1 de febr. 2016

L’estudi del nostre temps
     No és estrany avui sentir expressions relatives al fet de ‘fer història’ o de ‘tocar la història’. Però què significa la nostra existència en el llarg recorregut de l’ésser humà?.
     Un exemple és la Història del segle XX d’Eric Hobsbawm, historiador i economista britànic. Confessa que és la seva pròpia història. La comença amb la I Guerra Mundial i la tanca el 1989, amb la caiguda del mur. El llibre és una narració de la seva generació. Hobsbawm anomena l’era de les revolucions el període que va de 1789 a 1848, l’era del capital la de 1848 a 1875 i l’era dels imperis la de 1875 a 1914. I després un segle XX curt. El que prossegueix després, una altra cosa.
     S’entén i s’estudia com a ‘història contemporània’ la que sorgeix amb la Revolució Francesa de 1789 i que continua fins avui. Però ara la vida és molt diferent. El problema és si l'historiador té instruments per analitzar el present amb els mateixos mecanismes que utilitza pel passat. Cal diferenciar els conceptes de contemporani i coetani. En el món acadèmic existeix la pràctica d’estudiar la història contemporània per un costat i la història del món actual per l'altre. I és què nosaltres mateixos ens adonem que després de la II Guerra Mundial el nostre món no és el sorgit de la Revolució Francesa.
     En base a tot això a França va néixer fa uns anys la 'història del temps present'. L'invent fou precisament francès. El tema va néixer relacionat amb el trauma que suposà la derrota front Alemanya durant la II Guerra Mundial, trauma similar al nostre de la Guerra Civil. La nostra història d'avui, consegüentment, arrencaria tant del final de la guerra com de la transició democràtica.
     La història del temps present és la que cada un de nosaltres pot recordar i interpretar des de la seva experiència i coneixements. És aquella que afecta a tota la gent viva, de les generacions més velles a les més joves. Les coses que la gent ha viscut i recorda.
    La història del temps present no és un període, és un concepte del qual després se n’haurà de fer història. Tenim molt material: ràdio, televisió, premsa, enquestes, informació oral i escrita de tota mena, internet, xarxes socials. Mai cap historiador ha tingut tantes i valuoses fonts. La història del temps present, tanmateix, la fan sobretot els periodistes, els sociòlegs i els analistes.
     Podem fer història del temps present?. Tenim les eines i la documentació, però tenim la perspectiva i l’objectivitat suficients?. Cal que la nostra història l’escriguin els nostres successors, perquè depèn de com acabi?. O és només història el que les persones experimenten i interpreten en el mateix moment de viure-la?.
     Cal saber el futur per entendre el passat?. En aquest cas, la idea del passat pertanyerà a una altra època i a uns historiadors que hi estaran vinculats pel seu sentit de l’existència i les seves pròpies condicions. Que se’n dirà dels nostres actes?. Seran justos amb el que fem i sentim?. Ens jutjaran o no com ens pensem que ens mereixem?. En tot cas, és o no interessant això per a nosaltres o ho serà pels que vindran després?.
    March Bloch, a l’Apologia de la Història, afusellat pels nazis poc després d’escriure aquest text, desenvolupa un concepte integral de la història com a estudi dels homes en la seva societat i en el seu propi temps. El que fa l’historiador, que pertany al present, és generar un diàleg actual, un procés recíproc d'interacció entre ell i uns fets anteriors. Llavors la història és allò que una època troba digne d’una altra.