L’origen del Cadastre
El cadastre fou un nou impost, d’inspiració francesa, aplicat a
Catalunya d’ençà del decret de Nova Planta (1716). També als altres regnes de
l’antiga Corona d’Aragó, amb d’altres denominacions. Després de la liquidació
de les institucions catalanes, i en lloc d’aplicar al Principat el sistema de
rendes castellanes, poc racionals, arbitràries i desacreditades, s’optà per
experimentar aquest nou impost, global i directe. L’impost tenia dues variants,
la reial i la personal.
El cadastre reial gravava els béns immobles, com ara les terres, en
funció de la seva productivitat, i també les cases i els seus elements
hipotecaris, com els censos. Es distribuïren les terres en 32 classes, segons
la seva fertilitat, començant per les de regadiu, les més gravades. Les cases
cotitzaven un 10% sobre les seves rendes.
El cadastre personal, introduït el 1735, regulava la indústria i el
comerç i obligava als sectors populars, atès que els sectors privilegiats,
nobles, militars i eclesiàstics, n’eren exempts. La indústria comprenia tota la
transformació artesanal i incloïa l’agricultura. Pagesos i jornalers cotitzaven
un 8,5% del seu jornal. El comerç cotitzava un 10% sobre el volum de vendes.
Aquesta aplicació tingué vigència fins el 1845, quan es portà a terme una nova
reforma tributària.
La resposta catalana al cadastre fou de protesta, resistència i
ocultació, atès que s’afegia a altres impostos generals (duanes, tabac, sal,
paper segellat) i específics (municipals i senyorials). L’impost però s’imposà
i tirà endavant, i el marquès de La Ensenada intentà sense èxit el 1749
estendre’l a tot l’Estat, mitjançant uns extensos qüestionaris previs als
pobles, tal i com s’havia fet a Catalunya.
No va ser fins el 1759, quan pujà al tron Carles III, que el marquès de
Squillace creà una junta d’única contribució, que feu repetir les consultes als
pobles. Aquests, però, falsificaren les dades fins al punt que les xifres
declarades corresponien a la meitat de les anteriors. Així doncs les rendes
provincials continuaren fins a les Corts de Cadis (1813) i la reforma
tributària d’Alejandro Món de 1845. A Catalunya, tanmateix, ja feia més d’un
segle que el cadastre restava vigent.