Per una tassa
de cafè (o per un telèfon mòbil)
Miguel Ángel Asturias, Gabriel
García Márquez o Alejo Carpentier, retraten en les seves novel·les sobre dictadors
centre-americans un munt de règims autoritaris i personals, violents i repressius, fruit
d’un determinat sistema de relacions mercantils.
Cops d'estat, eleccions controlades, candidats imposats. Les facultats
extraordinàries presidencials i l'estat d'excepció s’usen com a artificis
legals perfectes. Els presidents legislen a discreció, suspenen drets
individuals, persegueixen l'oposició. Un fort paternalisme, d’aurèola mítica,
assegura lleialtats personals, obediència i adulació perpètua. L'exèrcit i la
policia secreta arrodoneixen la xarxa de servidors.
Els seus mètodes de govern es fonamenten en la censura, la persecució de
l'oposició, el control policíac, la burocràcia dòcil i les finances en mans de
les famílies del cafè, amb un generós tracte a les companyies estrangeres. Els
presidents són dèspotes il·lustrats que modernitzen les estructures de l'estat.
Reforcen el poder del govern central front els notables regionals i milloren
les infraestructures per al foment i la intensificació d’un model econòmic
corrupte i dependent.
La verticalitat de les relacions apareix en el clientelisme i en
sistemes de padrinatge. El cacic, gran propietari o dignatari, és
l'intermediari social mitjançant una xarxa d'incondicionals. L'aïllament
geogràfic, la inseguretat legal i la violència creen mecanismes per a garantir
la lleialtat, uns sistemes d’obligacions que condicionen la cultura política.
El president és el cap d'aquesta piràmide de clients, en uns estats que
professen un mimetisme vers les institucions representatives de la democràcia
occidental. I és què els mateixos que distorsionen els principis liberals i els
marcs constitucionals exclamen el seu amor pels valors democràtics. Fins i tot
els dictadors més rupestres utilitzen modals democràtics però la legalitat és
violentada sempre que convé.
A partir de 1870 la regió centreamericana ingressa en el mercat mundial
a través d’una economia agrícola exportadora. Àmplies regions s’especialitzen
en la producció i exportació de cafè i bananes. Aquest fet permet un creixement
econòmic sostingut, l'afirmació de l'ordre social establert per les reformes
liberals i la subordinació creixent de les classes dominants als capitals
estrangers, bàsicament nord-americans.
És el creixement empobridor. L'expansió del cafè modifica el mercat de
terres, les relacions laborals i l'organització comercial i financera, i
provoca la tendència al monocultiu, la pressió a l'agricultura de subsistència
i el canvi del paisatge agrari. Aquest paisatge regional estarà dominat per
grans propietats concentrades en poques mans, que s'apropiaran dels beneficis
de condicions laborals repressives. S'haurà de recórrer al treball forçat i a
treballadors concentrats en grans plantacions.
L’educació es menysté tot i els ambiciosos plans dels programes
liberals. La població rural continua analfabeta, les universitats mediocres i
els pressuposts centrats en les despeses militars. Els sindicats apareixen amb
lentitud, en un ambient hostil. Els partits polítics són agrupacions populistes
on predominen els lideratges personals.
Tanmateix el president té cobertura, un paraigües de poder notable. Són
els Estats Units. Els interessos econòmics i estratègics que comporta la zona i
el mateix canal de Panamà (1914), han creat diverses trames ideològiques per
justificar la seva política. Però en el fons no deixa d’ésser un nou
imperialisme, suplantador de l’anterior.
Política inspirada en la doctrina Monroe (Amèrica pels americans, 1823)
i millorada per la de Roosevelt, que autoritza a l'exèrcit nord-americà a fer
de policia internacional en missió civilitzadora. Intervencions militars,
concessions territorials estratègiques i protectorats. Volen posar fi a les
lluites entre els estats centreamericans i establir mesures per protegir els
capitals nord-americans en plantacions, mines i ferrocarrils.
Els banquers de Nova York es converteixen en els principals creditors
dels governs. El control duaner, font d'abundants recursos fiscals, i la
intervenció militar en defensa de les propietats i els ciutadans
nord-americans, esdevenen un recurs freqüent. Les companyies nord-americanes
com la United Fruit Company, la
Cuyamel Fruit Company o la Standart Fruit and Steamship Company,
obtenen avantatges i concessions i monopolitzen l'exportació de la banana, el
cafè i l'explotació del ferrocarril.
Són les bases d'una ingerència posterior que s’ha reproduït en altres
escenaris i territoris, especialment pel control dels recursos naturals. Parlem
del petroli, del gas i dels minerals imprescindibles per a les noves
tecnologies. Les relacions entre l’Àfrica i la Xina, per exemple, presenten
unes condicions i conseqüències semblants. I fins i tot amb menys miraments.
Però la història, volgudament, no interessa.
Ningú es planteja davant d’un nou aparell com s’obté la seva matèria
primera i com després es fabrica, potser en un altre punt del planeta, en unes
condicions empobridores a tots nivells. Destruïm el territori i les persones i
ens és igual.