Temps romàntics
Contràriament al que podríem pensar, els temps romàntics són molt
dolorosos. I els moments que està vivint el nostre país ho són. Els temps de
crisis sistèmiques i de reformulació dels marcs legals i polítics de
convivència són, per definició, tumultuosos. Però el que tenen d’incertesa
també ho tenen d’esperança.
I és què en el nostre cas s’uneixen unes de les pitjors crisis
econòmiques, que posen en qüestió el mateix sistema democràtic, a la necessitat
dels catalans d’articular el seu propi estat. La primera no ha estat pas la
causa de la segona, per bé que l’ha esperonat, o si més no, desvetllat. I pot
ser tant el millor com el pitjor moment per intentar-ho. Una pot esguerrar
l’altra o a l’inrevés, pot fer-ho possible d’una vegada.
Els desig d’autogovern dels catalans ve de molt lluny, i la nostra
història dels darrers segles n’està farcida de tràgics episodis. Fets que ens
han afeblit i enfortit alhora. Però és quan un sistema polític i econòmic fa
fallida, com ha passat moltes altres vegades en altres temps i societats, que
es desenvolupen els gèrmens de les relacions futures. I és en aquest impàs on
guanya el qui millor s’hi mou.
Aquests són períodes d’alta tensió, mai exempts de conflicte i
negociació, de ments estretes i d’actituds intel·ligents, de suports autèntics
i de traïcions, d’unitat i de diferència, d’acció i de recció, de resistència i
de submissió. I molt de compte amb la por, la por a tot allò desconegut, que
sovint ens fa innecessàriament traïdors. Són temps on no sempre guanyen els més
justos, ja que s’hi barregen un munt de factors imprevisibles i incontrolables,
inclòs l’atzar derivat del ritme incert dels esdeveniments.
És per tot això que és tan necessari la unitat en la decisió, la
valentia i la peripècia, l’habilitat. Ha passat i passa, moltes vegades, que
les coses petites, les mesquineses personals i els interessos particulars han
avortat processos que haurien significat una nova possibilitat de
col·lectivitats més sòlides i exitoses.
I aquesta actitud positiva i intel·ligent que necessitem com a societat,
i que els temps demanden i els ciutadans hem d’exigir, l’hem de considerar
també a nivell estrictament personal. No hem de deixar que les males vibracions
i les friccions inevitables afectin el nostre caràcter i esperit, que ens
deprimeixin, desanimin, afebleixin o desconcertin. No ens hem de deixar
esquinçar com a éssers que som.
Hem de voler i saber desconnectar, fer gresca i divertir-nos. No hem de
deixar de ser nosaltres, no hem de deixar que els fets ens distorsionin i
desequilibrin. Les relacions socials i familiars són més necessàries que mai i
les hem d’activar al màxim nivell. Seria una novetat històrica que aquesta
vegada ens en sortíssim, però si emocionalment sabem estar tranquils, serens i
forts, si no volem renunciar a la recerca íntima de la felicitat, tot serà més
fàcil i possible.