Identitats
i Independències
Tendim a considerar que tot grup humà que vol formar un estat posseeix
una identitat cultural basada en la llengua, la religió, els costums o una
història pròpia. Però la nació té inicialment una concepció política, derivada
de la Revolució Francesa, on apareix com una col·lectivitat humana constituïda
per la voluntat dels seus membres. I amb això n’hi ha prou i suficient.
En relació al fallit cas espanyol i les progressives independències dels
territoris ocupats, no sempre la identitat nacional n’ha estat la causa. En les
colònies americanes existeix una identitat lligada a la Monarquia Hispànica ,
o ja en termes de 1808, a
la nació espanyola. És una identitat forta per bona part dels criolls, per la
memòria del seu lloc d’origen. Els vincles personals i col·lectius amb el rei,
ratificats pel jurament de fidelitat i la unió religiosa, el fan el centre de
la unió.
Però els separa el fet de ser d’un altre continent. És va conformant la
identitat cultural de l’americanisme, una nova pàtria que adquirirà un caràcter
defensiu. Es tracta d’evitar ser considerats com a inferiors i dominats, per la
mala gestió política i econòmica dels espanyols, i de fer del nou món
precisament això, un altra possibilitat.
La crisi de la
Monarquia de 1808, per la invasió francesa d’Espanya, trencarà
aquests equilibris. En les grans ciutats americanes es produeixen motins que
porten a la formació de juntes insurreccionals, com a la península. L'afirmació
de la condició espanyola és també l'afirmació de la identitat política de les
Índies. La reivindicació d'espanyols americans fa que s'amplifiqui la visió
d'una Monarquia de dos pilars: el peninsular i l'americà.
Cada regne i ciutat havia de definir la seva posició, obeir al Consell
de Regència (el govern espanyol provisional) o assumir la pròpia sobirania. Els
grans antics regnes, com Nova Espanya o El Perú, foren els que precisament
escolliren la lleialtat al govern peninsular, mentre que les àrees perifèriques
optaren per la posició autonomista. Això enfrontarà les ciutats americanes en
una lluita entre lleialtats rivals.
A més hi ha la guerra exterior per l'actitud intransigent del Consell de
Regència cap a les juntes americanes. La guerra que els declara el govern
peninsular els obligarà a reformular la identitat. Aviat la paraula espanyol
passarà a significar repressió, terror i tirania. Presenten la seva acció com
una nova conquesta d'Amèrica, el que equival a identificar els criolls, els
descendents dels conqueridors, amb els pobles conquerits.
El problema s'agreuja quan les Corts de Cadis no són capaces d'establir
una veritable igualtat, com s'observa en la representació política. Persistia
en les elits peninsulars el llenguatge de menyspreu cap els americans. Les
Corts foren incapaces de concebre una nació espanyola que no fos unitària. En
la segona revolució liberal espanyola, el trienni liberal, els diputats
americans proposaren el 1821 un pla de monarquia plural amb institucions
representatives pròpies. Es rebutjà inclús la lectura de la proposta.
Però no hi havia una identitat suficient per construir una nació
americana. Era només una identitat negativa vers l’espanyola. Les úniques
realitats indiscutibles eren les ciutats principals i els seus territoris.
Seran les que assumiran la independència i publicaran les seves constitucions,
esdevenint autèntiques ciutats-estat. Són els pactes entre aquestes ciutats i
les seves regions el que crea unitats polítiques majors. Unitats que llavors
hauran de definir les seves fronteres guerrejant entre elles.
Cada grup humà elabora per mitjans diversos una identitat, mitjançant
llinatges familiars, confraries, gremis i corporacions. La identitat
territorial és la local i s'expressa a través de festes, cerimònies i la
memòria col·lectiva, el record de fets i personatges. Es desenvolupa un procés
complex d'elaboració d'un imaginari comú en la que hi juga un paper clau les
elits intel·lectuals criolles.
Usen diversos mitjans per exaltar la seva nova pàtria americana, com una
santedat o la creació d'una història profana, que ha d'incloure les
civilitzacions precolombines, per dignificar l'antiguitat del seu passat i
integrar als indígenes. També s’apel·la a la natura i a la geografia, que es fa
patriòtica, ja que s'insisteix en la riquesa natural de la regió.
A diferència però de les tretze colònies britàniques, que ja gaudien
d’institucions i pràctiques representatives, aquí la substitució del sobirà
serà més difícil. No només calia crear estats, sinó sistemes polítics i
ciutadans. La nació serà sempre un resultat incert, ja que no es podia basar en
els elements que defineixen les nacionalitats europees.
Els americans compartien tots aquests elements amb els castellans. Les
diferències culturals de Catalunya amb els castellans eren majors que les
d'aquests amb els regnes americans. Si els europeus construïren l'Estat-nació a
partir de la nacionalitat, en el cas americà es construïren en oposició a una
nacionalitat que els era comuna.
I tot i així els americans es van deslligar, cansats d’una miopia i
d’una estretor de mires que persisteix encara. Els pobles que s’obliden de la
seva història, i no n’aprenen, estan condemnats a repetir-la. Si es espanyols
volen un estat unitari acabaran com van començar, amb el regne de Castella, i
més quan s’uneixen, en el cas català, voluntat política i identitat cultural.
No ens separa l’oceà, però sí la mateixa incomprensió.