El blog de Joan Corominas

Voluntaris         Cal la regularització de la figura del voluntari, aquella persona que tingui l’edat que tingui dedica una part del seu temps lliure als altres. És una figura de gran significació social que no ha de pertorbar el mercat laboral ni substituir llocs de treball. Hi ha empreses i institucions que fins i tot d’això se’n aprofiten, un contrasentit digne dels temps que corren.      Els voluntaris són éssers humans de totes condicions disposats a ser útils sense una contraprestació material, un fet d’allò més estrambòtic, i el nostre país n’és un referent. És un individu insòlit en una societat edificada per a deshumanitzar-se. En aquest sentit, no és cert que tots els joves s’hagin deixat enredar per la doctrina neoliberal de projectar un destí vital enfocat a l’èxit professional, l’enriquiment fàcil i la popularitat.         Existeixen altres fórmules de realització personal més realistes ...

Bon Consum      Consum moderat, consum responsable. Responsabilitat vers la nostra salut física, mental i econòmica, vers la nostra consciència ecològica i ambiental i solidaritat pels qui tenen menys. Solidaritat moral i material. Tot i la pressió publicitària, comprar bé no significa consumir compulsivament. Ens hi juguem el futur del planeta i fins i tot la nostra veritable felicitat col·lectiva.      Certament resistir és difícil. El bombardeig és total i hi ha molts diners en joc. El sistema capitalista es basa en una premissa simple: diners per consumir. És un cercle tancat i creixent: produir més és més ingrés, més ingrés és més consum i més consum és més producció. I més producció és més despesa, més treball, més beneficis fiscals i més guanys empresarials.        Però aquest exercici, observat fredament, potser no ens fa pas més rics ni més feliços. Tanmateix és el sistema. I el qui en resta al marge, si és...

En nom de Déu      El fonamentalisme islàmic és una expressió de reafirmació nacional i cultural front   l’imperialisme occidental, però també una reacció a problemes estructurals interns. Si la revolució islàmica triomfa a l'Iran a finals dels anys setanta és per la tesi social equilibradora de la riquesa que propugna l'Alcorà, d’una banda, i per la deficient distribució dels beneficis derivats de l’explotació del petroli, de l’altra.        Avui les masses s'adonen que la revolució no ha dut aquell equilibri econòmic i sí un munt de restriccions públiques i personals en nom de Déu. D’aquí la proliferació de cassoles amb ferros als teulats de Teheran per captar la CNN. El règim dels aiatol·làs no deixa de ser una dictadura teològica que anorrea qui sigui per a perpetuar-se.     Aquesta revolució s’intentà neutralitzar per Occident amb la guerra Iran-Iraq durant la dècada dels vuitanta, guerra que s’acabava quan es ...

Quan es perd el tren        Els carrils de ferro colat s’inventaren a les explotacions mineres de Gran Bretanya el 1763, encara amb tracció animal. El 1765 James Watt va idear la màquina de vapor i la primera locomotora la construí Richard Trevithick el 1804, i va efectuar un primer recorregut de 15 km a Gal·les.      Vist l’èxit a les mines, el 1825 es va inaugurar la primera línia de viatgers. Llavors l’invent va revolucionar el transport i la indústria siderúrgica. A Catalunya s’inicià el 1848 amb la inauguració de la línia Mataró-Barcelona, per iniciativa de l’empresari Miquel Biada. El traçat s’encarregà el 1845 a enginyers britànics i fou el primer ferrocarril de la península i el desè del món.      A partir de la segona meitat del segle XIX es començà la construcció de la xarxa ferroviària catalana. En una primera etapa, aprofitant els avantatges que concedia la llei general de Ferrocarrils de 1855, Barcelona s’...

El símbol de la Creu      En 'El nom de la rosa' l Umberto Eco recrea fantàsticament els debats entre l’ordre franciscana i dominica durant l’Alta Edat Mitjana a l’entorn de l’essència i el significat de Crist. Pels franciscans era innegable la pobresa que exemplificava la seva doctrina. Pels dominics, la qüestió no era si Crist era o no era pobre, sinó si la Església havia de ser pobre. I no ho havia de ser. Calia considerar-la un instrument de poder.      En ple segle XXI, la humilitat de Jesús hauria de comportar, ara més que mai, la humilitat de la seva Església, en un sentit material, humà i espiritual. La cúria romana viu en un món que s’ha fet per a ella i la seva gent i que com és habitual en la història d’aquesta institució, poc té a veure amb el món que es viu als extramurs del Vaticà.      La Conferència Episcopal espanyola no ha sigut menys en aquest retorn a l’esperit preconciliar. Els bisbes espanyols, diri...

Diguem No     Sota el mot anti-globalització una munió de fauna composada per anarquistes, comunistes, socialistes, ocupes, catòlics radicals, verds, gais, tot tipus d’ONG, avis revolucionats, individus anònims i moviments d’Indignats, s’alça contra l’imperi del mercat. Després de la caiguda del Mur alguns deien que s’havia acabat la història, però són molts els que diuen no al pensament únic.      Certament foren molts els que van creure que amb la caiguda del taló d’acer i la desintegració de la Unió Soviètica havia triomfat definitivament el règim neoliberal. A principis dels anys noranta els antics països de l’Est iniciaven un procés de democratització, el tractat de Maastricht creava la Unió Europea, els països llatinoamericans abandonaven els seus somnis revolucionaris i es sotmetien als dictàmens del Banc Mundial, la Xina i l’Índia assumien plenament el capitalisme i l’Iran semblava en fase post-islamista.      En aque...

El primer debat      Plató va dir-li a Aristòtil, mentre passejaven, que la natura fluïa constantment i que tot s’erosionava pel temps fins que desapareixia. Però que darrera existia un ‘motlle’ etern i immutable. Li explicava que, per posar un exemple, no hi havia cap gos igual però que tots tenien uns trets comuns que els identificaven com a tals. El gos concret fluïa, és a dir, un cop mort els seus àtoms es desintegraven, però la forma de gos era eterna i immutable.      - No podem tenir mai un coneixement veritable d’allò que flueix -deia Plató-. No podem fiar-nos dels sentits perquè varien d’un ésser viu a un altre. Només tenim percepcions inexactes o incompletes, amb elles no tenim un bon coneixement de les coses. Però la idea d’un gos tindrà sempre quatre potes, encara que trenquem les potes de tots els gossos. La realitat, doncs, es composa de dues parts: el món dels sentits, el coneixement del qual és aproximat, i el món de les idees...