Germans de Llengua
Hi ha
algun país del món on es pugui viure i treballar amb normalitat prescindint de
la seva llengua i cultura?. Hi ha parts del territori català o sectors socials
on tot i la diversitat existent es pot identificar una identitat pel que es
parla i pel que s’escolta, pel tarannà i la tradició. En altres, tanmateix, hom
se sent estrany en el seu propi país.
A finals
del segle XIX ja hi havia estudiosos que pronosticaven la fi en un període breu
de temps de la llengua catalana. I el cert és què encara ha resistit. Catalunya
esdevé una de les úniques nacions sense estat d’Europa amb llengua pròpia que
tot i segles de marginació i persecució ha conservat l’idioma. Una llengua que
s’ha normativitzat relativament d’hora, que s’ha emprat majoritàriament a
nivell oral fins ben entrat el segle XX i en la qual s’han escrit belles obres
mestres.
Així,
tot i les dificultats, la llengua ha subsistit i ha evolucionat perquè
socialment no s’hi ha renunciat. El marc polític i institucional ha millorat, tot
i les darreres sentències adverses pel que fa al català a l’escola. Aquesta
tasca de la societat civil que ens correspon a tots, quan llegim, quan
escrivim, quan anem al cinema o al teatre, quan estudiem o treballem, quan
consumim, quan ens relacionem en definitiva, cal exercir-la amb amabilitat però
també amb tenacitat. I a banda de la voluntat dels nostres representants de
legislar a favor del català, cosa que poden fer, continua essent voluntat del
catalanoparlants que la seva llengua sigui útil, per exemple, com a eina per a
la integració dels nouvinguts.
Viure en
català significa poder comprar productes etiquetats correctament i veure
pel·lícules al cinema en la nostra llengua, gaudir d’uns mitjans de
comunicació, escrits i audiovisuals, potents. Que la llengua catalana, a part
de ser cooficial, sigui preferent a l’escola i a l’administració, perquè és la
pròpia, es parli o no. I que per aquesta mateixa raó sigui estimada i
respectada. És un patrimoni a preservar.
Tot i
això, parlar en l’actualitat de nació en termes decimonònics és una falsedat.
No hi cap país amb o sense estat del món occidental que no sigui plurinacional,
plurilingüístic i pluricultural. Un concepte de nació que lligui un territori i
la seva gent amb una llengua i una cultura originàries com a únics elements és
impossible. La nació existeix en termes històrics, simbòlics i per voluntat
ciutadana.
Les
estructures polítiques europees i les relacions econòmiques internacionals, és
a dir, la globalització, fan que la nació es volatilitzi. No podem forçar una
societat a nacionalitzar-se si volem viure en pau i en democràcia. Ara és la
nació la que s’ha d’adaptar a la societat que viu en el seu àmbit d’actuació. El
nacionalisme no té per què ser una font de lluita i divisió, al contrari. Pot
donar la veu a cultures i països que per la seva dimensió o circumstància
històrica no la tenen o l’han perdut.
Des del
localisme no només es pot ser universalista, sinó que és la millor manera de
ser-ho. Parlar català i intentar dinamitzar la nostra cultura no és estèril i
antiquat, al contrari, és una aportació valuosa i genuïna a la humanitat.
És
important per a la nostra salut personal i col·lectiva poder sentir-nos d’algun
lloc i si sabem construir una societat oberta i absorbent, ser català pot
esdevenir un èxit. Però aconseguir que hom es senti fill d’un país i d’una
història, es tingui el color que es tingui, la religió que es tingui, la
llengua materna que es tingui, és una tasca apassionant i monumental. Per a
molts fins i tot és impossible.
En els
moments en els quals Catalunya ha parlat amb una sola veu, sempre brolla una
mena d’histèria col·lectiva a l’interior de les Espanyes. És un sentiment
irracional, barreja de pànic i d’incomprensió.
No deixa de ser absurd que Catalunya es pugui
definir com a nacionalitat i no com a nació en el marc legal vigent. Potser és
per la llengua i la cultura pròpies, o per una història nacional reconeguda, o
pel pes econòmic, potser és un complex d’inferioritat o la memòria d’un passat
imperial i d’un sentiment de grandesa mal entès.
En tot
cas la catalanofòbia és un fet des de fa molts segles, un sentiment que ens
perjudica a tots nivells. I som nosaltres els primers que hem d’adoptar les
actituds i les polítiques necessàries si volem esdevenir una col·lectivitat
respectada i reconeguda. Catalanofília n’és el contrari. Estimar el país on has
nascut, la llengua i cultura d’origen, la societat que t’ha acollit, és propi
de ben nascuts.