Un patrimoni de tots
I tot començà un dia qualsevol de
1845. El procés d'industrialització experimentat per la vila de Salt durant el
segle XIX, fins llavors un petit poble agrícola, amb uns quants masos aïllats i
un parell o tres de carrers en conformació, prengué un caràcter de revolució
per la transformació social i econòmica que significà des d’aleshores.
Fou el banyolí Pere Ramió el primer d'adquirir un edifici industrial i
un salt d'aigua prop del Mas Llorens, l'any 1845. L'any 1865 era ja una de les
sis fàbriques catalanes que tenien instal·lats més de 10.000 fusos. Tenia 200
telers i ocupava 550 operaris. Només amb dues dècades Salt s’havia transformat
més que en deu segles.
Als anys centrals del XIX s'havien instal·lat dues factories més,
conformant entre 1855 i 1870 el Veïnat de Salt o barri de Sant Antoni, situat a
un kilòmetre del nucli antic però dins el terme municipal. A finals de segle
tindrà més de cent habitatges.
Aquestes fàbriques arribaren a ocupar 800 treballadors abans del canvi
de segle del XIX al XX, en un poble que en menys de quinze anys passà de 300 a 2.000 habitants. Això
comportà el creixement urbanístic i un canvi en l'estructura productiva i del
teixit social. Però és què durant el canvi següent de segle Salt vorejaria els
30.000 habitants.
Durant la Guerra
de Secessió americana la fam del cotó afectà la producció, en un moment
d’expansió del tèxtil. Les tres empreses existents anaren reduint llur
activitat de 1861 a
1865, no arribant als 300 operaris en les diferents fàbriques. Per primera
vegada la petita vila de Salt es veia pertorbada per un conflicte bèl·lic de l’altre
banda del món, en una economia que es començava a globalitzar.
A conseqüència d'aquestes crisis es produí la compra de la fàbrica del
barri vell per la societat Coma-Ciuró-Clavell, que significà l'entrada de
capital barceloní. Francesc Vilardell i Gratacós (1828-1889), gendre de Pere
Ramió, el 1876 adquirí les fàbriques del Veïnat, que reeixiren. Fou diputat de la Diputació de Girona,
director del Banc d'Espanya, delegat de la companyia de Tabacs i alcalde de
Salt fins a la seva mort. Els seus hereus, en canvi, feien suspensió de
pagaments el 1897.
Joan de Coma i Cros era ja l'únic propietari de la societat Coma i Cros
el 1912, que aglutinava no ja les tres fàbriques, sinó dues. El 1909 un incendi
destruïa una de les fàbriques del Veïnat, la fàbrica Mulleras, fundada per
Ramió. Joan de Coma i Cros venia l'any 1923 la fàbrica del barri vell a
Manufacturas Antonio Gassol, que la reformaria amb una ampliació de fins a
8.500 fusos i nova maquinària anglesa.
Alhora la Coma
i Cros consolidava el treball en la secció del tissatge posant en funcionament
359 telers. La Guerra Civil (1936-1939) portà la col·lectivització i la seva
conversió per a la producció de material bèl·lic. L'obrerisme convertí un poble
rural en una avançada revolucionària. Aquesta efervescència social quedà
estroncada per la guerra, on amb mort i violència es manifestà l'enfrontament
social.
Les crisis de producció, les condicions de treball i la intransigència
de l'empresariat provocà la
radicalització social. En foren una prova les vagues de 1870, 1900, 1919, 1922,
1934 i 1936. El poble una excepcional vitalitat política, cultural i
associativa: comitè local del Partit Federal el 1870, sindicat Cenetista el
1919, Escola Racionalista de 1933 a 1936, el grup esperantista Regeneració el 1921. Cooperatives de
consum obreres durant els anys vint i trenta, com La Protectora de San Antonio,
La Constancia
Saltenca , La Económica Saltense o el Casal Saltenc. Publicacions com El Libertador (1913), El
poble de Salt (1930), ambdues republicanes, o El Eco de Salt (1915), L'amic del
Poble o Despertar (1930), llibertàries.
Una millora de les comunicacions suposà l'obertura el 1880 de la
carretera d'Anglès a Girona, que va substituir el camí ral d'Amer, convertit en
carrer. L'any 1885 arribava el tren d'Olot amb estació al Veïnat. No serà fins
al 1905 que s'obrí un baixador a Salt. La prosperitat es va veure també amb els
primers equipaments: nou cementiri municipal el 1884, escorxadors el 1892 i
1929, ampliació de l'església parroquial el 1913, el convent de Santa Clara el
1881, el col·legi La Salle el 1905, les Escoles Nacionals el 1927, l 'Hospital
Psiquiàtric Provincial el 1886,
l 'enllumenat de gas el 1891 i l'elèctric el 1905,
gràcies a les fàbriques.
En fi, tot un món industrial que conformà la nostra identitat i que va
desaparèixer a finals del segle XX. La seva petja encara ens és present, i
conforma un patrimoni històric i arquitectònic a estudiar, preservar i
difondre.
Però aquella petita vila encara hauria de viure dues revolucions més, la
originada per l’emigració dels anys cinquanta i seixanta, que triplicà la trama
urbana i la població, desfigurant tot aquest teixit amb canvis urbanístics,
socials i lingüístics de primer ordre, i la de principis de segle XXI, amb
l’arribada de comunitats d’altres races i religions.
Què són 150 anys en la història de les viles catalanes?. En termes
numèrics, un moment. Què han estat, tanmateix, per a Salt?... I tot començà un
dia qualsevol de 1845.