La crítica documental

     Dubtar, comprovar la veracitat del que es llegeix i del que s’escolta, conservar la distància i ser crític, és essencial per a no deixar-se manipular. Com diu l'historiador britànic Thompson, quan aquest vol reconstruir una escena ha de mantenir els seus valors en suspens. I és què de la història se’n pot usar i abusar.

    La història respon a un desig humà de conèixer el passat. Ens pot invitar a mantenir una actitud mental oberta ja que el coneixement d'altres temps i cultures ens obliga a sortir de la nostra visió del món. Contribueix a pensar críticament i a donar una visió de possibilitat de canvi.

      Les fonts històriques són les que permeten la reconstrucció del passat. Són els materials que n’avalen les afirmacions. L'historiador ha d'adequar les seves hipòtesis a aquests comprovants. Això és el que diferencia l'historiador del novel·lista, ja que reconstrueix el passat segons una documentació que ha de treballar amb cura.

     L'historiador necessita demostrar i citar les seves fonts. Però els documents no ho són tot, són les peces d'un trencaclosques. Ha de saber seleccionar, triar, desmentir, ordenar, interpretar. No es fa història amb la simple acumulació de material documental.

     Són tres les fases del procés de documentació. La primera és la recopilació de les fonts documentals. No és una tasca fàcil perquè molts documents han estat destruïts, desapareguts, deteriorats, ignorats o senzillament no han existit mai. És el cas de les cultures sense documentació escrita, les àgrafes, basades en la tradició oral. Ha estat freqüent la destrucció de documents, que pot ser fortuïta o voluntària.

      Igualment es pot no considerar la seva utilitat per raons de conservació i ordenació. Altres factors són el deteriorament i la dispersió. També està en funció de l'època que s'investigui. A mesura que s’estudia una època més llunyana, menys informació es tindrà i els mètodes d’investigació seran distints.

      Les altres dues fases del procés de documentació seran l’anàlisi crític d'aquests documents, és a dir el seu estudi, i la interpretació de les mateixes. Un document es pot definir com tota expressió textual gràfica, sonora o en imatge, en llenguatge oral o escrit, recollit en qualsevol mena de suport material que constitueix un testimoniatge individual o col·lectiu.

     S'entenen com a fonts primàries els documents inèdits que no han estat interpretats en el sentit i l’amplitud que ens interessa. Parlem d'una moneda, una ceràmica, unes memòries, un llibre de comptabilitat, un testament, un capítol matrimonial. S'entenen com a fonts secundàries els fets materials transmesos a través d'intermediaris. Parlem de cròniques, descripcions, llibres, resums, memòries, premsa, correspondència.

      Una altra distinció és la de les fonts intencionals (voluntàries i conscients) i les que no ho són. Entenem com a fonts intencionals els documents redactats amb consciència històrica, amb voluntat de deixar una informació a la posteritat. Parlem de memòries, cròniques, dietaris. Les no intencionals són els documents que han sobreviscut per raons alienes a qualsevol intenció de projecció. Parlem d'un papir egipci enterrat amb el difunt, els residus de menjar d'un home del Neolític, una moneda, informes secrets militars o diplomàtics, un registre de cobrament de delmes d'un monestir, el cadastre, un llibre de comptes, registres parroquials.

      Aquestes fonts són les que han permès avançar la investigació, obrint nous punts de recerca i nous enfocaments. Ha permès que la història no es reduís només a la història política, sinó també a l'econòmica, la demogràfica i la social. Han permès que l'historiador no s'encadenés a perjudicis ni es subordinés a les obres oficials.

     La crítica documental s'ha d'aplicar sempre, s'ha d'imposar un qüestionari davant de qualsevol document. Se n’ha d’esbrinar l'autenticitat i la veracitat, no es pot tenir una actitud càndida o ingènua. L'historiador ha de tenir una actitud cultural de desconfiança sistemàtica vers les opinions tradicionals.

     A través de les ciències auxiliars de la història sotmetem els documents a la crítica externa, la que en decideix l'autenticitat o la falsedat. Sotmetre un document a crítica suposa quatre processos: el desxifrat dels texts, la interpretació del seu contingut, la confirmació de l’autenticitat i la determinació de la veracitat.

     Un document pot resultar fals amb contingut fals, fals amb contingut verídic, genuí amb contingut fals, genuí amb contingut genuí. I no necessàriament el document més antic és més cert. Per reunir aquests documents l'historiador necessita d'altres professionals que l'ajudin, que possibilitin la transmissió de testimonis. Són els arxivers, bibliotecaris i museòlegs, o les guies i inventaris d'arxius i biblioteques.

     Als arxius es dipositen, ordenen, conserven i estudien els documents. N'hi ha de públics, oficials, religiosos o particulars. I molt diversos segons les matèries, continguts i períodes compresos. Gràcies a les noves tecnologies, com la digitalització i Internet, podem consultar documents de qualsevol part del món sense malmenar-los ni desplaçar-nos. Facilita molt la feina, per tant ja no valen més excuses a l’hora de mal interpretar el passat en funció de determinats interessos, i més en els temps que corren.