L’invent d’una nació

     No tots els estats conformen nacions ni totes les nacions han pogut conformar estats. La nació comporta, a banda d’una voluntat política, una realitat social, lingüística i cultural, una història pròpia, una tradició, un territori. Fins i tot, en alguns casos, una determinada raça, ètnia o religió. Però hi ha nacions que no existeixen i que s’han d’inventar. I es pot construir una nació a través de l’elaboració d'una història.

    En trobem exemples a tots els continents, però sobretot són els països d’origen colonial, africans, asiàtics o americans, els que conformen estats inventant-ne les corresponents nacions. Usem com exemple l’Amèrica Llatina. Aquesta història haurà d'enfrontar-se a un doble problema: justificar la ruptura amb els vincles anteriors i justificar la ruptura amb la resta de projectes veïns.

     En primer lloc es fa necessari precisar les bases territorials d'una nacionalitat que encara no es pot definir de cap altra manera. Caldrà l'elaboració de plànols i itineraris per establir uns límits, per la direcció de les operacions militars i l'establiment de les contribucions. La necessitat de negociar fronteres fa imperatiu un coneixement dels límits geogràfics a reivindicar. És com la geografia defineix una identitat.

     El discurs historiogràfic s'elabora, un cop creada la independència, en la compilació documental. S'observa un esforç sistemàtic i oficial per recuperar la memòria col·lectiva dels fets que han forjat la nació. És el material disponible per a la primera generació d'obres que formaran el corpus nacional historiogràfic. Es tradueix al francès per a que siguin conegudes a Europa.

      Els mateixos autors participaren directament en els fets, són un testimoni personal. Molts resulten ser militars de carrera, d'aquí que prioritzen l'aspecte militar del relat. El pas següent és la difusió d'una pedagogia cívica d'aquests corpus mitjançant els manuals escolars, on s'elimina qualsevol interpretació crítica. Cada episodi destaca una sentència moral o una regla de conducta i la història es converteix en una certesa absoluta.

     Així la independència esdevenia una epopeia que diferenciava clarament els herois dels dolents. Així la història es construïa en base a uns postulats com els de la societat homogènia, una gran família unida pel seu passat i per la lluita per la llibertat, amb un radiant provenir. S'intentava la consolidació efectiva i afectiva del patriotisme.

     Però a l'Amèrica Llatina l'ensenyança obligatòria d'una història nacional no quedà establerta fins a finals del segle XIX i les taxes d'escolaritat eren ínfimes. La veritable difusió de la història pàtria es realitzarà a partir de les manifestacions populars d'acció cívica: inauguració de monuments, celebracions commemoratives de dates o funerals. L'objectiu és el de crear imatges que expressin història nacional per si mateixes.

     En l'invent d'aquestes nacions s’adopten uns models de referència. El principal és el de l'Antiguitat clàssica. Per complir la seva missió, la història nacional evoca el passat de la nació en termes d'una mítica edat d'or, on regna la saviesa i la virtut. Un altre objecte d’emulació és la Revolució Francesa, l'exemple de la qual permet assimilar les guerres i el procés d'independència a una reivindicació popular a favor de la nació.

     La història nacional serveix per consolidar el poder d’unes elits i els seus interessos polítics, socials i econòmics. Els indígenes són instrumentalitzats. S'idealitzen unes referències per afavorir la construcció d'un imaginari col·lectiu que s'encarregaria, amb el temps, de legitimar un discurs mitjançant el qual els processos d'uns fets recents aconseguien confondre's amb els mites d'una història desitjada.

    Un dels principals reptes del segle XXI girarà a l’entorn del que s’ha de considerar avui una nació i del que s’ha de considerar un estat, i de com s’articula tot plegat per a que el món sigui viable. Hi ha tota mena de fronteres per redefinir. Hi ha estats que no són factibles, siguin nacions o no, i nacions sense estat perfectament viables com a estats reconeguts. Un altra cosa és si tots els estats hauran de ser necessàriament interdependents en un món globalitzat.
     En aquest sentit, el cas català dins el context de construcció europea esdevé un cas paradigmàtic i de referència. Però encara no hi ha res escrit, resolt ni decidit, i tot dependrà en primera instància d’una qüestió de voluntat democràtica majoritària.