La llibertat impossible
La llibertat. Potser no ens posaríem
d’acord amb el que significa. És possible ser veritablement lliures?. Néixer
home o dona, en una família o altra, en un país, cultura, societat i religió o
altre, amb un aspecte físic o altre, amb una genètica o altra, tot això ja ens
condiciona d’entrada, sense comptar amb el conjunt de circumstàncies culturals,
socials i econòmiques del temps que ens tocarà viure. Dependrà del tipus
d’educació que rebem, de les capacitats que desenvolupem i també d’un component
de sort.
Potser es tracti de preservar l’autonomia
personal i col·lectiva, respectar la pròpia iniciativa, la nostra forma de
pensar i d’opinar, d’actuar, i que al mateix temps aquesta llibertat natural
possibiliti a nivell col·lectiu la justícia social i la igualtat
d’oportunitats, la convivència pacífica i el progrés material. I això sense
malmetre la dignitat i la mateixa llibertat dels altres, i el respecte que
devem al medi i a tots els seus éssers.
La llibertat. L’ésser humà sempre l’ha
perseguida, conscient o no del condicionant que implica ésser un animal social.
Viure en comunitat comporta la necessitat d’una organització que la faci
possible, i això ja l’impossibilita. Les diferents civilitzacions humanes han
practicat distintes formes d’organització al llarg de la història, amb més o
menys èxit i amb distintes nocions dels concepte de llibertat.
Com va dir algú, el problema rau en que
l’home és un animal moral abandonat, que es troba sol en un món amoral i
condemnat a una existència finita, i que resulta que n’és conscient. Conscient
de la seva tragèdia, per això es va inventar allò del pecat original. I sense
oblidar que a banda d’éssers racionals també som emocionals. Les emocions i els
sentiments, combinat amb la genètica i el raonament, ens fa uns éssers
complexos que perseguim ideals igualment complexos.
L’home esdevé un ésser conscient de que
existeix, que necessita viure en comunitat per sobreviure, que s’ha de
desenvolupar en una natura salvatge que no controla on només els que són
capaços d’adaptar-se se’n surten. Un món canviant on els éssers competeixen
per, literalment, menjar-se els uns als altres. I moltes de les societats
humanes s’han edificat basant-se en aquestes violències, d’altra banda,
naturals.
L’home aspira a entendre un món que al
mateix temps considera bell, conscient de la fragilitat de la vida. I no només
aspira a preservar aquesta natura, que és la seva, sinó que aspira a una
existència pacífica i benestant. I sense altres mitjans que ell mateix.
Francament molt complicat. És el procés d’humanització, i s’han necessitat
centenars de milers anys i moltes generacions perdudes. Però encara avui, amb
mètodes més o menys sofisticats, els homes es dominen els uns als altres, com
ens dicta el nostre instint.
Hem fet camí, però en aquest sentit encara
som en part salvatges. Si entenem el nostre origen natural, i l’acceptem, tot
esdevé més fàcil i senzill. Serà més fàcil respectar la llibertat dels pobles,
les cultures que conformen la humanitat, l’entendre el dret que tenen tots els
éssers tenen a una existència digne, independentment d’orígens i condicions.
Ser conscients de què som i d’on venim, situar-nos en l’essència, ens pot
ajudar ser millor persones tant a nivell individual com col·lectiu.
Deixarem de ser animals quan ho aconseguim
i recuperarem llavors la llibertat que un dia vam perdre. Tanmateix ja no serà
una llibertat natural, serà una llibertat pròpia dels humans. Però encara ens
queda molt, moltíssim.