1 de març 2015

Germans de Llengua
     Hi ha algun país del món on es pugui viure i treballar amb normalitat prescindint de la seva llengua i cultura?. Hi ha parts del territori català o sectors socials on tot i la diversitat existent es pot identificar una identitat pel que es parla i pel que s’escolta, pel tarannà i la tradició. En altres, tanmateix, hom se sent estrany en el seu propi país.
     A finals del segle XIX ja hi havia estudiosos que pronosticaven la fi en un període breu de temps de la llengua catalana. I el cert és què encara ha resistit. Catalunya esdevé una de les úniques nacions sense estat d’Europa amb llengua pròpia que tot i segles de marginació i persecució ha conservat l’idioma. Una llengua que s’ha normativitzat relativament d’hora, que s’ha emprat majoritàriament a nivell oral fins ben entrat el segle XX i en la qual s’han escrit belles obres mestres.
      Així, tot i les dificultats, la llengua ha subsistit i ha evolucionat perquè socialment no s’hi ha renunciat. El marc polític i institucional ha millorat, tot i les darreres sentències adverses pel que fa al català a l’escola. Aquesta tasca de la societat civil que ens correspon a tots, quan llegim, quan escrivim, quan anem al cinema o al teatre, quan estudiem o treballem, quan consumim, quan ens relacionem en definitiva, cal exercir-la amb amabilitat però també amb tenacitat. I a banda de la voluntat dels nostres representants de legislar a favor del català, cosa que poden fer, continua essent voluntat del catalanoparlants que la seva llengua sigui útil, per exemple, com a eina per a la integració dels nouvinguts.
     Viure en català significa poder comprar productes etiquetats correctament i veure pel·lícules al cinema en la nostra llengua, gaudir d’uns mitjans de comunicació, escrits i audiovisuals, potents. Que la llengua catalana, a part de ser cooficial, sigui preferent a l’escola i a l’administració, perquè és la pròpia, es parli o no. I que per aquesta mateixa raó sigui estimada i respectada. És un patrimoni a preservar.
     Tot i això, parlar en l’actualitat de nació en termes decimonònics és una falsedat. No hi cap país amb o sense estat del món occidental que no sigui plurinacional, plurilingüístic i pluricultural. Un concepte de nació que lligui un territori i la seva gent amb una llengua i una cultura originàries com a únics elements és impossible. La nació existeix en termes històrics, simbòlics i per voluntat ciutadana.
       Les estructures polítiques europees i les relacions econòmiques internacionals, és a dir, la globalització, fan que la nació es volatilitzi. No podem forçar una societat a nacionalitzar-se si volem viure en pau i en democràcia. Ara és la nació la que s’ha d’adaptar a la societat que viu en el seu àmbit d’actuació. El nacionalisme no té per què ser una font de lluita i divisió, al contrari. Pot donar la veu a cultures i països que per la seva dimensió o circumstància històrica no la tenen o l’han perdut.
    Des del localisme no només es pot ser universalista, sinó que és la millor manera de ser-ho. Parlar català i intentar dinamitzar la nostra cultura no és estèril i antiquat, al contrari, és una aportació valuosa i genuïna a la humanitat.
      És important per a la nostra salut personal i col·lectiva poder sentir-nos d’algun lloc i si sabem construir una societat oberta i absorbent, ser català pot esdevenir un èxit. Però aconseguir que hom es senti fill d’un país i d’una història, es tingui el color que es tingui, la religió que es tingui, la llengua materna que es tingui, és una tasca apassionant i monumental. Per a molts fins i tot és impossible.
    En els moments en els quals Catalunya ha parlat amb una sola veu, sempre brolla una mena d’histèria col·lectiva a l’interior de les Espanyes. És un sentiment irracional, barreja de pànic i d’incomprensió.
     No deixa de ser absurd que Catalunya es pugui definir com a nacionalitat i no com a nació en el marc legal vigent. Potser és per la llengua i la cultura pròpies, o per una història nacional reconeguda, o pel pes econòmic, potser és un complex d’inferioritat o la memòria d’un passat imperial i d’un sentiment de grandesa mal entès.
     En tot cas la catalanofòbia és un fet des de fa molts segles, un sentiment que ens perjudica a tots nivells. I som nosaltres els primers que hem d’adoptar les actituds i les polítiques necessàries si volem esdevenir una col·lectivitat respectada i reconeguda. Catalanofília n’és el contrari. Estimar el país on has nascut, la llengua i cultura d’origen, la societat que t’ha acollit, és propi de ben nascuts.