Una història romàntica
Rere l’elaboració d'una història romàntica s'observa un esforç
sistemàtic i patrocinat oficialment per recuperar la memòria col·lectiva d’uns
fets idealitzats. Es difondrà a través de dos importants mitjans, la premsa i
l’escola, amb l'objectiu de formar uns nous ciutadans i una determinada
realitat política. I tots els països la tenen.
Es tracta d’una història de bons i dolents a la recerca de fets i
personatges que tinguin una significació, amb una concepció única de les
realitats polítiques i socials. Aquesta història comença amb uns antecedents,
unes transformacions històriques d’un territori encara no conformat però que
està a l’espera d’esdevenir. La seva realitat ja és prefigurada tot i que la
seva forma, que es configura al llarg dels segles, podria haver estat diversa i
diferent.
Així l’estatus vigent apareix com una forma natural donada per Déu de
classificar els homes, ignorant volgudament cultures agrupades, sobreposades i
barrejades, que poden compartir un sentit de col·lectivitat i unes estratègies
comunes d’actuació, en uns àmbits lingüístics, culturals i geogràfics definits.
Quan les condicions socials generals contribueixen a l’existència de
cultures estandarditzades, homogènies i centralitzades, que penetren en
poblacions senceres, sorgeix una situació on les cultures unificades per una
educació ben definida, on la història hi juga un paper de primer ordre,
constitueixen la classe d’unitat amb la qual l’home s’identifica. És llavors
que es recuperen els símbols antics o se’n creen de nous.
Així les cultures semblen les depositàries naturals de la legitimitat
política. És l’establiment d’una societat anònima i impersonal, amb individus
intercanviables que manté units una cultura comuna, en lloc de les velles i
complexes estructures de grups locals sustentades per cultures populars.
En aquestes històries romàntiques s’elimina qualsevol possibilitat
d'interpretació crítica. El relat esdevé una mena de catecisme per adquirir la
forma d'un imaginari col·lectiu, on cada episodi destaca una sentència moral o
una regla de conducta. Així la història es converteix en una certesa absoluta.
Però la història és sempre imprevisible, complexa i sovint contradictòria.
Aquest passat idealitzat es construeix en base un criteri de societat
homogènia, una gran família unida per un únic esdevenir. Es tracta de legitimar
un determinat discurs, no exempt d’interessos. Tanmateix això no significa que
no siguin legítims, convenients i que no apleguin sentiments sincers, voluntats
comunes, projectes compartits i realitats autèntiques. Però la història és la
que és i hem de ser conscients de com l’elaborem.