1 de juny 2015

La revolta cantonal i la divisió del catalanisme
     La revolta cantonal fou un element definitori de la I República (1873-1874). Francesc Pi i Margall serà el teòric del republicanisme federal. Nascut a Barcelona el 1824, pertany a la burgesia barcelonina. El seu pensament traspassarà la seva figura i fins i tot els seus propis fins polítics, i va influir en moviments tan diversos com el catalanisme d'esquerres o l'anarquisme.
      Després de la revolució de 1868, que destronà la reina Isabel II, retornà de l’exili. Esdevingué el màxim dirigent del Partit Democràtic Federal i fou ministre de Governació i president del Govern el 1873. Però davant la revolta cantonal fou acusat de consentir-la i hagué de dimitir. Després, durant la Restauració, fou diputat republicà i féu campanya per la independència de Cuba. Va morir a Madrid el 1901.
     Pi i Margall apareix en la vida política en un moment on la classe obrera no ha forjat encara els seus esquemes ideològics. Filosòficament és un anarquista, políticament un demòcrata, socialment un reformista. Situat en el corrent idealista, afirma la llibertat de l’individu, dirigit únicament per la seva raó, i propugna la laïcitat de l'Estat.
      La federació ha d’ésser universal, però aquesta s'ha d'iniciar amb unes nacions peninsulars federades, inclosa Portugal, i de les colònies. Han de tenir la seva Constitució, les seves lleis i institucions econòmiques i de govern.
    La I República abolirà el sistema de quintes i l'exèrcit es converteix en una força de voluntaris, amb l'objectiu de destruir la casta militar. Els soldats abandonen les seves unitats. Els oficials marxen a casa i la República no té exèrcit que la defensi. Aquesta desintegració serà el que permetrà l'avanç dels carlins i la revolució cantonal.
    La situació és crítica a Barcelona, on s'evita in extremis la proclamació d’un estat. Es produeixen manifestacions populars i la creació d'una junta revolucionària dirigida pel membres de l'obrerisme organitzat, que amb la pressió dels federals radicals intentarà proclamar l'Estat federal català. S'aprova la creació d’un cos militar voluntari, una Junta d'Armament i Defensa per fer front als carlins.
     E.Figueras, president de la República, arriba a Barcelona i s'entrevista amb els membres de la Diputacions catalanes. Aconsegueix aturar el procés de separació, però alhora esclata el moviment cantonal al llevant i sud espanyol, on es dóna l'oportunitat d’implantació de repúbliques cantonals. Llavors Pi i Margall es situat al front del govern, però ha de dimitir poc després.
     En la revolta de Catalunya s'observa el principi federatiu com a mitjà de retornar a les nacionalitats la seva personalitat. En les eleccions del 1869 els republicans havien vençut àmpliament, però aviat es divideixen entre els parlamentaris (els benèvols) i les bases (els intransigents), que són ara els protagonistes. Però la revolta cantonal és triple. És una revolta política regional de tipus autonomista, una de social per capgirar l'ordre social establert i una revolució política i econòmica de la petita burgesia. Ambicions de diferents grups socials que conflueixen, com ha passat tantes altres vegades.
     Els cantonals destitueixen les autoritats, liberalitzen el comerç, reclamen el dret al treball i redueixen a vuit hores la jornada laboral. Incauten les propietats estatals i prenen mesures anticlericals, com l'ús públic dels béns de l'església o l'abolició de l'ensenyança religiosa. Estableixen imposts directes a la propietat.
     Els objectius immediats del govern de Pi i Margall són fer front a la guerra carlina, la qüestió cantonal i acabar la campanya cubana, fer front al partidaris del fill de la reina expulsada, l’Alfons XII, a l'ala dreta del seu partit i aprovar una Constitució federal. En hisenda projecta una complicada operació financera per redimir els esclaus negres de Cuba indemnitzant als seus propietaris, promoure obres públiques i eixugar el dèficit.
     Però no va tenir temps ni suport. Al cap de trenta-set dies és substituït per Salmerón, i després aquest per Castelar. Mentrestant la revolta cantonal és sufocada per alguns batallons militars i la Guàrdia Civil. Uns quants trets a l'aire del general Pavía, capità general de Madrid, acaben amb les Corts Constituents el gener de 1874. Entrega el poder a un govern nacional presidit per Serrano, que acaba la guerra carlina.
      Però els terratinents castellans, l’exèrcit (un cop més erigit com a garant de l’ordre i la unitat) i la burgesia catalana, que s’adona de les aspiracions obreres, ja s'han passat a l'alfonsisme. El cop de Martínez Campos a finals de 1874 restaurarà els Borbons al tron. Alfons XII desembarca triomfalment, i no és casualitat, a Barcelona, el gener de 1875.
     És la gènesi de la divisió del catalanisme. Per una banda el conservador de la burgesia catalana, primer regionalista, després nacionalista i en l’actualitat, encara que no en la seva totalitat, defensor de l’estat propi. Però tradicional defensor de l’ordre social i moral, de la propietat i del capital, i del règim que en cada moment ho asseguri. I per l’altra el de l’esquerra de les classes populars, amb una quàdruple divisió: els federalistes, els republicans independentistes, els comunistes i els anarquistes, avui anti-sistema. Tots amb projectes distints i sovint enfrontats a mort.
     Aquestes divisions foren igualment definitòries en el fracàs de la II República. La diferència reapareix en el procés actual que desenvolupa Catalunya, però confiem que per tercera vegada la desunió política catalana no descavalqui de nou un enèsim procés de transformació social i política.