El blog de Joan Corominas

L’estudi històric del creixement      L’estudi de la renda sovint fa referència a una abstracció basada en un model, i no pas a realitats socials i econòmiques concretes, com qui s'enriqueix i qui no, en quines condicions es treballa, quin és el grau veritable de benestar social de cada època.      El concepte de creixement econòmic no ha estat vist sempre igual. Des de fa dos segles, tanmateix, participem d'una visió optimista de l'evolució econòmica. El canvi tècnic i el capitalisme semblen garantir el futur, en base a un concepte sagrat de ‘progrés’. Un progrés entès d’una única manera i vàlid universalment.      Els anys posteriors a la II Guerra Mundial han vist triomfar el concepte de creixement econòmic. Els economistes, encapçalats per Rostov, construïren un model de creixement per fases  únic i aplicable a tots els temps i societats. I és el model que ha imposat el Fons Monetari Internacional, sovint amb re...

Temps romàntics      Contràriament al que podríem pensar, els temps romàntics són molt dolorosos. I els moments que està vivint el nostre país ho són. Els temps de crisis sistèmiques i de reformulació dels marcs legals i polítics de convivència són, per definició, tumultuosos. Però el que tenen d’incertesa també ho tenen d’esperança.      I és què en el nostre cas s’uneixen unes de les pitjors crisis econòmiques, que posen en qüestió el mateix sistema democràtic, a la necessitat dels catalans d’articular el seu propi estat. La primera no ha estat pas la causa de la segona, per bé que l’ha esperonat, o si més no, desvetllat. I pot ser tant el millor com el pitjor moment per intentar-ho. Una pot esguerrar l’altra o a l’inrevés, pot fer-ho possible d’una vegada.      Els desig d’autogovern dels catalans ve de molt lluny, i la nostra història dels darrers segles n’està farcida de tràgics episodis. Fets que ens han afeblit i ...

L’altre paradís      Rere les verdes valls i les altes muntanyes, els poblets de pessebre, els rellotges i els formatges, s’hi amaga des de fa molt temps una gran vergonya. Ja ho era en temps dels nazis, per això Suïssa es mantingué neutral i no fou ocupada.      Polítics i empresaris corruptes de tot el món, dictadors, traficants, estafadors i tota mena de màfies, tenen a Suïssa un altre paradís, aquest cop molt terrenal. És per això que l’estat alpí no forma part d’organitzacions polítiques internacionals, tot i tenir-ne moltes de les seves seus. Aquest fet ja és molt contradictori.      L’exemple helvètic l’han seguit petites illes i microestats d’arreu del planeta, en un artifici de legalitat que s’ha tolerat internacionalment. No hem d’anar pas gaire lluny. Abans a Andorra s’hi anava a comprar i a esquiar. Després tingué uns altres atractius.      En un doble joc, els estats perfeccionen els se...

La festa dels espanyols       Les cròniques d'Índies són uns documents que ens proporcionen una informació valuosa tant de la conquesta d’Amèrica com del mateix món indígena. Són, per definició, una narració directa i personal. El cas més paradigmàtic és el del frare Bartolomé de Las Casas, recentment canonitzat. Una corrent històrica espanyola, molt interessada, l’acusa de ser l’inventor d’una llegenda negra.     La seva crònica, presentada en un ordre geogràfic i cronològic, esdevé una història de la conquesta. Afirma voler escriure una obra relativa al genocidi indígena i la dirigeix a la mateixa Corona espanyola, a mode de denúncia. No acusa mai directament a l’emperador Carles, a qui considera un desinformat, però li demanda responsabilitats.      L'autor no fa distinció entre els diversos grups indígenes, els defineix com a criatures pures, bones i innocents, igualment creades per la divinitat, senzilles en qüestions mater...

Cadenes de llibertat      Sembla un contrasentit, però té un poder simbòlic i estètic magnífic. Cadena és un mot polisèmic que si bé pot ser metàfora d’esclavatge i d’opressió, també ho pot ser d’alliberament. És així quan la cadena la formen voluntàriament éssers humans de totes les edats i condicions, units física i emocionalment. Llavors esdevé un exercici de gran força expressiva, d’unió i de convicció.      Si aquesta cadena travessa un país de punta a punta amb centenars de milers d’ànimes anònimes, en una manifestació festiva de més de quatre-cents kilòmetres, sense cap incident, amb una organització perfecta, sense anar en contra de ningú, esdevé un exemple internacional de mobilització pacífica i compromís cívic. I així ho han reconegut el mitjans de tot el món i també les cancelleries de bona part dels estats. De fet, aquest era l’objectiu i els ciutadans s’ha demostrat que n’eren molt conscients.       El...

Un fantasma que recorre el món      L'extrema dreta, com en tots els períodes de crisi, amenaça de nou. En forma de partit o de corrent, i d’accions violentes d’individus aïllats o grups organitzats, ressorgeix en diverses formes. Però té unes característiques comunes que l’identifiquen.     L’extrema dreta parteix de la Revolució Francesa de 1789. Són els contra-revolucionaris, els legitimistes, els nostàlgics de l’Antic Règim. Però des dels anys trenta de segle XX, a l'ombra de Mussolini i Hitler, s'inventa una altra extrema dreta. Més que restaurar la monarquia, apel·larà a la formació d'un nou ordre polític i social.      La I Guerra Mundial ja havia esbossat una mena d'estat totalitari: concentració dels poders polítics, mobilització psicològica dels ciutadans, enquadrament dels treballadors, censura, unitat d'acció i de pensament, tot un país bolcat a un únic objectiu.      L'extrema dreta esdevé d...

Quatre homes i una reina      Quatre herois de guerra i caps militars rivals, Espartero, Prim, Narváez i O’Donnell, protagonitzaren el regnat d’Isabel II (1833-1868). Les seves disputes i la lleugeresa de la conducta de la monarca acabarien desprestigiant la seva pròpia figura i dinastia.       El general Espartero, progressista, fou designat regent de 1841 a 1843 arran d’un pronunciament, forçant la dimissió de Maria Cristina de Borbó. Aleshores Isabel II, nascuda el 1830, encara era una nena. Impulsor del lliurecanvisme, la seva gestió fou contestada. Després de sufocar la insurrecció de Barcelona, bombardejant-la des de Montjuïc el 1842, fou derrocat per Narváez.      Narváez, moderat i autoritari, patrocinà un govern que presidiria ell mateix el 1844. Excepte en breus períodes, es mantingué en el càrrec fins el 1851. L’any 1843 s’havia avançat la majoria d’edat d’Isabel II, encara que només tingués tretze anys....