Repensar la Història, repensar-nos

     La temptació de les modes i etiquetes (història local, història social) probablement ens ha desvirtuat. Cal no perdre de vista l'objectiu de les visions conjuntes per a que ens siguin útils. Tot és local en el seu context i tot és universal si ajuda a entendre més i millor. La dimensió quotidiana és local i universal alhora. La història d’una ciutat pot ser local i universal al mateix temps.

     Tanmateix, en les darreres dècades s’ha viscut una efervescència de la història local, molt relacionada amb el poder local, excessivament narrativa i sovint acrítica, sense un objectiu interpretatiu ni una voluntat explicativa clara. I en relació a la història social, el seu problema rau en el seu propi creixement, per l'enorme proliferació de temes sense un objectiu clar d'estudi.

     Originàriament, aquesta nova història es presentà com una història alternativa, ens oferia un altre objecte d'estudi amb protagonistes diferents als de la història política. Representava una opció crítica front als convencionalismes, una història més autèntica i justa. Però d'aquella esperança s'ha passat a una història fragmentada on tot esdevé digne d'estudi. Existeix el perill d’una greu trivialització i d’uns camps de conreu històric molt temàtics, sense contactes entre les diferents disciplines.

     D'una historiografia de palau s'ha passat a tractar amb igual importància tots els estrats socials, sense interaccions. Igualment hi ha la tendència general a considerar la història social com una forma de considerar el fet històric. Les dades tenen un sentit, són classificables, es poden fer parlar. Això permet acoblar les dades obtingudes a un determinat objectiu. El món del passat és múltiple, mai evident. No ens hem de limitar a acoblar tesis més o menys interessades a les nostres dades.

     Cal qüestionar, en el mateix sentit, la noció de progrés, a partir de la qual s’avaluen les opcions dels protagonistes del passat. De forma inevitable es fa des de la superioritat que atorga conèixer el que després s'ha esdevingut. L'historiador creia tenir una clau de interpretació, un mapa per fer història. Però han existit altres catàlegs d'opcions.

     Aquí és on apareix el caràcter problemàtic de la lògica dels protagonistes del passat. Molts han estat els que han intentat posar-se en el lloc dels protagonistes que analitzem i treure’n deduccions. És arriscat suplantar deduccions que no haurien de ser preses per nosaltres com a evidents. I a l’igual que no es pot creure en determinismes, tampoc es pot fer en les estructures.

     Les estructures no existeixen. El concepte remet a un caràcter permanent del tot inadequat. Les estructures no funcionen al marge de les persones. Les situacions no es mantenen per si mateixes, les estructures necessiten la complicitat de la societat. Els fets no parlen ni per si mateixos encara que els hi apliquem una clau. Els fets són polisèmics, signifiquen moltes coses.

     Cal sempre fer propostes i deixar de ser criats dels sistemes interpretatius. Cal plantejar problemes, sempre hi ha tesis possibles. S'ha de valorar molt la discussió i el debat, els arguments dels altres. Buscar sempre problemes i donar tota visió com a provisional. Assenyalar sempre els defectes de les nostres conclusions. La història no només conté la llavor d'un futur determinat, el que finalment ha succeït. Els altres també són vàlids. Les alternatives no són invencions ni tòpics. Res ens permet descartar res.

    Avui observem com les dues alternatives que havien de fer un món millor, la capitalista i la comunista, han fracassat. Això ens porta a repensar-nos, a descartar les rutes úniques. Cal recuperar les vies alternatives considerades utòpiques, marginades i descartades. No és cert que els polítics i les classes dominants temin a la història, sinó als historiadors. D'aquí la importància política del control de la història i de la seva manipulació. I és què la història atorga identitat a les col·lectivitats humanes.

     Els vencedors i els interessats sempre han escrit la història per legitimar el seu triomf o interès. En les mans dels historiadors està la clau de plantejar propostes a aquest món de sentit únic. És l'historiador qui coneix les vies avortades de la història. Pot oferir esperances i alternatives.