1 d’abr. 2015

Un món de pagesos
    Hi ha una visió folklorista que idealitza la vida rural front la urbana, massificada i anònima. I una de crítica que veu la família pagesa ruda i incapaç d'evolucionar. Però la pagesia es caracteritza per unes formes econòmiques i una racionalitat específiques. Tot i això, l’estructura rural europea és diversa per raons geoclimàtiques i la varietat d'usos.
     La pagesia europea té unes bases que s'estableixen al segle XI. Aquests fonaments, no deslligables de l’estructura del camp en època romana, es troben en el regne Franc. Es desenvolupa la senyoria feudal, el mas, el sistema triennal i l'organització comunal. La senyoria feudal i el mas es conceben com una unitat fiscal i productiva i es crea un paisatge rural específic, una estructura clau per a la supremacia europea futura.
     Des dels segles XII i XIII la difusió de cultius més intensius i específics, l'arada asimètrica, el cavall, el gran carro de quatre rodes, el ferro i el molí hidràulic, esdevenen claus per l'expansió cristiana. Es produeix un procés de repoblació de la qual en resulten relacions senyorials noves i formes més lliures de cessió de la terra. Es desenvolupen els mercats i les viles, patrocinades per monarques enfrontats al poder senyorial.
     La crisi de la Baixa Edat Mitjana es deu al desequilibri de la població vers els recursos, les crisis de subsistència, l'evolució negativa dels preus i dels salaris, la Pesta i el despoblament. L'augment de la pressió senyorial per mantenir les rendes deriva en revoltes socials en un marc de valors pagesos propis. Són processos de resistència com ara les guerres remences catalanes, que evidencien la problemàtica de la servitud.
    Durant l'època Moderna, amb nous descobriments geogràfics i millores tècniques, majors ciutats i el coneixement de nous productes, comença un nou procés d’expansió. Es poden elogiar els casos de Flandes i sobretot d’Anglaterra, pels canvis dels mètodes de cultiu i de les formes de gestió, més mercantilitzades. Durant els segles XVI i XVII, segons els indrets i el grau d’innovació, es succeeixen períodes de crisi i d'expansió. I es consoliden varis tipus de possessió de la terra a l’oest europeu, com ara l’emfitèutica.
     L’emfiteusi permet a la pràctica la propietat de la terra mentre es mantingui el pagament d’una renda fixa al senyor i la continuïtat de l’explotació. Passades algunes generacions aquestes rendes s’aniran perdent i recuperar-les serà difícil i conflictiu. L’evolució inversa es dóna a l’est del continent, en un procés oriental de refeudalització. Es produeix un enduriment del domini absolut i de la servitud fins entrat el segle XX, conformant-se una economia cerealística essencialment exportadora.
      El XVIII es de nou d'expansió demogràfica i dels cultius, amb la patata, la vinya o l'ús de plantes farratgeres. L'eliminació del guaret esdevé primordial per a una nova revolució agrícola. Augmenta la diferenciació social amb l’increment dels pagesos amb poca o sense terra, que esdevenen criats o jornalers. I es conforma un nou estrat de propietaris, antics pagesos emfiteutes, que concentraran explotacions i esdevindran un nova noblesa. En el nostre cas ho exemplifiquen els marquesos de Camps.
    Neguem la imatge idíl·lica de la vida laboral en el camp preindustrial, contraposada a la degradació de la proletarització obrera. També es pot pensar que els camperols no estarien d'acord en eliminar els drets col·lectius i en canvi els grans propietaris sí. Però no és sempre així. Hi poden estan a favor els que viuen de trossos o petites vinyes que els grans ramats malmeten. La decadència dels drets col·lectius sobre els prats origina de retruc un altre conflicte al desaparèixer el dret col·lectiu a les segones herbes.
     Hi ha la necessitat d'estudiar cas per cas, la diversitat regional és massa important. Les reformes agràries del segle XIX són transcendentals: redempcions, particions dels comuns, concentracions, desamortitzacions. Es vincula el fenomen a la dissolució del mode d'explotació cooperatiu. Els canvis jurídics empenyen a molts petits pagesos a la proletarització i els grans i mitjans a la propietat absoluta. El resultat és que el vell sistema de dependències es substitueix ara per relacions contractuals. 
    La millora constant de la tècnica culmina després de la I Guerra Mundial amb la difusió revolucionària del tractor, la recol·lectora, la munyidora i l’enginyeria genètica. És la industrialització de l'agricultura, basada en la innovació tècnica, la capitalització i la concentració sectorial i regional. A l'Europa Oriental s’experimenten processos de col·lectivització forçosa amb greus conseqüències econòmiques i socials.
    Durant el segle XX es multiplica la producció i la productivitat amb la irrupció d’una revolució química primer i una de genètica després, que fa disminuir sensiblement la fam al món, a costa, tanmateix, de greus problemes ambientals i sanitaris. I l’estructura social rural canvia per sempre amb l’expansió del capitalisme i la globalització, que generalitza un procés especular d’emigració del camp a la ciutat.
     El nombre d'ocupació en el sector agrícola davalla sensiblement i es generalitza la concentració, l'especialització i la mecanització. L'augment de productivitat comporta excedents agraris sotmesos a processos especulatius. Han augmentat les despeses i han disminuït els ingressos en un marc de competència deslleial de les grans distribuïdores, que es fan amb el control del mercat i del producte. Viure al camp deixa de ser rentable.
    La qüestió és si tenen futur les petites explotacions, si poden ser ecològiques i productives, si poden preservar el paisatge i l’estructura social. La qüestió és si podem seguir sense tenir en compte el camp, els productes de proximitat i la gent que hi viu.