La revolta cantonal i la divisió del catalanisme
La revolta cantonal fou un element
definitori de la I República (1873-1874). Francesc Pi i Margall serà el teòric del
republicanisme federal. Nascut a Barcelona el 1824, pertany a la burgesia
barcelonina. El seu pensament traspassarà la seva figura i fins i tot els
seus propis fins polítics, i va influir en moviments tan diversos com el
catalanisme d'esquerres o l'anarquisme.
Després de la revolució de 1868, que
destronà la reina Isabel II, retornà de l’exili. Esdevingué el màxim dirigent
del Partit Democràtic Federal i fou ministre de Governació i president del
Govern el 1873. Però davant la revolta cantonal fou acusat de consentir-la i
hagué de dimitir. Després, durant la Restauració, fou diputat republicà i féu
campanya per la independència de Cuba. Va morir a Madrid el 1901.
Pi i Margall apareix en la vida política en un moment on la classe
obrera no ha forjat encara els seus esquemes ideològics. Filosòficament és un
anarquista, políticament un demòcrata, socialment un reformista. Situat en el
corrent idealista, afirma la llibertat de l’individu, dirigit únicament per la
seva raó, i propugna la laïcitat de l'Estat.
La federació ha d’ésser universal, però aquesta s'ha d'iniciar amb unes
nacions peninsulars federades, inclosa Portugal, i de les colònies. Han de
tenir la seva Constitució, les seves lleis i institucions econòmiques i de
govern.
La I República abolirà el sistema de quintes i l'exèrcit es converteix
en una força de voluntaris, amb l'objectiu de destruir la casta militar. Els
soldats abandonen les seves unitats. Els oficials marxen a casa i la República
no té exèrcit que la defensi. Aquesta desintegració serà el que permetrà
l'avanç dels carlins i la revolució cantonal.
La situació és crítica a Barcelona, on s'evita in extremis la
proclamació d’un estat. Es produeixen manifestacions populars i la creació
d'una junta revolucionària dirigida pel membres de l'obrerisme organitzat, que
amb la pressió dels federals radicals intentarà proclamar l'Estat federal
català. S'aprova la creació d’un cos militar voluntari, una Junta d'Armament i
Defensa per fer front als carlins.
E.Figueras, president de la República, arriba a Barcelona i s'entrevista
amb els membres de la Diputacions catalanes. Aconsegueix aturar el procés de
separació, però alhora esclata el moviment cantonal al llevant i sud espanyol,
on es dóna l'oportunitat d’implantació de repúbliques cantonals. Llavors Pi i
Margall es situat al front del govern, però ha de dimitir poc després.
En la revolta de Catalunya s'observa el principi federatiu com a mitjà
de retornar a les nacionalitats la seva personalitat. En les eleccions del 1869
els republicans havien vençut àmpliament, però aviat es divideixen entre els
parlamentaris (els benèvols) i les bases (els intransigents), que són ara els
protagonistes. Però la revolta cantonal és triple. És una revolta política
regional de tipus autonomista, una de social per capgirar l'ordre social
establert i una revolució política i econòmica de la petita burgesia. Ambicions
de diferents grups socials que conflueixen, com ha passat tantes altres
vegades.
Els cantonals destitueixen les autoritats, liberalitzen el comerç,
reclamen el dret al treball i redueixen a vuit hores la jornada laboral.
Incauten les propietats estatals i prenen mesures anticlericals, com l'ús
públic dels béns de l'església o l'abolició de l'ensenyança religiosa.
Estableixen imposts directes a la propietat.
Els objectius immediats del govern de Pi i Margall són fer front a la
guerra carlina, la qüestió cantonal i acabar la campanya cubana, fer front al
partidaris del fill de la reina expulsada, l’Alfons XII, a l'ala dreta del seu partit
i aprovar una Constitució federal. En hisenda projecta una complicada operació
financera per redimir els esclaus negres de Cuba indemnitzant als seus
propietaris, promoure obres públiques i eixugar el dèficit.
Però no va tenir temps ni suport. Al cap de trenta-set dies és
substituït per Salmerón, i després aquest per Castelar. Mentrestant la revolta
cantonal és sufocada per alguns batallons militars i la Guàrdia Civil.
Uns quants trets a l'aire del general Pavía, capità general de Madrid, acaben
amb les Corts Constituents el gener de 1874. Entrega el poder a un govern
nacional presidit per Serrano, que acaba la guerra carlina.
Però els terratinents castellans,
l’exèrcit (un cop més erigit com a garant de l’ordre i la unitat) i la burgesia
catalana, que s’adona de les aspiracions obreres, ja s'han passat a
l'alfonsisme. El cop de Martínez Campos a finals de 1874 restaurarà els Borbons
al tron. Alfons XII desembarca triomfalment, i no és casualitat, a Barcelona,
el gener de 1875.
És la gènesi de la divisió del
catalanisme. Per una banda el conservador de la burgesia catalana, primer
regionalista, després nacionalista i en l’actualitat, encara que no en la seva
totalitat, defensor de l’estat propi. Però tradicional defensor de l’ordre social
i moral, de la propietat i del capital, i del règim que en cada moment ho
asseguri. I per l’altra el de l’esquerra de les classes populars, amb una
quàdruple divisió: els federalistes, els republicans independentistes, els
comunistes i els anarquistes, avui anti-sistema. Tots amb projectes distints i
sovint enfrontats a mort.
Aquestes divisions foren igualment
definitòries en el fracàs de la II República. La diferència reapareix en el
procés actual que desenvolupa Catalunya, però confiem que per tercera vegada la
desunió política catalana no descavalqui de nou un enèsim procés de
transformació social i política.