problema rau en el seu propi creixement, per l'enorme proliferació de temes sense un objectiu clar d'estudi.

     Originàriament, aquesta nova història es presentà com una història alternativa, ens oferia un altre objecte d'estudi amb protagonistes diferents als de la història política. Representava una opció crítica front als convencionalismes, una història més autèntica i justa. Però d'aquella esperança s'ha passat a una història fragmentada on tot esdevé digne d'estudi. Existeix el perill d’una greu trivialització i d’uns camps de conreu històric molt temàtics, sense contactes entre les diferents disciplines.

     D'una historiografia de palau s'ha passat a tractar amb igual importància tots els estrats socials, sense interaccions. Igualment hi ha la tendència general a considerar la història social com una forma de considerar el fet històric. Les dades tenen un sentit, són classificables, es poden fer parlar. Això permet acoblar les dades obtingudes a un determinat objectiu. El món del passat és múltiple, mai evident. No ens hem de limitar a acoblar tesis més o menys interessades a les nostres dades.

     Cal qüestionar, en el mateix sentit, la noció de progrés, a partir de la qual s’avaluen les opcions dels protagonistes del passat. De forma inevitable es fa des de la superioritat que atorga conèixer el que després s'ha esdevingut. L'historiador creia tenir una clau de interpretació, un mapa per fer història. Però han existit altres catàlegs d'opcions.

     Aquí és on apareix el caràcter problemàtic de la lògica dels protagonistes del passat. Molts han estat els que han intentat posar-se en el lloc dels protagonistes que analitzem i treure’n deduccions. És arriscat suplantar deduccions que no haurien de ser preses per nosaltres com a evidents. I a l’igual que no es pot creure en determinismes, tampoc es pot fer en les estructures.

     Les estructures no existeixen. El concepte remet a un caràcter permanent del tot inadequat. Les estructures no funcionen al marge de les persones. Les situacions no es mantenen per si mateixes, les estructures necessiten la complicitat de la societat. Els fets no parlen ni per si mateixos encara que els hi apliquem una clau. Els fets són polisèmics, signifiquen moltes coses.

     Cal sempre fer propostes i deixar de ser criats dels sistemes interpretatius. Cal plantejar problemes, sempre hi ha tesis possibles. S'ha de valorar molt la discussió i el debat, els arguments dels altres. Buscar sempre problemes i donar tota visió com a provisional. Assenyalar sempre els defectes de les nostres conclusions. La història no només conté la llavor d'un futur determinat, el que finalment ha succeït. Els altres també són vàlids. Les alternatives no són invencions ni tòpics. Res ens permet descartar res.

    Avui observem com les dues alternatives que havien de fer un món millor, la capitalista i la comunista, han fracassat. Això ens porta a repensar-nos, a descartar les rutes úniques. Cal recuperar les vies alternatives considerades utòpiques, marginades i descartades. No és cert que els polítics i les classes dominants temin a la història, sinó als historiadors. D'aquí la importància política del control de la història i de la seva manipulació. I és què la història atorga identitat a les col·lectivitats humanes.

     Els vencedors i els interessats sempre han escrit la història per legitimar el seu triomf o interès. En les mans dels historiadors està la clau de plantejar propostes a aquest món de sentit únic. És l'historiador qui coneix les vies avortades de la història. Pot oferir esperances i alternatives. 

Identitats i Independències

     Tendim a considerar que tot grup humà que vol formar un estat posseeix una identitat cultural basada en la llengua, la religió, els costums o una història pròpia. Però la nació té inicialment una concepció política, derivada de la Revolució Francesa, on apareix com una col·lectivitat humana constituïda per la voluntat dels seus membres. I amb això n’hi ha prou i suficient.

     En relació al fallit cas espanyol i les progressives independències dels territoris ocupats, no sempre la identitat nacional n’ha estat la causa. En les colònies americanes existeix una identitat lligada a la Monarquia Hispànica, o ja en termes de 1808, a la nació espanyola. És una identitat forta per bona part dels criolls, per la memòria del seu lloc d’origen. Els vincles personals i col·lectius amb el rei, ratificats pel jurament de fidelitat i la unió religiosa, el fan el centre de la unió.

     Però els separa el fet de ser d’un altre continent. És va conformant la identitat cultural de l’americanisme, una nova pàtria que adquirirà un caràcter defensiu. Es tracta d’evitar ser considerats com a inferiors i dominats, per la mala gestió política i econòmica dels espanyols, i de fer del nou món precisament això, un altra possibilitat.

    La crisi de la Monarquia de 1808, per la invasió francesa d’Espanya, trencarà aquests equilibris. En les grans ciutats americanes es produeixen motins que porten a la formació de juntes insurreccionals, com a la península. L'afirmació de la condició espanyola és també l'afirmació de la identitat política de les Índies. La reivindicació d'espanyols americans fa que s'amplifiqui la visió d'una Monarquia de dos pilars: el peninsular i l'americà.

     Cada regne i ciutat havia de definir la seva posició, obeir al Consell de Regència (el govern espanyol provisional) o assumir la pròpia sobirania. Els grans antics regnes, com Nova Espanya o El Perú, foren els que precisament escolliren la lleialtat al govern peninsular, mentre que les àrees perifèriques optaren per la posició autonomista. Això enfrontarà les ciutats americanes en una lluita entre lleialtats rivals.

     A més hi ha la guerra exterior per l'actitud intransigent del Consell de Regència cap a les juntes americanes. La guerra que els declara el govern peninsular els obligarà a reformular la identitat. Aviat la paraula espanyol passarà a significar repressió, terror i tirania. Presenten la seva acció com una nova conquesta d'Amèrica, el que equival a identificar els criolls, els descendents dels conqueridors, amb els pobles conquerits.

     El problema s'agreuja quan les Corts de Cadis no són capaces d'establir una veritable igualtat, com s'observa en la representació política. Persistia en les elits peninsulars el llenguatge de menyspreu cap els americans. Les Corts foren incapaces de concebre una nació espanyola que no fos unitària. En la segona revolució liberal espanyola, el trienni liberal, els diputats americans proposaren el 1821 un pla de monarquia plural amb institucions representatives pròpies. Es rebutjà inclús la lectura de la proposta.

     Però no hi havia una identitat suficient per construir una nació americana. Era només una identitat negativa vers l’espanyola. Les úniques realitats indiscutibles eren les ciutats principals i els seus territoris. Seran les que assumiran la independència i publicaran les seves constitucions, esdevenint autèntiques ciutats-estat. Són els pactes entre aquestes ciutats i les seves regions el que crea unitats polítiques majors. Unitats que llavors hauran de definir les seves fronteres guerrejant entre elles.

    Cada grup humà elabora per mitjans diversos una identitat, mitjançant llinatges familiars, confraries, gremis i corporacions. La identitat territorial és la local i s'expressa a través de festes, cerimònies i la memòria col·lectiva, el record de fets i personatges. Es desenvolupa un procés complex d'elaboració d'un imaginari comú en la que hi juga un paper clau les elits intel·lectuals criolles.

     Usen diversos mitjans per exaltar la seva nova pàtria americana, com una santedat o la creació d'una història profana, que ha d'incloure les civilitzacions precolombines, per dignificar l'antiguitat del seu passat i integrar als indígenes. També s’apel·la a la natura i a la geografia, que es fa patriòtica, ja que s'insisteix en la riquesa natural de la regió.

    A diferència però de les tretze colònies britàniques, que ja gaudien d’institucions i pràctiques representatives, aquí la substitució del sobirà serà més difícil. No només calia crear estats, sinó sistemes polítics i ciutadans. La nació serà sempre un resultat incert, ja que no es podia basar en els elements que defineixen les nacionalitats europees.

     Els americans compartien tots aquests elements amb els castellans. Les diferències culturals de Catalunya amb els castellans eren majors que les d'aquests amb els regnes americans. Si els europeus construïren l'Estat-nació a partir de la nacionalitat, en el cas americà es construïren en oposició a una nacionalitat que els era comuna.

     I tot i així els americans es van deslligar, cansats d’una miopia i d’una estretor de mires que persisteix encara. Els pobles que s’obliden de la seva història, i no n’aprenen, estan condemnats a repetir-la. Si es espanyols volen un estat unitari acabaran com van començar, amb el regne de Castella, i més quan s’uneixen, en el cas català, voluntat política i identitat cultural. No ens separa l’oceà, però sí la mateixa incomprensió.

Una tragèdia a l’espanyola

     Formem part d’un estat, encara, que es troba en una situació insostenible. Té un govern deplorable que s’amaga, al bell mig de gravíssims casos de corrupció a màxim nivell. Un govern que es confessa incapaç de reduir un atur impossible de suportar, que retalla a cor què vols després de pujar tots els impostos, esclau d’un deute que no hem produït els ciutadans i que mai es podrà pagar, servil d’un mandat econòmic destructiu.

    Sort del Tribunal Constitucional. Catalunya no es pot ni pronunciar, però no passa res si no es respecten drets essencials, com els de l’habitatge. Sort que els drets lingüístics estan assegurats, i que a més de català ara parlem una nova llengua, el lapao. Aquesta és l’altura de determinada classe política i dels seus tribunals.

     La culpa, per la dreta de sempre, és l’estat autonòmic, la manca de més flexibilitat laboral, els drets socials adquirits, la quantia de les prestacions socials i de les pensions. La culpa és dels que no poden pagar les hipoteques, no pas dels bancs o de les polítiques especulatives. L’atur s’arregla amb la desaparició del salari mínim, de les cotitzacions socials i la implementació dels minijobs. És així com es reactiva el consum i l’economia, treballant fins als setanta anys a canvi del mínim cost empresarial.  

    I nosaltres, com que no tenim la clau de caixa, i depenem d’unes transferències que arriben tard i malament, a mode d’estrangulament deliberat,  pengem igualment d’un fil. Estem a expenses d’una explosió social de conseqüències imprevisibles. El futur de Catalunya i de les seves institucions es troba així indefectiblement lligat a la sort de les institucions espanyoles, les seves polítiques nefastes i d’uns dirigents impresentables.

     No es tracta només de constituir un estat a part que ens salvi de tanta mediocritat. Es tracta de construir una altre mena d’estat. Només un estat que prioritzi la sanitat i l’educació, unes condicions laborals dignes i unes prestacions socials justes, tindrà futur i viabilitat. Catalunya serà social o no serà, i hi ha pressa. Molta pressa.

L’estudi històric del creixement

     L’estudi de la renda sovint fa referència a una abstracció basada en un model, i no pas a realitats socials i econòmiques concretes, com qui s'enriqueix i qui no, en quines condicions es treballa, quin és el grau veritable de benestar social de cada època.

     El concepte de creixement econòmic no ha estat vist sempre igual. Des de fa dos segles, tanmateix, participem d'una visió optimista de l'evolució econòmica. El canvi tècnic i el capitalisme semblen garantir el futur, en base a un concepte sagrat de ‘progrés’. Un progrés entès d’una única manera i vàlid universalment.

     Els anys posteriors a la II Guerra Mundial han vist triomfar el concepte de creixement econòmic. Els economistes, encapçalats per Rostov, construïren un model de creixement per fases  únic i aplicable a tots els temps i societats. I és el model que ha imposat el Fons Monetari Internacional, sovint amb resultats desastrosos.

     Enlluernats amb aquesta metodologia, es creia per exemple que durant la baixa Edat Mitjana l'elevada mortalitat era beneficiosa a la llarga pel creixement econòmic, atès que l'acumulació de riqueses en poques mans conduïa al creixement econòmic. I persisteix el mite de que el creixement dispersa les diferències socials. Però és anacrònic utilitzar aquest concepte en períodes anteriors a la Revolució Industrial, ja que no existia el mateix comportament econòmic.

     Va triomfar la idea de que si els salaris eren baixos, els empresaris tindrien més capital per invertir i a la llarga se’n beneficiaria tothom. Llavors  la renda es tendiria a equilibrar de nou. Només aquest enriquiment previ permetria després una millor distribució de la renda. Era i és la idea de la teoria econòmica convencional, una premissa que avui esdevé interessada i inclús contraproduent.

    Aquesta és una visió del creixement econòmic amb clau històrica, perquè té en compte el temps. Però el creixement econòmic és vist com un motor i no com un producte, quan és ambdues coses. Quins són els factors que fan de veritat distribuir la renda?. D’altra banda, on queda i com s’analitza el grau de sofriment humà?.

     En l’actualitat es qüestionen nocions com els del producte interior brut o la renda per càpita. Necessiten estudis per veure de prop les diferències socials, i una interpretació molt més ajustada de la realitat econòmica de cada temps i societat, que tingui en compte factors socials i culturals, factors humans de comportament econòmic i les relacions existents de domini. 

Temps romàntics

     Contràriament al que podríem pensar, els temps romàntics són molt dolorosos. I els moments que està vivint el nostre país ho són. Els temps de crisis sistèmiques i de reformulació dels marcs legals i polítics de convivència són, per definició, tumultuosos. Però el que tenen d’incertesa també ho tenen d’esperança.

     I és què en el nostre cas s’uneixen unes de les pitjors crisis econòmiques, que posen en qüestió el mateix sistema democràtic, a la necessitat dels catalans d’articular el seu propi estat. La primera no ha estat pas la causa de la segona, per bé que l’ha esperonat, o si més no, desvetllat. I pot ser tant el millor com el pitjor moment per intentar-ho. Una pot esguerrar l’altra o a l’inrevés, pot fer-ho possible d’una vegada.

     Els desig d’autogovern dels catalans ve de molt lluny, i la nostra història dels darrers segles n’està farcida de tràgics episodis. Fets que ens han afeblit i enfortit alhora. Però és quan un sistema polític i econòmic fa fallida, com ha passat moltes altres vegades en altres temps i societats, que es desenvolupen els gèrmens de les relacions futures. I és en aquest impàs on guanya el qui millor s’hi mou.

     Aquests són períodes d’alta tensió, mai exempts de conflicte i negociació, de ments estretes i d’actituds intel·ligents, de suports autèntics i de traïcions, d’unitat i de diferència, d’acció i de recció, de resistència i de submissió. I molt de compte amb la por, la por a tot allò desconegut, que sovint ens fa innecessàriament traïdors. Són temps on no sempre guanyen els més justos, ja que s’hi barregen un munt de factors imprevisibles i incontrolables, inclòs l’atzar derivat del ritme incert dels esdeveniments.   

     És per tot això que és tan necessari la unitat en la decisió, la valentia i la peripècia, l’habilitat. Ha passat i passa, moltes vegades, que les coses petites, les mesquineses personals i els interessos particulars han avortat processos que haurien significat una nova possibilitat de col·lectivitats més sòlides i exitoses.

     I aquesta actitud positiva i intel·ligent que necessitem com a societat, i que els temps demanden i els ciutadans hem d’exigir, l’hem de considerar també a nivell estrictament personal. No hem de deixar que les males vibracions i les friccions inevitables afectin el nostre caràcter i esperit, que ens deprimeixin, desanimin, afebleixin o desconcertin. No ens hem de deixar esquinçar com a éssers que som.

     Hem de voler i saber desconnectar, fer gresca i divertir-nos. No hem de deixar de ser nosaltres, no hem de deixar que els fets ens distorsionin i desequilibrin. Les relacions socials i familiars són més necessàries que mai i les hem d’activar al màxim nivell. Seria una novetat històrica que aquesta vegada ens en sortíssim, però si emocionalment sabem estar tranquils, serens i forts, si no volem renunciar a la recerca íntima de la felicitat, tot serà més fàcil i possible.